
El segle III aC Cartago estava ben instal·lada a HispĂ nia. Des de Cartagena, els dominis que controlaven abastaven al nord des del Guadalquivir, el Segura i l’oceĂ AtlĂ ntic, i la MediterrĂ nia al sud: els espais agrĂcoles, ramaders i miners mĂ©s pròspers i importants d’Occident. La pèrdua de SicĂlia i Sardenya a la Primera Guerra PĂşnica la compensa amb escreix Cartago amb els territoris i riqueses d’HispĂ nia. Era qĂĽestiĂł de temps que Roma els hi disputĂ©s, no podien permetre que Cartago acaparĂ©s matèries primeres, recursos miners, agrĂcoles, ramaders i humans. Roma ja era «client» d’HispĂ nia, però limitadament, al nord del Guadalquivir i la conca mediterrĂ nia, on s’han trobat restes de cerĂ mica negra provinent d’EtrĂşria, CampĂ nia i la mateixa Roma, proves dels intercanvis, la millor etapa dels quals es troba al mateix segle III aC, quan es desenvolupĂ la Segona Guerra PĂşnica. L’elit de Roma necessitava mantenir relacions comercials lliures amb tots els ports de la MediterrĂ nia, condiciĂł imprescindible pel creixement de l’economia. Per tot això, Roma enviĂ una ambaixada a la HispĂ nia d’Àsdrubal establert a Cartago Nova (Cartagena) i que amenaça els seus interessos. Les dos potències signen un tractat el 226 aC que Polibi descriu: «Roma va enviar llegats a Ă€sdrubal i signaren un pacte en el qual, passant per alt la resta del territori hispĂ , es va acordar que els cartaginesos no travessarien amb finalitats bèl·liques el riu anomenat Iber». Pedro BarcelĂł formula hipòtesis envers quin Ă©s el riu « Iber», posant en dubte que sigui l’Ebre: diu que cap de les fonts que tenim ho confirma, ans al contrari, i posa com a exemple paradigmĂ tic el text de Polibi reflexionant sobre els orĂgens de la II Guerra PĂşnica: «Si considerem la destrucciĂł de Sagunt com el motiu de la guerra, hem de reconèixer que els cartaginesos foren els culpables de l’esclat de la guerra per dues raons. D’una banda, varen incomplir el tractat de Lutaci que donava seguretat als aliats i prohibia immiscir-se a l’esfera de Roma, i de l’altra banda, varen violar el tractat d’Àsdrubal que prohibia creuar el riu Iber amb un exèrcit». D’aquĂ BarcelĂł dedueix que si Sagunt Ă©s al sud de l’Ebre, els cartaginesos no havien de travessar-lo per atacar Sagunt i per tant, ha de ser altre riu al sud de Sagunt. TambĂ© ApiĂ diu que: «AnnĂbal, desprĂ©s de travessar l’ Iber, va destruir la ciutat dels saguntins…» I per tot això BarcelĂł afirma que podria ser el Jucar o el Segura, mĂ©s propers a la zona dels dominis cartaginesos a HispĂ nia, aconseguits per AmĂlcar i Ă€sdrubal, unes conquestes territorials que mai abans Cartago havia assolit, un territori mĂ©s gran que Sardenya i SicĂlia juntes i molt mĂ©s productiu en tots els sentits. El tractat de l’Ebre havia estat una conquesta diplomĂ tica magnĂfica per Cartago, necessitada de consolidar posicions: Roma signava i reconeixia les conquestes territorials de Cartago a HispĂ nia, tot i que intentava limitar-les. TambĂ© Roma aconseguia protegir diplomĂ ticament el comerç itĂ lic i els de les colònies gregues de la riba mediterrĂ nia, aliades de Roma. I amb l’aliança amb Sagunt, s’havia procurat un motiu per impedir que Cartago continuĂ©s la seva expansiĂł, vista la notable dinamitzaciĂł que HispĂ nia havia experimentat sota el domini de Cartago, arribant a ser un element central de la polĂtica mediterrĂ nia, de la que Roma en volia la supremacia.
La polĂtica d’encunyaciĂł de moneda Ă©s un element que permet entreveure les lĂnies de govern, i les monedes encunyades a HispĂ nia per Cartago, mĂ©s ben dit, per AmĂlcar, Ă€sdrubal i AnnĂbal, en donen fe: d’una banda, imatges humanes molt semblants a ells, indistingible si sĂłn DĂ©us o homes; de l’altra , imatges tĂpiques pĂşniques, palmeres, elefants, naus. Equiparant-se amb deĂŻtats, els Barca ressalten la seva capacitat i determinaciĂł i defineixen la conquesta d’HispĂ nia com una empresa digna d’Hèrcules i la seva voluntat de conservar-la.
Elegit AnnĂbal com a cap cartaginès quan el seu cunyat Ă€sdrubal Ă©s assassinat, inicia amb notable força el seu mandat l’any 221 aC reorganitzant l’exèrcit i envaeix les terres dels òlcades, prenent la ciutat d’Altaia. La resistència aviat es desfĂ i altres ciutats de la zona, intimidades per la força cartaginesa, es rendeixen i paguen tribut. L’any 220, AnnĂbal es dirigeix cap al nord de la zona central fins la conca del Duero i conquereix HelmĂ ntica (Salamanca) i Arbucale (Toro). No hi ha dubte que aquestes incursions, si bĂ© no incomplien el tractat amb Roma, denotaven intencions i varen crear inquietud a Roma. L’inici de la crisi amb Sagunt va ser un assumpte intern hispĂ nic, rancĂşnies entre els saguntins i els turboletes, tribu d’aliats de Cartago, que en ser atacats per Sagunt demanen protecciĂł. Cartago demana comptes a Sagunt i li exigeix que deixi en pau als turboletes, però Sagunt es nega i AnnĂbal amenaça amb posar setge a la ciutat. Sagunt, segura de la seva aliança amb Roma i de que la tindrĂ al costat per protegir-la, desafia AnnĂbal. Un conflicte regional, petit, ja implica a les dues potències mediterrĂ nies, adquireix aires de conflicte global i la seva resoluciĂł i final es fa imprevisible. L’actitud d’AnnĂbal deixa clar que no accepta la submissiĂł a Roma, que pretĂ©n dictar les regles del joc i tambĂ© Ă©s un temor d’AnnĂbal que si permet a Sagunt sortir-se’n sense mĂ©s, senti precedents a HispĂ nia i altres ciutats i pobles es rebel·lin i busquin el recolzament de Roma. I aixĂ, la primavera de l’any 219 AnnĂbal concentra l’exèrcit a Cartagena i es dirigeix cap al nord, seguint la costa fins a Sagunt. Un primer intent de forçar les muralles fracassa i preparen el setge, que dura mĂ©s del previst, vuit mesos, en els que els saguntins esperen i desesperen per l’ajuda de Roma, que no arriba. Sagunt, al lĂmit de forces i penalitats, sucumbeix als pĂşnics. AnnĂbal permet que els seus soldats es dediquin al pillatge i imposa un cĂ stig exemplar, la matança que es produeix ha de servir d’avĂs a altres pobles que tinguin pensaments semblants. Curiosament, la crisi de Sagunt la presenten els historiadors romans (tots els que ens han arribat) com un exemple de la lleialtat de Roma als seus aliats, doncs argumenten que Roma va declarar la guerra a Cartago (quan ja Sagunt havia estat conquerida) i, per contra, acusen de manca de formalitat els cartaginesos, inventant el que anomenen la «fides pĂşnica» com a metĂ fora d’un suposat carĂ cter cartaginès infidel a la seva paraula. Segons Roma, la polĂtica d’AnnĂbal, venjatiu i violent, Ă©s contrarestada per Roma respectant els tractats i d’acord amb principis jurĂdics. La realitat mĂ©s probable, com hem dit, Ă©s la d’un conflicte entre veĂŻns, estès per la intervenciĂł dels dos imperialismes de Cartago i de Roma. Sagunt no Ă©s mĂ©s que un pretext per a Roma que li permet iniciar la guerra contra Cartago. I aixĂ ho varen entendre altre pobles hispĂ nics, missatge que ens arriba amb un text de Livi, poc susceptible de ser poc amic de Roma : «No us avergonyiu, romans, demanant-nos que optem per la vostra amistat i que anem contra Cartago, quan vareu trair als que aixĂ ho varen fer? La nostra opiniĂł Ă©s que heu d’anar a buscar aliats on ningĂş conegui el desastre de Sagunt, doncs pels pobles d’HispĂ nia, les ruĂŻnes de Sagunt seran un exemple sinistre per a que ningĂş es refiĂŻ de la lleialtat o l’aliança de Roma». El mes que ve seguim amb la Segona Guerra PĂşnica a HispĂ nia!
Leave a Reply