Els nostres fills viuran pitjor que nosaltres?

0
1469

El dimarts 1 de juny vaig assistir al Casino Sport a la presentació per en Santi Vila del llibre “La casa del ahorcado” de Juan Soto Ivars. En el col·loqui posterior una frase, ja sentida en altres ocasions, em va sonar malament: Per primera vegada, al menys des de començaments del segle XX els nostres fills viuran pitjor que nosaltres, donant per suposat que en els darrers cent-vint anys cada generació ha viscut millor que l’anterior.

Anant cap a casa seguia rumiant aquesta afirmació i quelcom patinava en el meu cervell fent-me dubtar de la seva veracitat i sobre tot de la seva intenció. Per reblar el clau, a la portada de El País del diumenge i en tres pàgines interiors, es teoritzava sobre el mateix, recollint testimonis de joves que ratificaven que ells viurien pitjor que els seus pares..

La primera temptació ha estat comparar, potser demagògicament, aspectes de la meva joventut i de l’actual, com que nosaltres jugàvem a futbol en camps de terra i no de gespa artificial com ara; que no teníem televisió, ni tablets, ni mòbils, ni internet, ni cap de tots elements que se’n deriven, però m ’assemblat un argument massa materialista i potser la diferència d’expectativa de benestar, no està en l’aspecte material sinó en temes immaterials: l’autoestima, la ideologia, l’actitud, etc.

DANI TORRENT

Ens els mitjans s’està instal·lant la tendència a desmoralitzar les noves generacions, partint de la fal·làcia sobre el futur que els espera, quan és evident que EL FUTUR NO EXISTEIX, es va construint a base de presents i està en mans precisament dels protagonistes d’aquest futur: els joves. El futur serà el que ells vulguin. I les manifestacions negatives que fan, com les que recollia El País, no són sobre el futur sinó sobre el present, que és el que ni a joves ni a vells ens agrada.

Al llarg dels anys s’ha parlat molt de la generació del Maig del 68, la que va viure el moviment hippies, la fi dels franquisme i la transició. Els que som d’aquella generació lluitàvem contra els aspectes del nostre present que volíem diferent. És a posteriori quan s’ha pogut fer l’anàlisi de si van canviar coses i en quina mesura i, si aquestes, va significar que visquéssim millor o pitjor que els nostres pares, reconeixent que partíem que partíem d’un punt molt baix, ja que els nostres pares tenien molt recents les conseqüències traumàtiques d’una guerra que havia condicionat la seva entrada a la vida adulta y que estava present d’una manera o altre a totes les cases. Nosaltres els joves, al menys els fills dels perdedors, no volíem saber-ne res de la guerra ni dels consell per la sobre vivència que en la dictadura comportava: “No et fiquis en política” “No protestis” “Ves amb compte amb el que dius” etc. Volíem marxar de casa i d’aquest ambient paralitzador i no tenir que donar explicacions del que ambicionàvem pel nostre futur.

La gran diferència que veig entre les aspiracions d’aquella joventut i la d’avui, està en que l’entorn afavoria la sortida de casa del pares i al independitzar-nos, física i econòmicament, teníem la sensació de que creàvem el nostre futur. Per contra ara els missatges que s’envien als joves són que el seu futur serà negre i, que serà pitjor que el nostre. Jo crec que hi ha una voluntat deliberada d’acollonir-los de capar-los psicològicament, perquè siguin mansos com xais i no emprenyin.

És difícil definir: que vol dir viure millor. Entenc que l’ideari de la joventut no és viure ni millor ni pitjor que la generació dels seus pares, sinó fer-ho de forma diferent. Quins paràmetres tenen en compte el profetes catastrofistes per afirmar que el futur serà pitjor?: El nivell d’estudis? La feina? La qualitat i quantitat dels serveis?

Analitzem un per un: Pel que fa al nivell d’estudis no hi ha cap dubte que les noves generacions en tenen més i estan millor preparades que les dels seus pares.

Seguint amb l’anàlisi comparatiu no hi ha color en reconèixer que la qualitat dels serveis públics, sanitat i ensenyament al davant de tots, estan molt millor que els que tenien els seus pares.

Respecte de la feina, és cert que tenim un índex d’atur juvenil molt alt, però hauríem de buscar les causes i, crec que una de les principals és l’increment de la tecnologia i la robòtica, que si és cert que destrueixin llocs de feina, també ho és que toca als joves exigir canvis e el mon de les relacions laborals que ho compensin i , que no són cap utopia, com que les màquines cotitzessin pels llocs de treball que substitueixin i permetessin amb aquests ingressos garantir el salari mínim universal, en un futur immediat, o la reducció de la jornada de treball a 20 hores setmanals, que permetrà doblar llocs de treball i generarà una industria molt més potent del oci i la cultura.

Finalment un altre element comparatiu gens menyspreable: les expectatives patrimonials dels joves actuals són molt superiors a les dels seus pares. Aquests, per regle general van rebre molt menys patrimoni dels seus pares que el que rebran les noves generacions dels seus. Una prova fefaent és que gràcies a això, en aquests moments de crisi viscuts a partir del 2012, el replegament dels joves a les llars paternes ha estat possible i, ha evitat un col·lapse social.

Aturem-nos un moment en la gran crisi del 2012 a que ens va portar el capitalisme neoliberal i salvatge que van iniciar la Sra. Tatcher i el Sr. Reagan que va suposar el crak econòmic i social dels països occidentals des de feia un segle.

Passada la penitencia que ha vingut culminada per la pandèmia del corona-virus, amb els seus ensenyaments, una tercera via més ecològica i humana s’està obrint pas. La pandèmia ens ha deixat una sèrie d’experiències que val la pena aprofitar:

a) La solidaritat, que darrerament s’havia oblidat en favor d’un individualisme ferotge, s’ha demostrat com un element fonamental per la vida en comunitat en temps de crisi.

b) Un altre mite que s’ha ensorrat ha estat el de que la iniciativa privada ho pot solucionar tot, fins els països més ultraliberals com els EEUU, han tingut que apuntalar la sanitat pública per solucionar el problema.

c) El ritme de vida embogit al que semblava que estàvem condemnats s’ha demostrat que es pot aturar. Hem descobert que les hores dedicades a la relació, encara que sigui virtual, amb els amics i familiars, a la lectura, a la conversació reposada i a les petites coses poden fer els dies molt més agradables

d) L’atur de l’activitat laboral i social fan disminuir els nivells de contaminació i de consum i, conseqüentment, aprofitar i valorar més el que ja tenim.

e) S’ha corroborat que podem canviar el paradigma de: viure per treballar, pel de treballar per viure .

Quan els vells diem a les noves generacions que viuran pitjor que nosaltres, les estem condicionant psicològicament i el que fem és un acte de supèrbia, que no s’han de creure: ELS JOVES NO VIURAN PITJOR QUE ELS SEUS PARES i està en la seva voluntat que sigui així.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li