
Si deixem de banda el problema de l’ara anomenat, a la manera polĂticament correcta de definir les coses que no Ă©s sinĂł conjugar metĂ fores, eufemismes i amfibologies, “barri oest” o barri “de sant Joan” (no sĂ© pas a qui se li ha acudit i d’on han tret aquesta darrera denominaciĂł), perquè entre d’altres caracterĂstiques de les que gaudeix Ă©s un tema recurrent, podrĂem dir un figuerenc Guadiana que ara s’amaga, ara s’aboca amb tota las seva crueltat i encara que sembli ser que els polĂtics tinguin idees i plans per solucionar-lo, la realitat Ă©s que, a la manera “orteguiana” com Espanya amb Catalunya, l’únic que es pot fer es “sobrellevarlo”, una espècie de pretèrit imperfecte, vaja; si el deixem de banda deia, els dos temes figuerencs de mĂ©s actualitat sĂłn, un de projectes o de futur imperfecte d’indicatiu (que Ă©s aquell que indica un fet com no acabat al mateix temps que possibilitat de que esdevingui realitat), el museu del circ, i un altre de pretèrit perfecte, (temps verbal que expressa una acciĂł acabada en una unitat de temps que inclou el present), la rotonda de la plaça del Sol.
Si els referents al circ, museu i festival, els deixem dorments en la confiança que les properes eleccions el conjuguin en diferent temps verbal i passi a ser de present d’indicatiu il·lusionat, ens queda per fer petar la xerrada parlar la cruĂŻlla empordanesa perquè, tenint en compte que la seva ja sorprenent realitat va creant dubtes i desconfiances en la ciutadania a travĂ©s de les xarxes socials i els diĂ legs a peu pla envers la seva conveniència, necessitat i, el que Ă©s mĂ©s greu, en si en lloc de ser una soluciĂł a un problema inexistent esdevindrĂ un preocupaciĂł en si mateixa i en la resta de la ciutat, no observem en l’à mbit polĂtic cap tipus de preocupaciĂł.
El primer gran dubte o la primera gran crĂtica es podria dirigir envers el procĂ©s de negociaciĂł entre el Ministerio de Fomento i l’Ajuntament que va donar lloc a la gestaciĂł del projecte d’execuciĂł. Sembla ser que va ser una exigència municipal, de temps de l’alcalde Vila, per acceptar el traspĂ s del tram urbĂ de la N-II que instava el Gobierno. Si es aixĂ, no hauria estat mĂ©s adient haver negociat el traspĂ s d’aquest vial convenientment urbanitzat? Perquè la rotonda no ens soluciona res i, en canvi, l’adequaciĂł i manteniment de l’ara Avinguda Salvador DalĂ ens pot resultar una mica onerosa a les arques municipals. A mĂ©s a mĂ©s, s’ha destrossat un espai, s’ha perdut una plaça, aparcaments i usos varis, un lloc de trĂ nsit pacificat, per lliurar-lo a l’ús i gaudi d’aquell instrument provocador, per a segons quines ments, de tots els mals de la nostra època: el vehicle motoritzat.
Sembla ser que hi va haver-hi tambĂ© algun frec a frec: que Fomento no volia l’edifici al bell mig de la rotonda i que Figueres no volia assumir les crĂtiques addicionals que la pèrdua de patrimoni que l’enderrocament de l’edifici podia comportar. SoluciĂł: el surrealisme de potser ser, sinĂł de les poques, l’única ciutat del mĂłn amb un pas zebra amb semĂ for al bell mig d’una rotonda que, facilitarĂ enormement la fluĂŻdesa de la circulaciĂł. I a què es destinarĂ l’edifici, o quedarĂ com monument, per dir-ho suaument a la imprevisiĂł?
Hi ha molts més detalls, aquests de simple dinà mica, de funcionament, d’operativitat, per exemple el tema de l’entrada pel carrer Lasauca. No, no tornaré insistir sobre la contradicció que representa per a la pacificació del trà nsit al centre de la ciutat i la circulació en general, sinó ara estrictament al seu funcionament com porta d’entrada: L’accés es farà passant per un pas elevat de vianants en els que a quests, un semà for de intermitència els donarà preferència de pas envers els vehicles. O sigui, que tindrem els “olotins”, els “gironins” i els “francesos” (ho dic aixà per especificar la seva procedència de trà nsit) arramblant-se a la dreta, fent cua i creant cua per entrar a la ciutat. El sonen les cues del carrer Monturiol? Doncs això ho multipliquin per tres.
En fi, benvolguts lectors, sĂłn aquests, possiblement, temes menors. Però ja saben la història: Per un clau es perdĂ© una ferradura; per una ferradura un cavall; per un cavall un cavaller… i aixĂ fins allĂ on vulguin arribar.
Leave a Reply