Feixismes

0
1198

Per poc que parem una mica d’atenció envers les expressions més emprades en aquests moments per l’oratòria d’alguns dels nostres líders, (permetin-me no caure en la temptació de la ridícula variant del llenguatge inclusiu; i, d’altra banda, oratòria? Diuen que l’oratòria és l’art de parlar amb eloqüència, és a dir, de forma persuasiva, però elegant; en canvi, la capacitat explicativa de molts d’ells no arriba ni al nivell d’arenga, entesa aquesta en la pitjor de les seves accepcions: la simple exaltació de les masses de manera que es trobin disposades a qualsevol acció, inclús perdre la pròpia vida i la dels seus familiars amb l’afany que altres la perdin també); no necessitem gaire atenció, deia, per adonar-nos que la paraula que colpeja constantment la nostra oïda és la de feixista en la doble vessant nominativa i adjectiva invectiva.

Però què és el feixisme? Diuen els politòlegs que, en termes conceptuals, el feixisme és un dels més difícils de definir amb exactitud en les ciències polítiques des dels mateixos orígens d’aquest moviment, possiblement perquè no existeix una ideologia ni forma de govern feixista sistematitzada i uniforme en el sentit que sí que tindrien altres ideologies polítiques contemporànies. Malgrat això, la idea més generalment acceptada és que es tracta d’una ideologia totalitària, o sigui, partidària d’un Estat-Nació antidemocràtic, amb partit polític únic, en el qual la nació ha d’estar a la vegada per sobre de l’individu, contràriament al liberalisme, i de la classe social, oposant-se al comunisme, i arrelada amb incontrovertibles justificacions nacionalistes, siguin aquestes de caràcter centrípet o integrador o centrífug o desintegrador i, entre aquests, romàntic, banal, econòmic, cultural i inclús ètnic.

Ah! I com a colofó, hi ha qui posa la cirereta magnificant-los com d’ultradreta, o sigui, violents, encara que un historiador del prestigi de Stanley G. Payne, per exemple, mantingui que «Sembla que alguna de les definicions col·loquials més comunes del terme són les de “violent”, “brutal” i “dictatorial”; però si foren aquests els punts primaris de referència, probablement s’haurien de qualificar els règims comunistes com els més feixistes».

I el nacionalisme, què és això del nacionalisme l’altra característica complementària del feixisme emprada d’una banda com insult però, curiosament i a la vegada enarborada com orgull en les mateixes definicions d’alguns partits? Perquè, és clar, si és el nacionalisme una conditio sine qua non pel feixisme, i el feixisme és, per pròpia naturalesa, dolent, pot ser bo ser nacionalista? O és que hi ha nacionalismes angelicals i nacionalismes malvats? No és el nacionalisme, o no ha estat i és emprat, no ja com un element diferenciador i enriquidor, i per tant plenament assumible, sinó com una convicció de superioritat, com una eina d’enfrontament i dominació? En aquest sentit, Jorge Luis Borges arribà a dir que «el nacionalismo es el canalla principal de todos los males. Divide a la gente, destruye el lado bueno de la naturaleza humana, conduce a la desigualdad en la distribución de las riquezas».

A la vista doncs, del fet que la catalogació de l’oponent com a feixista, fent ús de les fal·làcies ad hominem o ad hitlerum quan no es disposa de més recursos dialèctics en un debat, està resultant una pràctica comuna, caldria potser una reflexió seriosa envers l’ús d’aquest vocabulari, no sigui que a molts els pugui passar com al camell de la dita castellana: que tenint dues gepes, increpava de geperut al dromedari que, com se sap, només en té una.
Pel cap baix, haurien de fer-ho aquells que, malgrat tot, són bàsicament demòcrates. Dels altres, d’aquells que ho practiquen des del seu totalitarisme orgullosament vindicat i practicat, ni cas.

Perquè que segons qui, titlli de feixista a segons qui (recordin les paraules anteriors de Payne, potser, com ha dit algú, «le pone en el lado bueno».

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li