Hispània X – Motí de Sucro I

0
2363

L’any 207 i 206 aC les restes dels exèrcits cartaginesos abandonen Hispània: s’havia acabat l’etapa gloriosa de l’expansió de Cartago, que veia reduït el seu territori al nord d’Àfrica, mentre que Roma ampliava considerablement el seu camp d’acció. El general victoriós, Publi Corneli Escipió, va caure malalt greument, una malaltia que provoca que les tribus hispanes es rebel·lin, pensant que, sense el seu general, les legions seran més fàcils de vèncer. Diu Tito Livi que la malaltia va ser agreujada pels rumors, perquè cada home hi afegia quelcom pel gust de l’exageració i, així, tota Hispània va resultar molt agitada per les notícies: aliats que no varen conservar la fidelitat i exèrcits que no varen complir amb les seves obligacions. Ja hem parlat en una píndola anterior de la rebel·lió d’Indíbil i Mandoni, i ens queda explicar el que va succeir amb les legions apostades a Sucro (les investigacions la situen a l’actual Albalat, província de València), vuit mil homes que Escipió havia deixat per vigilar i defensar el territori i les vies de comunicació entre Cartago Nova i Tarragona. Livi ens diu que la pertorbació, l’acte de bogeria dels legionaris, no varen ser causats exclusivament per les notícies de la malaltia d’Escipió, sinó que el llarg temps d’inactivitat al qual havien estat sotmesos, en haver de vigilar el pas i no poder saquejar Cartago Nova junt amb les legions que sí que havien participat a l’assalt, els desmoralitzava i irritava, acostumats a viure capturant botí de l’enemic. Tot s’inicià amb rumors que corrien entre ells, i exigien els salaris que se’ls devia amb una insolència totalment incompatible amb la disciplina i normes militars: «Els vigies insultaven els tribuns cada cop que aquests feien la ronda i alguns legionaris s’escapolien de nit per saquejar els habitants dels voltants, fins que finalment varen abandonar els estendards sense permís i a plena llum. Tot ho feien segons el seu caprici i fantasia, sense complir normes, disciplina o ordres dels superiors» (Livi). Una mínima aparença d’ordre la varen mantenir amb l’esperança que els tribuns s’unissin al motí, però en veure que en cap cas ho aprovaven, sinó que els censuraven i tractaven de reprimir-los, va esclatar la rebel·lió oberta i els varen expulsar del campament, i nomenaren caps del motí dos soldats comuns, Gai Albi Caleno i Gai Atri Umbro, l’actitud i gosadia dels quals no va tenir límits, ja que no només varen requisar els atributs dels tribuns, sinó també les del comandament suprem i la seva representació, les fascis i les atxes. La creença que Escipió havia mort els va encoratjar i, segurs que esclatarien rebel·lions arreu d’Hispània, es veien capaços de recollir els tributs dels aliats de Roma i saquejar les ciutats que es resistissin, convençuts que, enmig de la confusió, les seves malifetes no serien advertides.

Esperant notícies concretes de la mort i enterrament del general Escipió, arribaren informes de la recuperació plena del cap de l’exèrcit, amb els set tribuns militars enviats pel mateix Escipió, que els havia donat instruccions molt concretes que no amenacessin els legionaris, que parlessin amb ells demanant els motius de la seva actitud, sense preguntar ni fer referència a les causes del motí o la traïció comesa. Els varen dir que no cobraven puntualment la paga i que no havien participat en els guanys i botí de la campanya. Els tribuns els varen respondre que les seves peticions eren raonables i que les exposarien al general, que s’alegraven que no fos res pitjor o complicat de resoldre i que els legionaris revoltats podien descansar tranquils, perquè tant el general com el mateix estat els mostrarien els seu agraïment.

Publi Escipió ja s’havia mostrat com un excel·lent general, però no tenia encara experiència a tractar motins i l’inquietava que la insubordinació s’estengués a tot l’exèrcit i que els càstigs que tenia previstos per als amotinats fossin excessius. Per això va decidir seguir amb prudència en el tractament que calia donar a l’assumpte. Com diu Polibi: «Així com les incomoditats del cos, la fred, la calor, el cansament o les ferides es poden preveure i tractar amb facilitat, les interiors, com els tumors i malalties dins del cos, es generen i no es poden preveure i són difícils de curar; doncs el mateix passa amb l’Estat o un exèrcit. Es poden preveure els mals propòsits i les guerres exteriors, però les rebel·lions i sedicions originades dins de l’Estat és molt difícil curar-les, necessiten de gran habilitat i destresa. Però en la meva opinió (és de Polibi), existeix un antídot adaptable a tot un exèrcit, república o cos polític i és no deixar-los mai descansar massa temps ni estar sense fer res, especialment si hi ha prosperitat i abundor». Escipió va enviar recaptadors a les ciutats tributàries per recollir els fons necessaris per poder fer front a les pagues que reclamaven els legionaris i ho va fer de manera molt notòria, perquè ho veiessin els amotinats. I va dir als tribuns que oferissin als legionaris les pagues degudes i que per cobrar-les anessin a Cartago Nova, un per un o tots junts, a la seva elecció. Les reflexions dels amotinats varen anar per la via de considerar que si Escipió havia perdonat Indíbil i Mandoni després de combats amb molts morts i ferits, més els perdonaria a ells, donat que no havien causat ni una gota de sang. Dubtaven si anar junts o per separat a Cartago Nova i finalment optaren per anar-hi junts, ja que els va semblar més segur. Mentre discutien aquests punts, a Cartago Nova hi tenia lloc un consell de guerra, amb divisió d’opinions: els que pensaven que calia castigar els caps del motí, uns 35 homes, i els que deien que allò era alta traïció i calia castigar a tots els implicats. Va prevaldre l’opinió més misericordiosa i dissenyaren l’estratègia per complir amb el càstig sense provocar una batalla campal. Escipió va ordenar que l’exèrcit acampat a Cartago Nova es preparés per sortir a una suposada expedició de represàlia contra el hispans i ho van fer notori per als amotinats, que ja eren a prop de la ciutat, i que no varen perdre del tot la desconfiança, però sí que pensaren que si l’exèrcit sortia, tenien superioritat i podrien apoderar-se del general. Altres instruccions per als tribuns retornats de Sucro consistiren a donar-los cinc noms dels caps dels amotinats, i que sortissin de nou al camí i amb bones paraules i somriures els convidessin als seus allotjaments, que els donessin de menjar i beure abundantment i un cop adormits els encadenessin. Ja arribats els amotinats a la porta de Cartago Nova, amb l’argument que per obtenir allotjament i menjar calia fer grups, els varen separar. A la matinada, les legions que suposadament sortien a lluitar contra els hispans varen ocupar les portes de sortida i varen col·locar vigies per impedir que ningú deixés la ciutat. Finalment, els amotinats varen ser convocats a una assemblea al fòrum, a la qual es varen dirigir amb crits i amenaces, rodejant la tribuna. Quan Escipió hi va pujar, totes les sortides del fòrum varen ser bloquejades pels legionaris que suposadament havien marxat, totalment armats i equipats. Varen rodejar el lloc, fet que provocà l’acovardiment dels amotinats. I a la propera píndola sabrem com va acabar el motí de Sucro…

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li