Esteve Guerra: «El turisme de càmping s’ha obert a un perfil de client diferent»

0
709

És el director del càmping Bassegoda Park d’Albanyà i president de l’associació Empordà Turisme, entre altres. A les següents línies explica el present, el passat i futur el càmping


Amb la temporada d’estiu acabada, quina valoració se’n fa?
Hem treballat molt bé perquè arran de la covid, la gent ha après a valorar altres coses que abans donaven per fetes, com ara gaudir de la natura, respirar aire pur, etc. Aquí a Albanyà estem envoltats de noranta-cinc quilòmetres quadrats de bosc i al costat del riu Muga, a més d’un Parc Internacional de Cel Fosc, és per això que aquest any hi havia tots els ingredients per tenir una bona campanya. Hem treballat molt bé i ha sigut un any molt bo.

Ja veníem una mica amb la tendència cap aquí. Ho creu així?
Cada vegada més, amb el context de canvi climàtic, la gent valora més la natura. La gent pren més consciència que el que tenim és molt valuós i ja fa uns anys que creix el turisme relacionat amb l’ecologia, amb el respecte per l’entorn natural, amb el gaudi de la natura sense explotar-la; és una tendència que va a més i això ens ajuda. I també és veritat que tot el tema de les caravanes i càmpers ha anat a més, però també és cert que molta gent que anava d’hotel, arran de la covid ha descobert els càmpings i els bungalous. Per tant, el turisme de càmping s’ha obert a un perfil de client diferent del que teníem abans de la covid. És una tendència que ha vingut per quedar-se i ara s’està posant tot a lloc.

Fa la sensació que el turisme de càmping s’ha generalitzat.
Hi hem posat el nostre granet de sorra perquè som un càmping familiar i molt encarat a mainada, de fet, quan els fills dels nostres clients tenen 13-14 anys ja no volen venir a Albanyà, volen zones més animades. En ser un càmping molt familiar, hem construït una proposta que va molt més enllà del lleure, té a veure amb l’educació amb valors i ho fem a través dels caps de setmana temàtics, que estan encarats a que la mainada surti una mica més sàvia o una mica millor persona i sempre amb dos tabús: la política i la religió.

Tot això el 1992 era una granja. Com comença la vostra història?
El 2005 vam arribar a Albanyà, ens vam enamorar de l’entorn i vam veure el gran potencial turístic que hem aconseguit portar. Malauradament, en aquell moment el càmping era un desastre. La primera carta que ens va arribar ens notificava que ens treien la llicència de càmping perquè llavors hi havia delinqüència, prostitució, tràfic de drogues… Hi havia de tot. I vam haver de fer «escombra nova, escombra bé». Vam fer fora a tothom, evidentment hi havia excepcions, però no més de deu clients que eren bona gent, i la resta els vam fer fora. Llavors vam veure que també hi havia un problema amb els treballadors perquè hi havia unes complicitats amb els clients que no era el que nosaltres buscàvem. Així doncs, en dos anys ens vam ventilar clients i treballadors i vam recomençar. No va ser fàcil, el primer any dormíem en un sofà-llit amb la meva dona a la recepció del càmping i era complicat perquè el tipus de client que venia per acampar ja venien amb les litrones i dèiem «això no és el que volem». Però quan estàs buit, renunciar a clients costa molt i les factures s’han de pagar. Teníem clar el que volíem i sabíem cap a on volíem caminar, i a poc a poc vam anar reconvertint la tipologia de client fins a aconseguir que ara, si ve un d’aquests de la litrona, jo ja no els haig de dir res, és que ell ja no s’hi sent còmode i per tant, no ve. Al final, cadascú ha d’escollir el seu públic i aquí a Albanyà —i ja és una mentalitat del poble—, el que es vol és un turisme de qualitat que respecti l’entorn natural, i tots remem alhora en aquest sentit. Hi ha una complicitat molt bona amb l’Ajuntament perquè d’alguna manera la distinció de l’Internacional Dark Sky Association no l’haguéssim aconseguit sense la seva complicitat, ja que va canviar tot l’enllumenat públic per fer-lo respectuós amb les estrelles. Hem pogut demostrar que caminant plegats s’arriba lluny i s’assoleixen objectius que semblaven impossibles. A Albanyà, fa uns anys, el cel era un gran desconegut, i era el mateix cel, eh? I desconegut no pas pels veïns d’Albanyà, els veïns ho tenien claríssim que tenien un cel extraordinari, però no l’havíem sabut potenciar, i ara ve gent d’arreu del món a veure el cel d’Albanyà.

Això el fa un càmping únic i és una atracció turística important, oi?
Sí, i aquí és molt rellevant el paper del meu germà: en Pere. Ell és la persona que ha impulsat l’Observatori i va néixer perquè dins dels caps de setmana temàtics, en vam fer un d’astronomia. El meu germà sempre ha sigut astrònom amateur, i a la primera jornada hi havia 20-30 persones amb un telescopi, a la segona ja érem 70-80, i a la tercera 200, i vam dir: «Ep, què passa?» I en Pere ens va dir: «és que aquí hi ha un cel espectacular, hem de fer mesuraments perquè em sorprèn el que estic veient». Vam fer les comprovacions i vam veure que efectivament hi havia un cel extraordinari i vam demanar que se’ns donés el reconeixement de Parc Internacional de Cel Fosc. Això implica que la gent no pot fer el que vulgui amb la llum als seus habitatges, perquè d’alguna manera, aquest certificat diu que la gent té el dret de veure la llum de les estrelles des d’Albanyà. Amb el temps, l’Observatori va començar a funcionar bé i va entrar a escena un gran amic, en Pep Sala de Sau, que ens va muntar un espectacle audiovisual impressionant amb una música i un disseny escenogràfic que funcionen molt bé, i arran d’això és quan l’espectacle d’Albanyà agafa notorietat. Ara ja estem treballant la versió 2 i 3, això no acaba aquí.

D’una carta que us retira la llicència a un certificat oficial gairebé únic al món.
Són 15 anys de pedalar molt i dels primers anys vull fer referència a la Laura Casas, que és la meva dona i ens ho vam currar molt.

Parlava del binomi públic i privat i de com s’han començat a aplicar polítiques més sostenibles sense voler-ho.
A l’alcalde d’Albanyà li van posar un semàfor verd a La Vanguardia, això fa 20 anys no s’ho hagués cregut ningú. I si és així és perquè són molt bons els de l’Ajuntament, hem tingut la sort que pensem molt igual i han fet un esforç important per ajudar-nos, però també és cert que sense el nostre impuls no s’haguessin aconseguit aquests resultats positius. Per tant, creiem molt que el públic ha de treballar amb el privat i el públic ha d’escoltar el que vol el privat. Gairebé sempre, ens agradi o no, en aquest país els privats tenen les idees i els públics han de ser facilitadors d’aquestes idees, evidentment si són idees positives pel territori. I l’altra és que nosaltres mai hem proposat res al poble que generi una externalitat negativa pel territori. Intentem influenciar positivament amb la nostra activitat, ja sigui donant llocs de treball o promocionant el territori. Ara en diuen win-win, però en realitat és el que hauria d’haver sigut sempre. Cal fer coses racionals i amb terminis d’execució, que aquí és on tot balla… Hi ha moltes iniciatives i estudis de viabilitat que queden al calaix. No pot haver-hi tantes dificultats burocràtiques, fa quinze anys que intentem ampliar el càmping.

Foto: ÀNGEL REYNAL

Què reclama des del sector a les institucions públiques?
Penso que en l’àmbit normatiu, tot hauria de ser molt més a l’estil americà: aquesta és la normativa i qui la incompleixi, que el multin. I qui no, que almenys pugui treballar i anar al ritme que ell vulgui. Quan vam comprar el càmping, vam donar lloc de treball a nou persones, ara n’ocupem quaranta-cinc, i si hagués pogut fer l’ampliació, serien noranta persones. Cal ser facilitador, és urgentíssim desmuntar el garbuix burocràtic que s’ha muntat, perquè tot i tenir el vent a favor i tota la complicitat de les administracions, que les tinc, costa horrors desbloquejar les coses, i o ho canviem, o el país se’n va en orris.

Ara que els ajuntaments aposten per zones d’autocaravanes i furgonetes. Es veu com una amenaça pels càmpings?
Tinc dues coses a dir: la primera és que un pàrquing de caravanes no és un càmping, és un lloc on la gent pernocta, i se’n va. No hi fa vida, o no hauria de ser així, vaja. Si està reconegut com a tal, que hi hagi mecanismes de control, perquè si la gent hi fa vida és legítim que hagin de complir amb les normatives dels càmpings, si no és una competència deslleial. Si jo haig de tenir hidrants d’incendi, prevencions de riscos laborals, inspeccions de sanitat, etc., ells també. Si estan fent de càmping, tenim un problema. Ara bé, al moment que aquestes àrees s’equiparen a la normativa de càmping de 3a categoria, el que s’ha d’insistir és que compleixin amb la normativa de càmping corresponent. És així de senzill. Ara són càmpings de 3a categoria? Molt bé. Oi que jo haig de tenir diferents mesures? Doncs ells també. Perquè sinó, poden vendre a meitat de preu que nosaltres, i no té sentit. Hi ha hagut un boom d’aquestes àrees d’autocaravana i honestament penso que el client d’autocaravana no és un perfil campista, sinó viatger, o hauria de ser així. La veritat és que aquí no ho notem, però és cert que a companys de la costa els afecta més perquè hi ha àrees molt properes als càmpings.

Quin és el futur del Bassegoda Park?
Tenim la sort que tenim un client molt fidel, tenim un 92% dels clients que torna i en l’àmbit turístic és molt elevat. I amb això vull dir que en el nostre futur ens agradaria ampliar la capacitat amb el camp de davant del càmping i doblar la capacitat, i caminar sempre en la línia del respecte per la natura, tant la diürna com la nocturna. Seguint la línia d’espais verds, integració paisatgística i molt de respecte a l’entorn natural. Al futur, l’observatori astronòmic també hi juga un paper molt fonamental, en aquest sentit estem treballant espectacles infantils, productes per congressos d’empreses, i són projectes que s’aniran llançant en un futur pròxim. I també hi ha futur científic, els nostres astrònoms han descobert més de quinze exoplanetes, i aquesta combinació de ciència entre setmana i turisme el cap de setmana és molt bona, i evidentment a l’estiu únicament turisme.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li