Encara hi som a temps

0
1142

La setmana passada va ser interessant per tots aquells que creiem que les coses no s’estan fent bé en la planificació de les energies renovables a casa nostra. De fet, som molts els que creiem que aquest tema s’ha enfocat molt malament. Només així s’entén el malestar que hi ha a moltes comarques catalanes davant la barra lliure que el govern sortint va donar a les empreses energètiques a l’hora de decidir el futur d’una part important del territori. Unes energètiques que dimarts encarien més el cost de la llum pel conjunt del ciutadans. És cert que Catalunya és de les zones més endarrerides en la producció d’energies renovables. A l’entorn del 16%, quan la resta de l’estat i el conjunt d’Europa superen el 30%. El motiu és per que no han fet els deures en els darrers anys. I ara, volen arreglar-ho donant la clau als «de sempre» a través de l’especulació mitjançant el preu del sòl.

Pel que fa a la implementació de les renovables, el tema no és el què, sinó el com.

I d’aquí sorgeixen alguns arguments recurrents que no deixen de sorprendre’m.

El primer és el model. Com és que s’opta per aquest model de «barra lliure» a les multinacionals i en canvi no s’ha optat per afavorir principalment l’autogeneració d’energia verda i les comunitats i cooperatives de consum. Altres països proposen un mix entre multinacionals i comunitats productores. Ara seria una bona oportunitat pels polígons industrials, les empreses, els municipis, etc., que podrien generar energia verda aprofitant els propers fons europeus.

El segon dubte és el mite de l’autosuficiència energètica. Aquesta nova autarquia energètica em fascina. No som autosuficients en res —ho hem vist molt clarament amb la manca de mascaretes a l’inici de la pandèmia— però ho hem de ser en energia. Quan no ho hem estat mai i quan per exemple, ens van imposar la MAT justament per justificar la connexió per l’excés de capacitat francesa de producció d’energia. I quan per exemple, Aragó pot produir molta més energia neta sense tant d’impacte territorial. El més divertit és que els màxims partidaris del lliure mercat i de la globalització defensen aquest autoabastiment i deixen de banda el mercat. De fet, és l’únic que defensen. Suposo que perquè el que de veritat defensen és el negoci que hi ha al darrera.

I finalment, també em sorprèn que la vehemència dels defensors d’aquesta orgia eòlica siguin els qui viuen en les zones on hi ha més consum d’energia i en canvi no hi ha cap camp de producció d’energia neta. Ni un parc eòlic ni un parc solar a Barcelona. Això val també per Girona, Sant Cugat o Sabadell. Ho hem vist ara amb l’ampliació de l’aeroport del Prat. El Delta del Llobregat no es toca, però a l’Empordà o la Terra Alta, quan més impacte, millor.

La lògica diu que la producció energètica ha d’estar a prop del consum, no? És elemental… El tema és que el preu del metre quadrat a Sant Cugat no té res a veure al preu del metre quadrat de Capmany. S’en diu negoci.

Però més enllà d’aquest desgavell, aquesta ha estat una bona setmana pels qui creiem que la natura no està en venda i que les coses es poden fer bé. En primer lloc, perquè tot i la pluja, més de 700 persones es van manifestar a l’Escala contra aquests projectes especulatius. I en segon lloc, perquè el nou govern de Catalunya ha tret Medi Ambient i Sostenibilitat de la conselleria de Territori i ha nomenat a Anna Barnardas com a nova Secretària de Medi Ambient i Sostenibilitat, una persona sensible mediambientalment i que coneix bé l’Albera i altres espais naturals en risc de ser industrialitzats. Tindrà molta feina i esperem que se’n surti.

Encara hi som a temps. Encara podem salvar l’Empordà.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li