Caterina Albert al vell cementiri marí de l’Escala, dos guerrillers maquis al d’Espolla i els símbols de la maçoneria al de Figueres
Arriba Tots Sants i en aquesta època de l’any són moltes les persones que acostumen a fer una visita al cementiri per tal de recordar familiars i amics que ja són difunts. Tot i que en el darrers anys la incineració ha guanyat pes –una opció que, en alguns casos, comporta el llançament de les cendres en espais públics– continua essent majoritari el fet de dipositar les restes, encara que siguin les cendres, en nínxols, criptes o panteons. En tots els casos hi ha un epitafi que identifica qui hi ha enterrat en aquell lloc. Sovint els epitafis ens indiquen el nom del difunt i les dates del naixement i la mort, però a vegades van acompanyats d’altres dades. És la manera mitjançant la qual les tombes ens parlen o fins i tot ens interpel·len.
La historiadora Dolors Grau, autora de Cementiris i sepelis, dins la col·lecció Quaderns de la Revista de Girona, lamentava la desaparició dels epitafis que, en els segle i mig anterior, havien detallat tantes coses dels seus inquilins. “Els cementiris es despullen de les làpides noucentistes en la mateixa mesura que canvien els titulars de les sepultures”, assenyala. La burgesia del segle XIX “necessitava l’ajuda d’epitafis lapidaris per passar a la posteritat i el cementiri del segle XIX va ser un espai idoni per satisfer els seus objectius”.
Si fem un petit recorregut per alguns cementiris empordanesos, ens trobarem amb epitafis ben curiosos començant pel que es troba a peu d’entrada al cementiri vell de l’Escala i que diu: “Tú que ahora me pisas / Párate a considerar / Que al fin vendrás a papar / Lo mismo que yo en cenizas”. És la làpida que acull les restes del fotògraf Josep Esquirol, que va morir al poble l’any 1931.
VÍCTOR CATALÀ. Seguim al cementiri marí de l’Escala. Un espai que va ser clausurat, pel que fa a enterraments, l’any 1970. Al cap de poc es va intentar enderrocar-lo, per poder utilitzar aquell espai proper a la platja com a solar per a equipaments turístics. Una campanya popular ho va evitar. L’any 1978 va ser declarat monument històric nacional. És un recinte molt senzill amb totes les construccions pintades de color blanc. Està considerat un cementiri marí per excel·lència i dels pocs que hi ha per la Mediterrània.
Les restes de l’escriptora Caterina Albert, coneguda literàriament amb el pseudònim de Víctor Català, varen ser de les darreres que va acollir. Va morir el 1966. No està enterrada ni a terra ni en cap panteó, sinó en un nínxol, exactament el número 117. A la part inferior hi ha diversos noms esculpits, a la del mig un relleu que recorda el Desconsol, una estàtua de Josep Llimona. La làpida superior, on està enterrada Albert, és la més austera. Tan sols hi apareix el seu nom i pseudònim –entre parèntesis– i les dates del naixement i la mort, amb una creu i unes branques esculpides sobre la làpida.
ESPOLLA. Des de la fi de la Guerra Civil però, sobretot, amb la Segona Guerra Mundial acabada, van proliferar grups de guerrillers que lluitaven per fer caure el règim o, com a mínim, provocar la intervenció de les forces aliades perquè acabessin amb la dictadura franquista. Ens referim als maquis, que van operar per la península i, sobretot, a les zones properes a la frontera.
Com recorda Josep Maria Tegido, un veí d’Espolla implicat en el món associatiu del poble i coneixedor de la seva història, “el 26 d’agost de 1949 la Guàrdia Civil va preparar una emboscada al grup guerriller d’en Facerias que fugia de Barcelona després de diverses accions de sabotatge i atracaments a joieries i meublés.
A pocs metres de la frontera, quan ja es creien salvats, va començar un tiroteig, del qual resultaren morts l’Enric Martínez Quique, de 22 anys, i en Celedonio García Celes, de 27. Els tres restants del grup, amb un de ferit, pogueren escapar i arribar a Perpinyà”. El succés es va produir en una zona muntanyenca de l’Albera, dins del terme d’Espolla i els dos anarquistes van ser enterrats a la zona reservada als “no creients” del cementiri municipal.
Cinquanta anys després, l’agost de 1999, es va “rehabilitar la memòria dels que en el seu moment van ser enterrats com a lladres i bandolers i refer la memòria d’un període de la història recent que per als més joves és desconeguda i per als més grans condicionada pel silenci o la desinformació del moment”, recorda Tejido. En el lloc on reposen les seves restes, a terra, hi ha una placa que diu: “A la memòria d’en Quique i en Celes. Caiguts per la llibertat”. Tot sovint hi ha flors que recorden la seva memòria i les circumstàncies tràgiques de la seva mort.
FIGUERES. Al cementiri municipal de Figueres hi ha molts epitafis. “Aquí jau Pep Ventura” diu la placa dissenyada anys després de la mort del compositor per l’arquitecte Pelai Martínez i cisellada per l’escultor Frederic Marès. Tot i que inicialment estava situada al nínxol on va ser enterrat, l’any 1875, les restes es troben actualment al panteó dels figuerencs il·lustres i la làpida està situada en un dels parteres de la zona verda del cementiri.
A l’antic cementiri civil –avui completament integrat a tot el recinte però des de l’acabament de la Guerra Civil i fins a l’any 1974 estava separat per una paret– hi ha un conjunt de tombes amb símbols i textos maçònics. En concret, són les tombes de les famílies Bofill, Serra Caussa, Jovet, Batet, Darnés, Vernet, Comar i Cardoner. Hi ha làpides amb els noms d’antics alcaldes dels segles XIX i XX amb els símbols de la maçoneria o dels lliurepensadors.
Leave a Reply