Hispània IX – Indíbil i Mandoni

0
1302

Ja hem explicat abans que el ibers, en esclatar la guerra a Hispània, van abandonant Cartago degut a les seves exigències i al desig de conservar la seva independència: Edecó, Indíbil i Mandoni s’acosten a Roma fruit de la pressió i exigències insuportables de Cartago. En tant que Roma els necessita, els tracta amb respecte, però quan Cartago és derrotada, les exigències romanes són inclús més insuportables que les de Cartago, i això durà els pobles ibers a replantejar-se les aliances acordades i rebel·lar-se contra la tutela de Roma. S’obre una llarga guerra de guerrilles que durarà dos segles, fins que Roma conquereixi la totalitat del territori d’Hispània. Si pensem que expulsar els cartaginesos va costar només dotze anys i que Juli Cèsar va envair les Gàl·lies en poc més de deu anys, hem d’atribuir la llarga durada de la conquesta d’Hispània al mapa geogràfic i polític, en el qual múltiples comunitats vivien desconnectades, combatien sovint entre elles i no establien aliances durables per lluitar contra el poder de Roma: tot això feia molt complicat conquerir tot el territori i derrotar d’un sol cop a tots els enemics.

Però tornem als fets: havent derrotat els cartaginesos i aconseguit la seva expulsió, Escipió cau afectat per una greu malaltia que la rumorologia incrementa encara més. A tota Hispània arriba la notícia i provoca conseqüències, perquè pensant que l’exèrcit de Roma sense el seu general victoriós serà fàcil d’abatre, els aliats no respecten els tractats, i hi ha legions que s’aixequen contra els seus comandaments i no compleixen amb les seves obligacions. Indíbil i Mandoni, cabdills ibers, s’havien fet la idea de que un cop derrotada Cartago, ells podrien regir els destins d’Hispània, i en veure que Roma no tenia la mateixa idea, reuniren els seus compatriotes lacetans i grups de celtibers per atacar els suesetans i sedetans, aliats de Roma, i un cop arrasats els territoris, es varen retirar darrere les seves fronteres, a l’espera del que passava amb Escipió. Arribades les notícies que el general de Roma s’havia recuperat i que havia castigat amb notòria severitat la rebel·lió d’una guarnició romana a Sucro, es varen convèncer que a ells tampoc els perdonaria i varen decidir recomençar les hostilitats: varen cridar els seus homes, vint mil infants i dos mil cinc-cents genets.

A Escipió li arriba la notícia de la sublevació, convoca les legions i les arenga amb un discurs sobre la perfídia d’Indíbil, de com ja abans han lluitat contra les seves tropes hispanes, aliades amb Cartago, i que si llavors, que eren molt més forts i nombrosos ja els van derrotar, cap dubte havien de tenir del resultat de la batalla que s’aprestaven a lluitar, i els va dir que no comptarien amb cap reforç de mercenaris o aliats hispans, «perquè el món sàpiga i vegi que no hem derrotat i fet fora d’Hispània els cartaginesos amb l’ajuda d’altres, com alguns pensen, sinó que ha estat el nostre valor i valentia el que ha vençut cartaginesos i celtibers». Amb aquest discurs, els soldats cobraren esperit i ardor, com si fossin ja davant l’enemic i a punt de batalla» (Polibi). Escipió i les legions emprenen camí cap al nord des de Cartagena, arriben a l’Ebre en deu dies i, quatre dies després de creuar-lo, arriben a vista de l’enemic, en un lloc planer envoltat de muntanyes. Escipió ordena que portin els caps de bestiar que havien capturat i els espantin cap al campament contrari «per despertar el salvatgisme dels bàrbars» (Titus Livi). A Leli, Escipió li dona ordres de mantenir-se ocult amb la cavalleria darrere uns turons i esperar a que els ibers ataquin la infanteria lleugera que conduïa el bestiar, cosa que va succeir ben aviat, perquè els hispans, en veure el ramat, es varen llançar a capturar-lo. Mentre l’enfrontament va ser entre les dues infanteries, es va mantenir incert, però en arribar Leli i la cavalleria realitzant un atac frontal i rodejant els ibers al mateix temps per tallar-los la retirada, es convertí en una massacre més gran de les habituals en aquest tipus de batalles, i això provoca`l’enfurismament dels hispans, que el dia següent, per demostrar que no havien estat derrotats, sortiren a la batalla de bon matí. A la vall on es desenvolupava l’acció no hi havia suficient espai per al desplegament de tota la infanteria més la cavalleria i Escipió va veure que se li oferia una oportunitat, perquè lluitar en un front estret era més favorable per a la tàctica de les legions que per als hispans. Va donar de nou instruccions a Leli, cap de la cavalleria romana, perquè donés la volta per darrere les muntanyes i ataqués els hispans per la reraguarda, independentment de l’atac de la infanteria pesada. L’enemic no es va adonar d’aquesta maniobra fins que varen tenir al damunt la cavalleria romana. Escipió no havia perdut el temps i havia llençat la infanteria en formació de quatre cohorts, ja que no n’hi cabien més en aquell espai estret. Així, es varen lliurar dues batalles separades a la vall. La infanteria hispana, que estava confiada en la seva cavalleria, va ser destrossada i la cavalleria a continuació. Diu Livi que «la cavalleria, incapaç de resistir l’atac de la infanteria romana, un cop caiguda la hispana, i presa també per la reraguarda per Leli i la seva cavalleria, tancaren files i resistiren un temps al lloc, però finalment va morir fins a l’últim home. No va quedar ni un combatent de la cavalleria ni de la infanteria dels que lluitaren a la vall. Només un grup que s’havia mantingut als turons va poder retirar-se amb ordre. Entre ells hi havia els seus dos caps, Indíbil i Mandoni».

El campament hispà va ser capturat també i tres mil homes varen ser fets presoners. També per part de Roma hi hagueren baixes: tres mil ferits i dos mil morts, fet atribuïble al lloc i a com es va desenvolupar la batalla. Indíbil, vist com havia anat, va decidir implorar la clemència d’Escipió i li va enviar el seu germà Mandoni, que es postrà davant Escipió, atribuí la rebel·lió a la fatalitat i inconsciència del moment en què el general de Roma es trobava malalt i declarà que si se’ls perdonava per segon cop, dedicarien la seva vida a l’home a qui li deurien la seva existència mateixa. Escipió, sense tenir en compte els costums de Roma en tractar amb pobles derrotats, als quals s’exigien hostatges, l’entrega d’armes, ciutats i la col·locació de guarnicions, va reprendre «severament i llargament» Mandoni i l’absent Indíbil, i va dir que les seves vides estaven perdudes pel seu crim, però que, gràcies a la bondat del poble de Roma i a la seva pròpia, se salvarien: no va demanar hostatges, ni que deixessin les armes, va dir que si es revoltaven de nou, cauria sobre ells la ira de Roma, de la qual ja tenien experiència. Fet això, la seva única petició a Mandoni va ser una indemnització suficient per fer el pagament dels salaris a les seves legions. Escipió no volia arriscar-se a sublevacions per motius econòmics, ja que moltes guerres es perdien per aquest motiu, havent guanyat les batalles.

Escipió, finalitzats els assumptes pendents a Hispània, «més que alegre, va anar a Tarragona per, des d’allà, dur a Roma notícies del més gloriós triomf i la més memorable victòria, amb l’anhel de no arribar tard a les eleccions de cònsols, i es va fer a la mar, amb Leli i altres amics».

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li