Hispània XII – La batalla d’Empúries I

0
1834

Publi Corneli Escipió ha desallotjat els cartaginesos d’Hispània, però Roma controla zones molt limitades de la península Ibèrica: les més aptes per a una explotació econòmica intensiva minera a Riotinto, Castulo, serra Almagrera i Cartagena, i agrícola a les valls del Guadalquivir i Genil i la costa mediterrània; territoris relativament urbanitzats i accessibles des del mar a les ciutats d’Emporion (Empúries), Tarraco, Sagunt, Cartago Nova, Gades (Cadis). Els primers governadors de la nova província són Luci Corneli Lèntul i Luci Manli Acidí, enviats pel Senat a sufocar les rebel·lions dels ilergetes i altres tribus veïnes, revifades quan Escipió se’n va a Roma i comandades per Indíbil i Mandoni, que, recordem, havien ja presentat batalla i perdut amb Escipió. Aquest cop no es produeix la clemència i tant Indíbil com Mandoni cauen morts, amb la resta de caps de la rebel·lió, i les tribus es veuen obligades a acceptar la pau a canvi de pagar tributs. Aquesta píndola s’extreu de Pedro Barceló i Titus Livi.

L’any 195 aC Marc Porci Cató és nomenat cònsol i destinat a Hispània, un cop resolts alguns temes legislatius dels quals parlarem en altres píndoles, com la derogació de la Lex Oppia i la rebel·lió de les dones de Roma. Diguem també que Cató era un personatge notori i controvertit a Roma i que també va ser anomenat Cató el Censor o Cató el Vell. S’oposava a l’expansió de la cultura hel·lenística que s’estava introduint a Roma, fruit de les successives conquestes d’aquell territori i de l’admiració que alguns romans li tenien, tant per les conquestes de figures com Alexandre el Gran com pels seus artistes i literats. Cató opinava, amb un corrent intern d’altres personatges de Roma, que calia defensar les tradicions romanes conservadores, la simplicitat del mode de vida romà, l’arrelament a la terra, la virilitat i l’austeritat, enfront del luxe i l’amanerament que segons ells provenien d’Orient i Grècia. Aquesta visió el va enfrontar durament als Escipions, amants i defensors de l’hel·lenisme, especialment Publi Corneli Escipió l’Africà, amb qui va tenir un enfrontament molt dur al Senat. Resistir la invasió cultural grega era la seva missió i per això va ser anomenat «Censor». Va exigir l’expulsió de Roma de filòsofs grecs com Carnèades, Diògenes i Critolau, que eren ambaixadors arribats d’Atenes, pels «perillosos punts de vista que mantenien». Com veiem, Cató era bastant retrògrad. Les seves ordenances contra el luxe i l’ostentació van ser molt severes, imposà elevats impostos sobre vestits i ornaments personals, sobre els esclaus joves comprats com a «favorits» i va promoure la Lex Voconia, que pretenia revisar l’acumulació de riquesa en mans de les dones. La misogínia era altre punt del seu caràcter.

Aquest era el personatge que va sortir cap a Hispània a principis de març del 195 aC amb dues legions, tropes auxiliars i 25 naus, des del port de Luna. Naveguen pel golf de Lleó fins a Roses, on fan escala i expulsen d’allà la guarnició ibera que hi havia fortificada, i es dirigeixen a continuació a Empúries, habitada per grecs aliats de Roma en la zona del port i per ibers en els barris de l’interior, com explica Livi: «En aquell temps, Emporion estava constituïda per dues ciutats separades per una muralla. Una estava habitada per grecs, que com la gent de Marsella, eren originaris de Focea; l’altra ciutat estava habitada per hispans. Com que la ciutat grega estava quasi totalment oberta al mar, les muralles tenien poc perímetre; en canvi, la hispana tenia un perímetre de tres milles. Les dues poblacions estaven separades per un mur intern per protegir-se els grecs del bel·licosos ibers, només comunicades per una porta fortament custodiada; de fet, a les nits, una tercera part dels ciutadans quedaven de guàrdia, no com a rutina, sinó que mantenien la vigilància com si a la porta hi hagués l’enemic. No permetien l’entrada a la ciutat de cap hispà i ells no sortien de la ciutat, excepte en grups, per vendre les seves mercaderies als hispans, que poc familiaritzats amb el mar, s’alegraven de poder comprar els béns que els grecs duien de l’estranger i, al mateix temps, poder vendre productes agrícoles i ramaders». Aquesta era la visió que Livi tenia d’Empúries, que com a colònia grega, confià en el poder de Roma durant les guerres púniques, per defensar els seus interessos comercials contra els cartaginesos, amb els quals feia segles que mantenien disputes territorials.

En aquelles dates del 195 aC, la tensió era en el seu punt màxim entre grecs i indígenes, que fins llavors havien aconseguit mantenir un cert equilibri, trencat per l’arribada dels romans amb la voluntat de controlar el territori. L’actitud proromana d’Empúries degué crear situacions complicades i malestar en les relacions, vincles comercials, d’amistat, familiars i interessos polítics. I si dins Emporion la crisi era manifesta, a fora de la colònia la revolta dels pobles ibers contra Roma era generalitzada. Cató estableix el campament als voltants d’Empúries, sòlidament fortificat. Allà entrena les tropes i imposa una crua disciplina militar. Per estalviar (Cató era més que estalviador), fa retornar a Roma els proveïdors de blat, recalcant que cal subministrar-se des del mateix país: «La guerra s’alimenta ella mateixa» (Bellum se ipsum alet). Un cop preparat, avançant des d’Empúries a foc i espasa, provoca el pànic i foragita a tothom qui se li posa a davant.

Es produeix un episodi que revela el tarannà de Cató quan arriba un grup d’ilergetes col·laboradors de Roma, demanant ajuda per contenir l’atac al qual estan sent sotmesos. Cató els promet enviar reforços i, de fet, per demostrar la seva voluntat fa embarcar un contingent a les naus i diu als enviats ilergetes que «malgrat que temo debilitar les meves forces, tinc en compte la situació crítica i perillosa en la qual us trobeu». Els ilergetes, en veure els preparatius, se’n refien i surten de retorn a informar de l’arribada dels reforços de Roma. Un cop han marxat, Cató fa tornar els soldats embarcats, i abandona els ilergetes a la seva sort, i com que ja s’acosta l’època de l’any pròpia d’accions militars, situa el campament a unes tres milles d’Empúries: «Des d’aquesta posició va enviar els homes a saquejar els camps de l’enemic, habitualment de nit i per prendre’ls per sorpresa. Aquestes accions servien d’entrenament i per fer molts presoners». Un cop considera que estan preparats, els reuneix i els diu: «Sovint heu desitjat una ocasió per demostrar la vostra vàlua: aquest moment ja ha arribat: fins avui, les vostres accions recordaven més les dels bandits que les de soldats, ara es tracta de combatre en tota regla. Fa més de deu anys que no hi ha un sol soldat cartaginès a Hispània, però sí un cònsol, dos pretors i tres exèrcits de Roma, i a pesar d’això, hem perdut el control d’aquest costat de l’Ebre. És la vostra obligació recuperar-lo amb les armes i el vostre valor i obligar aquests pobles que s’han rebel·lat temeràriament a sotmetre’s de nou a Roma». Seguirem amb aquesta batalla d’Empúries a la propera píndola…

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li