Conegut com a «Daco» és un dels referents de la nostra comarca pel que fa a la natura, la cultura i els espais paisatgístics. Recentment, ha iniciat l’etapa de la jubilació des d’una mirada d’allò més empordanesa i activa.

Es defineix com a «empordanòleg». Què vol dir això? 
Vol dir que soc una persona interessada a fer difusió de l’Empordà, de la seva gent i els seus valors. Vaig ser biòleg fins que vaig jubilar-me i ara soc «empordanòleg». Abans era biòleg com en Darwin i l’Ana Obregón, que són els dos extrems de la professió, i ara em puc dedicar i centrar en aquest interès que tinc de difondre la comarca i la seva gent. 

Què li dona l’Empordà? 
L’Empordà és un lloc que té una singularitat que el fa especial, i és que en distàncies molt curtes tens una diversitat de valors culturals, naturals i paisatgístics enorme. Això fa que sigui una temptació poder-los conèixer i és molt fàcil impartir cursos de natura, d’art, patrimoni..., perquè el país és molt divers i ric i això de retruc fa que tinguem l’obligació moral de conservar-lo i millorar-lo entre tots. 

En aquest sentit, recentment ha començat el tràmit per catalogar l’Albera com a parc natural. Com ho valora? 
És una molt bona notícia, ja que la declaració d’un espai natural de protecció especial permet blindar-lo a la urbanització i alhora mirar de potenciar els valors del sector primari i també fomentar l’educació ambiental, el turisme sostenible i el desenvolupament sostenible i ordenat d’acord amb la protecció. 

Fa la sensació que coneixem molt l’Empordà, però encara ens queden racons per descobrir. Ho veu així?
Et posaré paradoxes: conec, per exemple, gent que ha estat a Pequín i, en canvi, no ha visitat un poble que està a tan sols tres quilòmetres de la ciutat de Figueres. El repte és ser ciutadans cosmopolites i poder anar a altres continents, però també ser uns entesos i gaudidors del nostre entorn immediat. 

Hi ha algun lloc concret que voldria que la població conegués més? 
Entre altres coses, als pobles que em conviden, em dedico a demostrar-los que viuen en un lloc més interessant, almenys fotogràficament, del que la gent es pensa. La mirada del foraster permet veure coses que les persones que hi viuen, per a qui és el seu paisatge quotidià, no les veuen. I aquesta és la gràcia, aquest diàleg entre el foraster, que és un servidor, i els vilatans. Si això ho vestim amb el tema literari perquè molta gent ha escrit sobre l’Empordà i des de l’Empordà, ho podem relligar amb textos sobre els diferents llocs. I és el que faig al curs d’escenaris literaris de la UNED Sènior, en què faig un tiramisú didàctic on posem la capa geològica per saber què trepitgem, la capa botànica per veure el paisatge que hi trobarem, la capa cultural i finalment la literària.

Anant als seus inicis, va estudiar biologia per poder respondre’s a la pregunta de «per què la natura es pren la molèstia de fer coses tan belles?». Ha trobat la resposta?
[Entre riures] Bé, la resposta és que la bellesa és subjectiva i és un concepte nostre. A la natura, tota planta, animal i ecosistema està dissenyat, entre cometes, per a la seva pervivència, i adopta estratègies curioses que en alguns casos a nosaltres ens semblen estètiques. La bellesa és subjectiva i la supervivència és perceptiva. 

I què n’hauríem d’aprendre?
Que si ajudem a conservar els paisatges bells i les coses boniques, això provoca una sensació de benestar que fa que augmenti la nostra qualitat de vida. Si veiem una zona periurbana lletja, plena de residus, runa abocada i arquitectura matussera, no ens provocarà la mateixa sensació de benestar que un paisatge ben articulat. 

Després de tants anys trepitjant l’Empordà, com l’ha vist evolucionar biològicament parlant? 
 El volum de les amenaces i els reptes creix molt més ràpid que els recursos que podem posar per conservar-lo i mantenir-lo. Els mitjans que posa l’administració no són definits, i el repte que tenim és mirar que hi hagi més pressupost i augmentar la conscienciació ambiental. 

Creu que com a societat ens falta educació ambiental? 
Penso que ens calen dues coses: més educació ambiental i pedagogia i més «palologia», la ciència del pal. Hi ha d’haver escarments importants per a conductes que no toquen com ara els abocaments il·legals de residus, per posar un exemple. 

Ha dedicat molt temps de la seva vida a la part professional i ara ha entomat una nova etapa, la jubilació. Com la viu?  
La jubilació és quelcom més que jugar a petanca i anar a mirar obres públiques. És un període que et permet acabar de desenvolupar el teu potencial sense estar encotillat amb horaris i, en el meu cas, per haver d’anar amb la Renfe. A partir d’aquí, hem de recordar que avorrir-se ve de burro i en la jubilació està prohibit avorrir-se. Cadascú ha d’explorar quins camins li aporten més satisfacció.

I ara què té entre mans?
Estic preparant el curs vinent d’Escenaris literaris, que anirem a Llançà, i parlarem no només de Pere Calders, sinó també de Josep Maria Salvatella, traspassat recentment. I entre moltes altres coses, també col·laboro amb la premsa, ja que considero que la premsa local té un paper extraordinari, ja que feu prendre consciència, creeu relat i ajudeu a cohesionar la comarca... I això, en plena era de la intel·ligència artificial, el paper dels professionals que trepitgeu el carrer cada dia i entrevisteu a la gent, és fonamental. Aquest plus que poseu vosaltres mai te’l donarà la IA. 

Si preguntem a un «empordanòleg» pel seu poble favorit o el que més detesta, entenc que no és fàcil de respondre, no?
No puc dir cap poble concret... Però penso que si ho sabem mirar, cadascun dels pobles té els seus racons encantadors i amb relat. I llocs que no m’agradin? A veure, hi ha llocs que urbanísticament podrien millorar molt. Sovint diem que voldríem que l’Empordà fos la Toscana, però a vegades tenim mentalitat de totxana, construïm molt i amb dubtós criteri estètic.