Hispània VII – La batalla d’Ilipa

0
1210

A Roma, Gai Leli ha dut les notícies de la caiguda de Cartago Nova a mans de Roma, motiu de grans celebracions, però el Senat està molt impressionat pel fet que Àsdrubal es dirigeix cap a Itàlia, on Anníbal continua derrotant legions. Acabada la batalla de Baecula, Escipió i els seus oficials celebren un consell de guerra i alguns d’ells apressen a perseguir Àsdrubal, però Escipió es nega argumentant el que Titus Livi explica: «Després es va celebrar un consell de guerra i alguns dels presents volien sortir a perseguir immediatament Àsdrubal, però Escipió pensava que era perillós, si Magó i l’altre Àsdrubal unien forces contra ell. Per això, es va acontentar d’enviar una guarnició a ocupar els llocs de travessa dels Pirineus i ell va passar la resta de l’estiu rebent sota la seva protecció les tribus hispàniques.»

Mesos més tard, arriben a Hispània les notícies de la derrota total d’Àsdrubal a Metauro (207 aC) i la seva mort en aquell combat. L’altre Àsdrubal (Giscó) i les seves tropes no gosen atacar els romans instal·lats a la conca minera de Càstulo (Linares) a l’Oretània. A Cartago li queda el sud del Guadalquivir i la conca minera de Huelva. Escipió aprofita aquests fets, reforça els seus efectius i convida tots els pobles ibers descontents amb els cartaginesos a aliar-se amb Roma. La batalla decisiva pel control del que els queda als cartaginesos té lloc a Ilipa (Alcalà del Río, Sevilla): d’una banda Magó Barca i Àsdrubal Giscó amb 54.000 homes, de l’altra Escipió amb 43.000, dels quals 18.000 són romans o italians, i la resta, aliats hispànics. Escipió no pot deixar de recordar que la deserció dels aliats hispànics va ser el que va provocar la mort del seu oncle i el seu pare, i diu Titus Livi: «En aquest estat de coses, va començar a estar inquiet per la situació, d’una banda les legions, que sense els aliats no eren suficients per lliurar la batalla; d’altra banda, arriscar-se fiant-se dels aliats li semblava perillós i molt exposat. Estant en aquesta situació, va veure’s forçat per la necessitat i decidí valdre’s dels hispànics, però de tal manera que servissin per aparentar a l’enemic i així lliurar la batalla amb les seves legions.»

A Ilipa, Escipió es revela com un geni tàctic, planificant amb cura la batalla i escollint el lloc on enfrontar-se a l’enemic. Uns dies abans de l’enfrontament principal, hi va haver una escaramussa entre les cavalleries de Roma i la númida-cartaginesa. Ens explica Polibi: «Les legions estaven fortificant el campament quan foren atacades per Magó i Massinisa amb tota la cavalleria. Haurien estat greument derrotats de no haver carregat Escipió amb tota la cavalleria de Roma, que havia amagat darrere unes elevacions. (…) Aquests fets van incrementar els ànims dels romans per a la batalla i va desanimar els cartaginesos.»

Ja situats tots dos exèrcits als seus respectius campaments a Ilipa, ens diu Polibi: «Cada exèrcit sortia i formava cada dia davant de la palissada. Cap al tard, els dos exèrcits, primer el cartaginès i després el romà, es giraven i entraven al campament. No hi havia moviments ni avenços de cap costat, no es llançaven projectils ni hi havia crits de guerra. Les legions es situaven al centre, les tropes líbies de Cartago, al centre de l’altre; les ales formades en ambdues formacions per tropes hispanes. Davant la línia de Cartago, els elefants, que a la distància semblaven torres. Era creença general que aquella seria la formació de la batalla, i Escipió, en adonar-se que es prenia com quelcom natural, va canviar les seves ordres per al dia del combat.» El dia que va decidir atacar, Escipió va posar els aliats hispànics al centre i les legions als flancs, recordant en certa manera la maniobra d’Anníbal a Cannae. Va fer avançar les legions no en línia com era habitual, sinó en columna, fet amb què guanyava ordre i facilitat de passar entre els obstacles, i així els flancs varen avançar per enfrontar-se als cartaginesos, mentre que, al centre, va deixar que els hispànics aliats de Roma que lluitessin contra les millors tropes de Cartago, la infanteria líbia. Amb aquesta formació, Escipió va contribuir immensament al resultat final de la batalla. «En començar el dia, va ordenar que legionaris i comandaments esmorzessin i sortissin a continuació del campament. Tot seguit, va destacar la cavalleria i infanteria lleugera, els velites, perquè s’acostessin al campament cartaginès i els incitessin, mentre que ell, amb la infanteria pesant, els va situar al contrari del que era habitual, les legions al costat i els hispànics al centre. Amb aquestes maniobres, i fetes tan aviat, varen prendre els cartaginesos prou de sorpresa i Àsdrubal és va veure obligat a enviar la cavalleria i la infanteria a la batalla en dejuni.» L’inici de la batalla el situa Polibi cap a migdia i encara una mica més tard quan la lluita principal va arribar a la part central «de tal manera que, amb la calor del dia, la fatiga d’haver estat drets amb tota l’armadura i la gana i la sed que patien, varen quedar esgotats abans de lluitar. Així, exhaustes, es recolzaven en els seus escuts». Escipió va ordenar l’ala dreta que ell comandava avançar a doble velocitat i el mateix a l’ala esquerra, comandada per Luci Marci, i així varen atacar al mateix temps els dos flancs cartaginesos amb les legions, intentant rodejar l’enemic. Els elefants d’Àsdru­bal varen patir molt, ferits i perseguits per tot arreu, causaven tant de mal amics com enemics, ja que morts els guies, corrien amunt i avall atropellant tot el que se’ls posava per davant. Trencades les ales cartagineses, els africans del centre encara estaven intactes, però sense poder abandonar el seu lloc en socors dels flancs, ni contribuir en res a la lluita, per haver de contenir els hispànics aliats de Roma que els enfrontaven. La lluita va ser llarga, els cartaginesos, que es batien amb valor, estaven més cansats que els romans i varen iniciar una retirada ordenada, que va acabar convertint-se en desbandada i trencament de línies. «Al principi Àsdrubal es va batre en retirada; a continuació, esclafat tot el seu exèrcit, es va refugiar al peu de la muntanya i, finalment, perseguit de prop, va fugir al campament, del que hauria estat desallotjat si algun Déu no hagués anat en el seu socors, perquè una furiosa tempesta va caure amb pluja tan abundant i copiosa que les legions a penes varen poder tornar a les seves posicions.»

Escipió havia aconseguit la més gran de les seves victòries fins al moment, contra els dos generals de Cartago, Àsdrubal i Magó. Escipió, com Anníbal, havia escollit el temps i el terreny adequats per aplicar la seva tàctica. Mitjançant una combinació d’elements tàctics, maniobres envoltants, major flexibilitat de les legions dividides en manípuls, tropes més ben destrades, Escipió aconseguíla victòria. Per celebrar-ho, fundà una ciutat a prop d’Ilipa com a testimoni del seu èxit decisiu: Itàlica (Santiponce), on va assentar els veterans itàlics del seu exèrcit i els ferits i convalescents que volien quedar-se a Hispània. També cal destacar que Escipió va ser el primer general de Roma que va adoptar l’espasa curta utilitzada pels guerrers hispans (falcata) per les necessitats tàctiques de les forces de xoc, i aquesta espasa passà a formar part des de llavors de l’equipament regular de les legions romanes.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li