Gerard Quintana: “Quan escric, aprenc. El dia que deixi d’aprendre, deixaré d’escriure”

0
547

Quintana va convertir la quarta sessió del cicle Punt de Lectura d’Agullana en una lliçó sobre l’esperit de superació, la importància de no deixar de perseguir els propis somnis i la vocació de convertir l’exercici d’escriure en una font de coneixement.


 

Rebut amb curiositat i interès pel nombrós públic assistent, Gerard Quintana va convertir la quarta sessió del cicle Punt de Lectura en una lliçó sobre l’esperit de superació, la importància de no deixar de perseguir els propis somnis i la vocació de convertir l’exercici d’escriure en una font de coneixement.

Gerard Quintana va iniciar la seva exposició tot fent referència a l’origen de la seva vocació per la literatura i després va donar detalls relatius a la seva manera de treballar i de documentar-se per escriure les seves dues novel·les, especialment la darrera, amb la qual ha obtingut el Premi Ramon Llull.

«Hi ha gent que no creu en el destí i jo estic convençut que aquest pesa molt en les nostres vides», va comentar, i ho va justificar tot explicant la importància que ha tingut en la seva vida el fet que el seu oncle, en Pere Rodeja Ponsatí, fos llibreter i que ell i la seva família visquessin durant molts anys justament al damunt de la Llibreria Geli, on hi van arribar a haver 250.00 llibres en estoc i també el fet que, just davant de la llibreria, hi hagués la botiga de discs més gran de Girona.

El seu oncle el va introduir primer a la literatura il·lustrada i després a la poesia. «A ell li agradava dir que si algú es quedés tancat a la llibreria, ho podria entendre tot», va explicar, «i curiosament aquesta és una idea que subscric. Llegir i escriure són actes d’aprenentatge. Quan escric, aprenc i el dia que deixi d’aprendre, deixaré d’escriure».

Quintana va comentar que des de ben petit ell havia alimentat el desig secret de ser escriptor però que sempre li va semblar pretensiós el fet de manifestar-ho. «Era el meu secret», va afegir «i estic content d’haver-lo fet realitat ara, encara que sigui gran».

El cantant de Sopa de Cabra va afirmar que «la màxima realitat és la poesia, un artefacte amb el qual es pot explicar l’invisible» i va posar molt èmfasi en el fet que «som un país que coneix bé els seus poetes i això és així en gran part per la feina que han fet els cantautors i els músics que ha difós la millor poesia catalana de tots els temps».

Quintana va explicar que les bones lletres de les cançons d’autors com Bob Dylan i Leonard Cohen, el van fer adonar que les cançons permeten explicar coses i segurament per això ell s’ha passat trenta anys teixint textos des de la idea musical. Això segons ell és molt particular perquè «la melodia ja té un contingut, conté unes emocions, un paisatge, i jo m’he dedicat a complementar-ho prenent com a model autors com Dylan».

En la seva exposició Quintana va afegir que «Durant molt temps vaig pensar que primer havia de viure i després ja faria realitat la meva vocació d’escriure llarg i en fer 50 anys vaig decidir que potser havia arribat el moment i d’aquí han sortit les dues novel·les publicades: Entre el cel i la terra i L’home que va viure dues vegades.»

En relació a la estratègia emprada a l’hora d’escriure, Quintana va comentar que «Quan escric una novel·la necessito tenir un joc plantejat, sinó tinc la sensació d’anar a la deriva. Per això l’estructura de les meves novel·les estan molt pensades i no tenen gaire res gratuït o atzarós. De fet, quan escric procuro deixar-me portar per la voluntat de ser un aprenent constant i organitzo els meus llibres com si fos un viatge cap endins.»

Sobre la seva darrera novel·la, Quintana va explicar que tota la crisi de la covid-19 va estroncar un projecte molt ambiciós que tenien plantejat amb Sopa de Cabra La gran onada, per contra, li ha permès dedicar-se de manera obsessiva a escriure aquest llibre que ha sofert tres processos de reescriptura, a la recerca d’una prosa capaç d’interpel·lar el lector. «Si en la primera novel·la em preocupava molt la versemblança, aquí m’he deixat dur més per la convicció que una ficció no és una realitat, és una invenció que ens ajuda a fer-nos càrrec de la realitat. Aquesta és la idea que persegueixo». 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li