Epitafis: quan les tombes parlen

0
1022

Als cementiris empordanesos es troben textos molt singulars en els nínxols i les criptes d’alguns difunts


Durant aquesta època són moltes les persones que acostumen a fer una visita al cementiri per tal de recordar familiars i amics que ja són difunts. És la tradició de Tots Sants, aquest any acotada per les restriccions derivades de la crisi sanitària. Malgrat que en el darrers anys la incineració ha guanyat pes –una opció que, en alguns casos, comporta el llançament de les cendres a l’aire lliure–, continua essent majoritari el fet de dipositar les restes en nínxols, criptes o panteons. En tots els casos hi ha un epitafi que identifica qui hi ha enterrat en aquell lloc, a vegades acompanyat d’altres dades relacionades amb la personalitat del difunt. És la manera a través de la qual les tombes ens parlen.

La historiadora Dolors Grau, autora de Cementiris i sepelis, dins la col·lecció «Quaderns de la Revista de Girona», lamentava la progressiva desaparició dels epitafis en els darrers anys, ja que en els segle i mig anterior havien detallat moltes coses dels seus inquilins. La burgesia «necessitava l’ajuda d’epitafis lapidaris per passar a la posteritat i el cementiri del segle XIX va ser un espai idoni per satisfer els seus objectius». Coincidint amb aquestes diades hem volgut fer un recorregut per tres cementiris de la comarca i descobrir uns epitafis que, d’una manera o una altra, formen part de la nostra memòria col·lectiva, tot explicant al lector les històries que s’hi amaguen al darrere.

L’ESCALA. El cementiri marí de l’Escala va ser clausurat, pel que fa a enterraments, l’any 1970. Al cap de poc es va intentar enderrocar-lo, per poder utilitzar aquell espai proper a la platja com a solar per a equipaments turístics. Una campanya popular ho va evitar. L’any 1978 va ser declarat monument històric nacional. És un recinte molt senzill amb totes les construccions pintades de color blanc. És considerat un cementiri marí per excel·lència i dels pocs que hi ha per la Mediterrània. Les restes de l’escriptora Caterina Albert, coneguda literàriament amb el pseudònim de Víctor Català, van ser de les darreres que va acollir.

Ella mateixa va descriure aquest recinte: «Tot ell parat de blanc, color de pau, sota el sol esplendent i el gran cel blau. […] El terrer, adobat amb carn humana, es divĂ­s en jardins de folla ufana i entorn d’ells, en fileres, apretats, els nĂ­nxols van treuen llurs blancs esclats». L’autora estĂ  enterrada en el nĂ­nxol 117. La seva lĂ pida Ă©s molt austera. Tan sols hi apareix el seu nom i pseudònim –entre parèntesis– i les dates del naixement i la mort, amb una creu i unes branques esculpides sobre la lĂ pida. Però el que sorprèn del cementiri Ă©s, tot just entrar, a terra mateix, el visitant ha de trepitjar gairebĂ© per força la lĂ pida que hi ha sobre la tomba del fotògraf escalenc Josep Esquirol, mort l’any 1931. L’epitafi diu el segĂĽent: «TĂş que ahora me pisas / Párate a considerar / Que al fin vendrás a parar / Lo mismo que yo en cenizas».

ESPOLLA. Des de la fi de la Guerra Civil però, sobretot, amb la Segona Guerra Mundial acabada, van proliferar grups de guerrillers que lluitaven per fer caure el règim o, com a mínim, provocar la intervenció de les forces aliades perquè acabessin amb la dictadura franquista. El pas d’aquests activistes, coneguts popularment com a maquis, era habitual per diversos punts dels Pirineus. El 26 d’agost del 1949 la Guàrdia Civil va preparar una emboscada a un grup guerriller que fugia de Barcelona després de diverses accions de sabotatge i atracaments. A pocs metres de la frontera, dins del terme municipal d’Espolla i quan ja es creien salvats, va començar un tiroteig, del qual en resultaren morts l’Enric Martínez, Quique, de 22 anys, i en Celedonio García, Celes, de 27.

Els dos maquis anarquistes van ser enterrats a la zona reservada als «no creients» del cementiri municipal. Cinquanta anys després, l’agost del 1999, es va rehabilitar aquell espai. En el lloc on reposen les seves restes, a terra, hi ha una placa que diu: «A la memòria d’en Quique i en Celes. Caiguts per la llibertat». Tot sovint hi ha flors que recorden la seva memòria i les circumstàncies tràgiques de la seva mort.

AGULLANA. Lídia Nogué i Sabà era una peixatera de Cadaqués, nascuda el 1866, on també regentava una casa de dispesa. Va conèixer Salvador Dalí i entre els seus hostes, a principis del segle XX, hi hagué l’escriptor Eugeni d’Ors, del qual es va enamorar fins al punt que es creia la seva musa i que li havia inspirat el personatge d’una de les seves novel·les més conegudes, Teresa, la Ben Plantada. La seva fixació va ser tal que interpretava els escrits d’Ors com a missatges en clau.

Amb alguns problemes mentals i gràcies a l’ajut econòmic de la família Dalí, Lídia Nogué va passar els darrers anys de la seva vida a l’asil Gomis d’Agullana, on va morir a finals del 1946. Anys més tard, el 1972, l’escriptor va redactar un epitafi per a la seva admiradora. El pintor també va participar en aquesta iniciativa, però la làpida no es va poder col·locar per impediment de la Guàrdia Civil. Finalment, l’any 1989 va ser instal·lada tal qual. Aquest és l’enigmàtic text: «Descansa aquí, si la tramontana la deja, Lídia Nogués de Costa, Sibila de Cadaqués, que màgica dialécticamente, fue y no fue a un tiempo, Teresa la Bien Plantada. En su nombre conjuran, a cabras y anarquista, los angélicos».

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li