Els darrers dietaris de Soldevila

0
721

El figuerenc Enric Pujol ha tingut cura d’una nova edició dels documents personals de l’historiador i arxivista català


 

L’historiador figuerenc Enric Pujol està considerat com un dels màxims especialistes en la figura de Ferran Soldevila (1894-1971), també historiador, a més d’arxiver i escriptor, amb una llarga trajectòria de treballs de documentació publicats entre els anys trenta i els anys seixanta. Ara ha tingut cura de l’edició de Dietaris de joventut i vellesa (1922-1966), que ha publicat l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) coincidint amb el cinquantè aniversari de la seva mort.

Soldevila, que va ser membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC, va redactar nombrosos dietaris al llarg de la vida, que s’han hagut de publicar d’una manera accidentada i atzarosa, la major part després de la seva mort en edicions a cura d’Enric Pujol. L’obra que surt a la llum ara, recollida de manera manuscrita en petits fulls i en quaderns de butxaca, s’agrupa en dos grans blocs: el primer centrat en els anys 1922-1925, i el segon, en el període 1964-1966.

Pujol explica que «quan va morir, el seu fill Gerard i la seva esposa es van endur tot el llegat a Suïssa. Quan vaig fer la meva tesi sobre Soldevila vaig anar allà a consultar el fons. A partir de la tesi, i del centenari, que va ser l’any 1994, la família va prendre consciència del que tenien i en van fer donació a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Ara és allà. L’IEC també té un petit fons Ferran Soldevila».

Afegeix que «aquests són els dos principals fons consultables sobre l’obra. Jo també tinc una petita part de la documentació. Amb la investigació per a la tesi vaig descobrir dietaris inèdits de l’exili i el retorn, que hem anat editant amb el suport de la família. Gerard Soldevila va morir, i quan ja ens pensàvem que no quedaven més escrits, la seva dona, Eva Soldevila, em va dir que, remenant per casa, havia trobat documentació inèdita. Són els dietaris que hem publicat ara».

Pel que fa a la seva importància documental, Pujol assenyala que «aquests escrits omplen buits que teníem i completen un cicle de 2.000 pàgines de dietaris, que són clau per a entendre la seva trajectòria vital. Ens donen una dimensió nova del personatge. Els dietaris de joventut em semblen molt rellevants. Semblaven a punt d’editar. Potser no ho va publicar per pudor; parla molt del seu festeig amb Ivonne, amb qui es va casar. Van ser anys de consagració personal i professional. Són dietaris bastant íntims. Però també són el testimoni d’una època».

OBRA COMPLETA. Enric Pujol confia que algun dia es vegin publicats els dietaris de Soldevila de manera conjunta, ordenats cronològicament i degudament anotats. Explica que «els dietaris ens donen informació del Soldevila historiador i de les seves posicions culturals i polítiques. Ell és deixeble d’Antoni Rubió i Lluch, primer president de l’IEC. Soldevila es forma als Estudis Universitaris Catalans. Va ser un historiador noucentista, molt compromès políticament. Va defensar l’equanimitat com a historiador, però es va comprometre amb la reivindicació nacional catalana, cultural i política». Val a dir que entra de molt jove a l’IEC, com a secretari redactor, que era com un ajudant, però no en serà membre fins l’any 1943, en ple franquisme. Aleshores s’incorpora a la resistència cultural, de la qual l’Institut en va ser una peça clau.

Afegeix que «va donar suport a la Generalitat republicana. Als anys vint va lluitar contra la dictadura de Primo de Rivera. Col·laborava molt amb la premsa estrangera i hi criticava la dictadura. Després, va lluitar per l’autogovern i va defensar la Generalitat durant la Guerra Civil. Els dietaris recullen moltes opinions polítiques seves, una de molt destacada és, per exemple, un apunt del 19 de setembre de 1923, en què diu que el gran defecte dels catalans és no saber conèixer els seus enemics, a propòsit de la política de la Lliga. Els dietaris ens revelen també un escriptor amb ganes de desenvolupar més la seva faceta literària».

Analitzant la seva personalitat, l’historiador figuerenc recorda que «primer va ser conegut com a poeta perquè va ser el primer que va publicar. Serà una constant de la seva vida. Durant la joventut tenia l’anhel de ser considerat un poeta, era molt amic de Riba, eren companys de generació, formava part de la generació postnoucentista. Va escriure poesia amb tocs maragallians i també d’inspiració europea, penso en Baudelaire, per exemple. Se n’ha parlat bé d’aquesta faceta, però no s’ha analitzat bé la seva obra. Una de les coses pendents és estudiar-lo com a poeta i abordar la fixació de la seva obra poètica completa, que és molt dispersa, i hi ha parts inèdites».

Finalment, Pujol reconeix que «d’ençà del centenari Soldevila, hi va haver un canvi en relació al grau de coneixença sobre la seva personalitat. Ara es considera una figura referencial que encarna tota una època. Hi ha aspectes que ara s’interpreten d’una altra manera, però sabem que Soldevila ha condicionat la nostra visió. Cal aprofundir, però anem en la bona direcció. Però com deia abans, ell també és escriptor, autor teatral, poeta i periodista. Aquestes facetes, que ens donen un retrat més complet, encara estan per treballar, seria bo estudiar-les a fons». 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li