EspĂ rtac

0
2480

Hi ha poques fonts que ens parlin d’EspĂ rtac i la seva rebel·liĂł, algunes pĂ gines de Les guerres Civils d’ApiĂ  i la biografia de Marc Licini Cras escrita per Plutarc, ja que la font mĂ©s rellevant, Les histĂČries de Sal·lusti, s’ha perdut quasi totalment. Per tant, tenim una visiĂł fragmentada i escassa de la rebel·liĂł d’EspĂ rtac. Les fonts que utilitzo en aquest article sĂłn Mary Beard i S. V. Kovaliov.

En articles anteriors hem explicat que bona part dels esclaus que tenien els romans eren fruit dels apressaments de soldats derrotats en les moltes guerres de conquesta amb quĂš va crĂ©ixer Roma. Les fonts antigues coincideixen en general en quĂš EspĂ rtac provenia de les tribus trĂ cies del nord de GrĂšcia que servien com a tropes auxiliars a l’exĂšrcit de Roma. Plutarc diu d’ell que era «un traci de les tropes auxiliars nĂČmades» i que la seva dona, una sacerdotessa de la mateixa tribu, fou esclava com ell. ApiĂ  diu que fou «un traci per naixement, servĂ­ com a soldat amb els romans». Florus diu que va ser «un mercenari traciĂ  que passĂ  a ser soldat romĂ , de soldat romĂ  a desertor i lladre, i mĂ©s tard, en consideraciĂł a la seva fortalesa, gladiador». Un inici com a desertor no presagiava la gran competĂšncia militar que mĂ©s tard va demostrar. En el que sĂ­ coincideixen les fonts Ă©s en la seva força fĂ­sica (pel que va ser destinat a gladiador), la seva cultura, intel·ligĂšncia i humanitat. L’any 73 aC estava en una escola de gladiadors a CĂ pua, on a començament de l’estiu, uns 200 d’ells van organitzar un complot que va ser descobert, perĂČ uns 70 van aconseguir fugir, armats amb el que van trobar, encapçalats per EspĂ rtac i els gals Crix i EnĂČman. Poc desprĂ©s van assaltar un comboi que transportava armes i es retiraren al Vesuvi, en aquells temps inactiu i molt arbrat, des d’on iniciaren pillatges per tota la zona. Un flux constant d’esclaus se’ls ajuntaren, perĂČ el fet que les seves forces creixeren com ho van fer tambĂ© tĂ© a veure amb els molts soldats llicenciats de les legions per Sul·la i assentats en granges. Eren soldats i sabien lluitar inclĂșs contra les mateixes legions de les quals havien format part, mĂ©s que cultivar la terra, i foren atrets pel fet que EspĂ rtac dividia el botĂ­ a parts iguals entre tots ells.

El que no tĂ© cap sentit histĂČric Ă©s la pretensiĂł cinematogrĂ fica que EspĂ rtac i els seus lluitaven per una idea romĂ ntica de llibertat: el fet real Ă©s que molts esclaus desitjaven la seva llibertat, perĂČ donaven per fet que havia d’existir la instituciĂł de l’esclavitud. L’objectiu perseguit inicialment era fugir cap als respectius territoris: TrĂ cia, Germania o la GĂ l·lia. PerĂČ van fer patir a Roma i les seves legions durant llarg temps. Una primera derrota fou la de la unitat de 3.000 homes enviats amb Caius Clodius al peu del Vesuvi, derrotats per un estratagema d’EspĂ rtac i els seus, que lligats amb cordes baixaren de la muntanya per un lloc suposadament impossible i els atacaren per sorpresa amb total derrota dels romans. A la tardor d’aquell any, Publi Varini amb dues bones legions va patir la mateixa sort, empitjorat pel fet que fins i tot capturaren les ensenyes i el cavall del Pretor. La rebel·liĂł es va estendre a tot el sud, CampĂ nia, LucĂ nia i ApĂșlia i l’exĂšrcit d’esclaus va arribar als 70.000 homes, ben organitzat i amb cavalleria. Sembla que l’objectiu d’EspĂ rtac era reunir el major nombre possible d’esclaus a l’exĂšrcit i conduir-los fora d’ItĂ lia a travĂ©s dels Alps, perquĂš tenia molt clar que una lluita a llarg termini amb Roma tenia poques possibilitats. PerĂČ el company d’EspĂ rtac, Crix, que comandava esclaus d’origen gal i germĂ nic, era partidari de quedar-se a ItĂ lia i atacar mĂ©s activament. Crix, amb 20.000 homes, es va separar del gruix de l’exĂšrcit d’esclaus, i va ser derrotat i mort per Quint Arri. PerĂČ les forces d’EspĂ rtac eren encara considerables i van crĂ©ixer mĂ©s, fins als 120.000 homes, segons ApiĂ . Amb ells, es dirigiren cap al nord i arribaren a MĂČdena, on es produĂ­ un violent enfrontament i batalla contra les legions del cĂČnsol Caius Casi Longinus, governador de la GĂ l·lia Cisalpina, a qui van derrotar. El camĂ­ de la llibertat estava obert, nomĂ©s havien de seguir uns cap a la GĂ l·lia, EspĂ rtac cap a GrĂšcia i TrĂ cia. PerĂČ aquell heterogeni exĂšrcit va donar la volta i tornĂ  cap a ItĂ lia a enfrontar-se a Roma: per quĂš? L’opiniĂł majoritĂ ria es decanta per una rebel·liĂł dins la rebel·liĂł, que els esclaus, encoratjats per les successives victĂČries assolides, van exigir-ho aixĂ­ a EspĂ rtac, qui probablement va ser conscient de l’error de la decisiĂł, o potser tambĂ© es va deixar emborratxar per les mels de les victĂČries…

El fet Ă©s que aquella massa humana combatent, aterrint els romans, va tornar enrere i es va acostar a Roma, on l’esperava Marc Licini Cras amb 10 legions. El seu lloctinent Mummio, desobeint-lo, va atacar pel seu compte l’exĂšrcit rebel i va ser derrotat, amb la qual cosa EspĂ rtac va tenir camĂ­ lliure per anar cap al sud. Cras va prendre mesures excepcionals per restaurar la disciplina, delmant les seves mateixes tropes, Ă©s a dir, matant un de cada deu en cĂ stig exemplar. EspĂ rtac tenia la intenciĂł de traslladar-se a SicĂ­lia i continuar allĂ  la lluita, perĂČ els pirates que els havien de dur els van trair i no van comparĂšixer. Cras i les seves legions s’apropaven i els van tancar en una borsa amb una lĂ­nia fortificada de fins «300 estadis» (55 quilĂČmetres), que EspĂ rtac i els seus van aconseguir forçar en un segon intent, fracassat el primer. Vista la situaciĂł, el Senat de Roma va ordenar a Gneu Pompeu i les seves legions que retornĂ©s a ItĂ lia des d’HispĂ nia. El mateix van fer amb Marc Licini Lucul, que estava a MacedĂČnia. El cercle es tancava al voltant d’EspĂ rtac, que a mĂ©s va patir una nova escissiĂł de gals i germĂ nics comandats per Cast i GĂ unic, derrotats immediatament per les legions de Cras. PerĂČ aquest cop les pĂšrdues de l’exĂšrcit d’EspĂ rtac no es podien refer i es dirigĂ­ cap a Brindisi, probablement amb la intenciĂł de passar cap a GrĂšcia. PerĂČ a Brindisi ja l’esperaven les legions de LĂșcul. La decisiĂł va ser la d’anar contra Pompeu. La primavera de l’any 71 aC va tenir lloc a ApĂșlia la darrera batalla, els esclaus van lluitar amb el valor dels que no tenen res a perdre i 60.000 d’ells van morir. Els romans nomĂ©s van perdre 1.000 homes. El cos d’EspĂ rtac no va ser trobat, hi ha qui diu que era part dels 6.000 esclaus fets presoners i crucificats al llarg del camĂ­ de CĂ pua a Roma; hi ha qui diu que va aconseguir escapar amb alguns grups aĂŻllats que continuaren la lluita durant molt temps contra Roma; hi ha qui diu que estava al capdavant dels 5.000 homes que van aconseguir obrir-se pas cap al nord fins que Pompeu els va derrotar i destruir per complet, apropiant-se tambĂ© del triomf de Cras: «Cras ha derrotat l’enemic perĂČ jo he extirpat l’arrel de la guerra». Una darrera batalla que EspĂ rtac va guanyar, desprĂ©s de mort?

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li