Els interins

0
1239

Fa quinze dies que les meves paraules no ocupen aquest espai d’opinió. En aquests dies, Pablo Casado s’ha convertit en el nou president del PP; el president de Ciutadans té un seriós competidor en el nou líder popular. D’ara endavant, els dos líders es disputaran l’hegemonia de ser el tipus més dur de la dreta, apel·lant a la unitat d’Espanya, demanant mà dura contra l’independentisme català, demanant que es modifiqui el codi penal per endurir-ho i condemnar aquells que no tenen la seva mateixa visió de les coses. Parlen i parlen, per ocultar les sospites que enfosqueixen les seves gestions, per ocultar les seves veritables intencions i per, en definitiva, seguir mantenint el seu statu quo polític. Aquests i altres personatges seran una línia insignificant en els annals de la història, són i serveixen a aquesta estructura que anomenem l’Estat.

He explicat alguna vegada l’anècdota o faula de l’interí. Ho faré un cop més: quan el general Franco va nomenar ministre a Laureano López Rodó, el recentment nomenat va arribar al Ministeri d’Afers Exteriors a les 8 del matí, va trobar sol a un bidell. Va preguntar el ministre pel personal, i l’apel·lat va respondre que fins a les 10 del matí no arribava ningú. Estranyat, li va preguntar per l’hora en què començava la jornada laboral. El conserge va respondre que a les 8. Aquell dia López Rodó va reunir tot el personal del Ministeri i els va indicar que des d’aquell moment el personal entraria a la seva hora. Dies després, el ministre va escoltar, en passar, dir-li un conserge a un altre: Mira, l’interí! Laureano López Rodó va ser nomenat ministre per Luis Carrero Blanco, el 14 de desembre del 1973. Sis dies abans que ETA atemptés contra el president del Govern i acabés amb la seva vida. Poc després, el nou govern, presidit per Carlos Arias Navarro, va nomenar López Rodó ambaixador d’Espanya a Viena (1974-1976). Realment, el ministre era l’interí del ministeri governat pels funcionaris.

L’anècdota o faula exemplifica com poques el que és l’Estat, el seu entramat, el seu veritable poder i a qui serveix i a qui representa aquesta estructura que anomenem l’aparell de l’Estat. A aquesta casta de funcionaris s’enfronten els polítics, quan arriben als seus llocs de govern. Aquesta estructura, composta per centenars de milers de funcionaris, des del graó primer, posem el de conserge, passant pels administratius de les diferents estructures i pujant l’esglaó de la judicatura, les forces armades, les forces de l’ordre, els treballadors de la sanitat pública, els treballadors de les universitats, instituts i escoles públiques o les empreses estatals, com ADIF o Correus, són part de l’eixam funcionarial de l’Estat. Moltes d’aquestes persones, suposo les que gaudeixen de més poder i més privilegis, boicotejaran tot intent de reforma que ells puguin considerar un impediment a les seves aspiracions en la seva carrera funcionarial.

A mitjans del segle XIX, Mariano José de Larra va escriure un article el títol del qual s’ha convertit en sinònim del funcionament de l’Administració, a Espanya. Els explicaré un exemple que vaig viure fa uns anys: eren les dues i cinc de la tarda. Acabava d’aparcar en un cèntric pàrquing de Girona. M’acompanyava un expresident del Consell Superior d’Investigacions Científiques. Anàvem distrets en la nostra conversa, quan vam veure una dona que plorava. A aquesta persona la coneixia -penso d’ella que és una dona forta, amable i acostumada a enfrontar-se a les realitats de la vida. Li vaig preguntar què li passava. Em va dir que res, que ja li passaria. Suposo que la meva cara va haver de mostrar la meva perplexitat. Ella ens va dir que havia arribat a les dependències de la Prefectura Provincial de Trànsit a les 9 del matí. Havia passat per les corresponents finestretes, emplenat les diferents instàncies, comprat els segells pertinents, fins arribar a una finestreta, en què van revisar tota la documentació requerida. En aquest moment faltaven cinc minuts per les dues de la tarda, hora del tancament de l’atenció al públic, i a ella li faltava un segell. Va demanar, per favor, que li facilitessin. Li van denegar el favor. Hi havia passat l’hora. Hauria de tornar l’endemà, és a dir, «Vuelva usted mañana», com el títol del famós article del periodista i escriptor romàntic. Serveixi aquest episodi real per il·lustrar una manera d’exercir un treball de servei públic com si fos la finestreta burocràtica de la ineficàcia. Això sí, si els tràmits els fa una entitat acreditada per a això, la renovació es facilita en gran manera.

Potser, reformar els estatuts de la funció pública, és a dir, revisar els drets i els deures dels funcionaris, permetre que a aquells que no compleixen amb la seva obligació i obstaculitzen el correcte funcionament de les administracions públiques puguin ser no només expedientats, sinó cessats del seu lloc de treball, seria un gran avenç en la modernització de l’Estat. De tant en tant, en els mitjans de comunicació es publiquen casos d’abusos de comandaments militars, per posar un exemple, amb els seus subordinats; es publiquen actuacions o declaracions de membres de la judicatura que res afavoreixen la imatge d’honestedat i imparcialitat que se li suposa a un magistrat; de vegades, alguna negligència mèdica ocupa algun titular. Són gairebé sempre informacions fugaces que poques vegades arriben al fons de la qüestió. En l’àmbit educatiu, es pot perseguir un col·lectiu de professors per suposadament adoctrinar fills de guàrdies civils, però poques vegades, s’incideix en la part percentual del fracàs escolar que correspon al professorat i no només al sistema educatiu, de per si deficient. Potser, revisar, de tant en tant, el treball realitzat per una persona que va guanyar una oposició i es va assegurar una ocupació vitalícia, per comprovar si segueix sent mereixedora d’aquesta ocupació, facilitaria que l’Estat modernitzés les seves estructures i que les mateixes servissin a la ciutadania i no a si mateixes.

Cal preguntar-se per què fracassen els interins en el seu afany de modernitzar les estructures de l’Estat. Immediatament, un pensa que una maquinària anquilosada i moguda per la seva pròpia inèrcia és molt difícil d’aturar-se, revisar-la, greixar i tornar-la a posar al dia. Una posada a punt d’aquest calat exigeix ​​polítiques de llarg termini, pensades per a la convivència i el benestar d’una o dues generacions i ideades per inculcar en la ciutadania una consciència de pertinença a un projecte comú de convivència i respecte. Per contra, la política que es practica en aquest Estat que anomenem regne d’Espanya és a curt termini. No hi ha polítiques d’Estat. No s’arriba a cap consens en les anomenades lleis d’Estat, només cal recordar les nombroses lleis d’educació que han imposat tant el PP com el PSOE per constatar el poc interès existent d’arribar a un acord sobre les eines del coneixement que cal facilitar a nens, joves i adults en una societat, que s’autodenomina a si mateixa tecnològica i del coneixement. Si l’educació és una assignatura pendent, encara ho és més el reconeixement de la pluralitat cultural, lingüística i nacional que haurien de formar part de les senyes d’identitat d’un Estat que aspira a integrar-se en una Unió Europea, que per si, és una unió de cultures, llengües i nacionalitats diverses. No és un contrasentit aspirar a aquesta unió d’estats i negar la pluralitat existent al regne d’Espanya? Un regne que l’actual monarca ha fragmentat amb el seu discurs del 3 d’octubre del 2017, en negar-li drets a una gran part de la ciutadania catalana. Llavors, davant la situació creada s’ataca als agredits i es defensa a ultrança a un rei que aquell dia no va estar a l’altura que havia d’estar, el del paper de mediador que se li atorga a la corona. Una corona que forma part de les estructures de l’Estat, una corona vitalícia, com els funcionaris, que passa de pares a fills com alguns càrrecs en dependències oficials i com alguns plançons de ministres del franquisme, que al seu torn han estat ministres en governs del Partit Popular.

Mentre els interins i els vitalicis segueixen enredats en la defensa a ultrança dels seus interessos, els desafiaments a què hauríem d’enfrontar segueixen sense abordar-se. Hem perdut tots aquests anys de la crisi, sense invertir en ciència, per tant, sense incidir en la necessitat d’investigar, desenvolupar i innovar en una societat que transita d’un món analògic a un digital. Hem perdut, en aquests anys, llibertat amb lleis repressives, com la Llei mordassa, que persegueix cantants mentre utilitzen les clavegueres de l’Estat per fabricar informes, dossiers, mentides i mitges veritats, segons interessin als que exerceixen el poder d’aquest moment. I quan els que han promulgat aquestes lleis repressores o lleis que avalen una feina cada vegada més precària ja no són útils, cap problema, una moció de censura perquè sembli que tot canvia i tot segueixi igual: El nou govern no és partidari d’obrir una investigació sobre les acusacions contra Joan Carles i que aboquen una de les seves examants, un empresari afí a José M. Aznar i un comissari empresonat per presumptes delictes de corrupció i altres. Potser no vol que surti a l’opinió pública i publicada la veritable raó de l’abdicació del rei emèrit, encara que la causa més probable és que l’interí president del Govern sigui conscient de la seva debilitat, no només parlamentària, sinó la debilitat per fer front al poder dels funcionaris de l’Estat.

Mentrestant, sempre aquest mentrestant que ens donava esperança de canviar un país que va viure atemorit per una dictadura cruel, més del que es recorda, i que encara no ha estat capaç d’enfrontar-se amb justícia al seu passat.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li