Empordanesos, tenim una responsabilitat

Fa unes setmanes que a Figueres es va celebrar el dia de la ciutat i que es van lliurar els reconeixements a diversos figuerencs per la seva trajectòria i contribució a la ciutat. Entre tots ells, en Sebastià Delcós «Pitruc», un empordanès imprescindible sense el qual —juntament amb molta altra gent— el patrimoni romànic empordanès estaria en molt pitjor estat del que està ara.

Com era d’esperar, en Pitruc va dedicar els pocs minuts que tenia a reivindicar el patrimoni del nostre petit país i a demanar que siguem conscients del tresor que tenim i no cuidem prou. Però va fer dues afirmacions que ja li havia sentit abans i que realment sorprenen. A l’Alt Empordà tenim a l’entorn d’un terç de tot el romànic i preromànic català i un terç de tot el megalitisme de Catalunya. Òbviament, va citar les fonts d’aquestes afirmacions.

Déu-n’hi-do. A l’entorn d’una de cada tres construccions romàniques i preromàniques i dels monuments megalítics de Catalunya estan en aquest petit racó de 1.357 quilòmetres quadrats. Una trentena part del país concentra una tercera part d’aquest patrimoni.

I si això per si sol ja és prou important, hem de pensar que l’Alt Empordà és l’única comarca que té l’essència paisatgística de Catalunya, l’única que té Pirineus i Mediterrània. A més, és clar, de la plana agrícola. Una diversitat de paisatges única i que de ben segur explica el perquè de tantes coses. Des de la gastronomia al patrimoni.

Aquesta petita comarca té tres dels disset parcs naturals del país: Cap de Creus, Aiguamolls de l’Empordà i Albera (que tot i ser oficialment un paratge natural, la Generalitat l’inclou a la xarxa de parcs naturals, i estaria molt bé que esdevingués un parc amb tota la protecció que això comporta). Tres espais naturals protegits amb una diversitat natural i paisatgística enorme: l’Albera, amb dues parts diferenciades, la de vegetació centroeuropea i la de vegetació mediterrània; el Cap de Creus, una conjunció geològica única al món, i els Aiguamolls de l’Empordà, una de les tres zones humides més importants del país. Aquests 1.357 quilòmetres quadrats concentren una diversitat natural i paisatgística única al país.

Una diversitat que es manifesta també quan parlem de fauna i flora. A més de ser l’autopista aèria i marina de la majoria de migracions que van d’Europa a l’Àfrica, hi ha diverses espècies que tenen en aquests espais naturals un dels pocs llocs on viure, com la tortuga mediterrània o la vaca de l’Albera.

A la comarca també hi ha el jaciment d’Empúries. Únic jaciment arqueològic de la península Ibèrica on conviuen les restes d’una ciutat grega, Empòrion, i les d’una ciutat romana, Emporiae.

A més, som la comarca de la demarcació on l’agricultura representa més percentatge del PIB. I on a part d’haver-hi les dues úniques denominacions d’origen de la demarcació de vi i l’oli, hi ha el pòsit cultural i paisatgístic que ens vincula a aquests elements definidors de la cultura i la gastronomia mediterrània.

No entraré en el potent patrimoni cultural contemporani amb Dalí com a bandera ni en la importància de la revolució de la gastronomia catalana que també va començar en aquesta plana, però és evident que el patrimoni natural i cultural de la comarca és imponent.

Però em temo que sobretot ens tenim els empordanesos per protegir-lo i valoritzar-lo. I per això tenim una responsabilitat. Més enllà de l’impacte que ha suposat la frontera amb els milers de camions, les infraestructures com la MAT, l’autopista o els trens, la construcció desaforada a la costa, ara cal sumar-hi la voracitat de multinacionals i institucions per implementar macroprojectes eòlics que han d’abastir d’energia els entorns metropolitans. Aquesta petita comarca està subjecta a molts impactes, a diferència d’altres comarques que potser no tenen aquest patrimoni. És evident que el fet de tenir frontera, costa i vent comporta beneficis però també molts perjudicis.

Les institucions malauradament no acostumen a estar a l’alçada i, per tant, la responsabilitat la tenim el conjunt dels empordanesos d’aconseguir que tot això no només no es perdi sinó que es mantingui en bon estat i es valoritzi.