Embolica que fa fort

0
1752

Encara que no ho sembli, portem ja sis mesos sense Govern i quatre intents fallits d’investidura. Malgrat els més de 265 alts càrrecs de la Generalitat cessats (molts d’ells amb remuneracions superiors a la del president del Govern), el món continua girant i la ciutadania ni se n’ha adonat.

Les inversions en infraestructures de l’Estat pel 2018 assoliren 1.245 milions d’euros, un 16,7% més de la inversió prevista pel 2017, dins dels compromisos adquirits pel president del Govern, Mariano Rajoy, el març del 2017, quan es va comprometre a invertir 4.200 milions en el període 2017-2020.

Bona part d’aquestes inversions aniran a parar a carreteres, a la xarxa ferroviària, als ports i als aeroports, que faran de Catalunya la comunitat que rebrà més inversió per part del Ministeri de Foment, com es va veure recentment amb el Camí de Ronda de Blanes, el camí de Ronda de Roses, la rotonda de Vilafant, l’adequació de l’espai Schengen a Palamós, etc.
Amb una bonança climatològica, la diversitat de l’oferta lúdica, gastronòmica, esportiva i cultural i la capacitat d’acollida de turistes de la comarca, Girona i Catalunya en general, farien pensar en una temporada d’estiu exitosa.

Però tots els esforços de recursos de la iniciativa empresarial privada i les inversions públiques necessàries poden acabar sense veure la llum si continuem aquesta deriva sense cap sentit en contra dels interessos empresarials i de la majoria de ciutadans.

Accions violentes perpetrades pels que no volen respectar les lleis, com els actes vandàlics o terroristes propis o forans, emplenar els carrers de material contaminant, els talls a carreteres i autopistes, l’assetjament, els escarnis, la violència física, verbal o virtual, els espectacles circenses dins i fora de les nostres fronteres, etc., no són el reclam més adient per atraure ni turistes ni inversors ni per la nostra pròpia convivència.

Ja portem més de 3.500 empreses que han ubicat les seus socials fora de Catalunya, moltes de les quals eren grans icones del nostre teixit empresarial; més de 265 càrrecs de la Generalitat cessats per incomplir les seves obligacions o la llei, amistats trencades, famílies discutides… No en tenim prou, encara?

Tot plegat, sumat a les barrabassades d’un Govern precari que sí que ha tingut temps d’aprovar, entre manifestacions, imputacions, garjoles o compareixences, l’augment de les taxes turístiques per pernoctacions, la creació de l’impost de les begudes sucroses, la prohibició de les bosses de plàstic (si les pagues, es veu que miraculosament no contaminen) i una bateria més d’augments de taxes, preus públics i impostos, sense cap més intenció que mantenir la flama reivindicativa encesa.

Sembla que gairebé tots els mals que tenim a casa nostra es resoldran amb la hipotètica, quimèrica i inviable reivindicació, com si fos un bàlsam miraculós: els barracons dels col·legis i instituts, les llistes d’espera de la sanitat pública, els conflictes a les presons, entre altres, però que malauradament, són competències transferides a la Generalitat i que ha estat incapaç de resoldre.

Tot està preparat perquè ens preocupem de problemes aparents que interessen a uns pocs que d’això en viuen i ens oblidem de pensar en els veritables problemes que ens afecten a tots.

La reacció pueril reflexa i automàtica de «i tu més» o no assumir la responsabilitat dels propis actes o la desídia no és res nou, de fet, és tot de manual, concretament, del decàleg que es va fer servir a la malmesa Europa de mitjans del segle passat, tant en vigor avui en dia, o de qualsevol república bananera llatinoamericana o de l’est asiàtic, pels demòcrates de tota la vida: la creació d’un enemic imaginari per responsabilitzar-lo de les mancances pròpies, el supremacisme, l’adoctrinament, la tergiversació de la història, la manipulació dels mitjans de comunicació (prèviament ben engreixats), la desacreditació i la neutralització de l’adversari, l’ostracisme i l’assetjament del qui pensa diferent, el pensament únic i la repetició fins a l’extenuació d’un parell de mantres fàcils de recordar, i com no, oblidar que va haver una guerra que va acabar el 1939, sense oblidar una simbologia que a l’Edat Mitjana tenia unes connotacions molt pejoratives i que també es van fer servir als maleïts camps de concentració.

Deixem-nos de somiar truites i posem-nos a treballar tots plegats, amb responsabilitat per recuperar el temps perdut i el seny.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li