Els Cotó, sis generacions de músics

0
765

Un treball de Jaume Nonell, estudiós del món sardanista, recull la trajectòria de fins a 11 instrumentistes


L’estudiós del món sardanista Jaume Nonell Juncosa ha presentat el seu estudi sobre la nissaga empordanesa dels Cotó, documentada al llarg de 200 anys i que exemplifica com va canviant l’ofici de músic, l’evolució de les cobles i l’aparició dels nous ritmes musicals. Tot i tenir registrades fins a sis generacions, Albert Cotó Fita, batejat sovint com l’Strauss català, és el compositor més conegut, però no es pot menystenir la trajectòria del seu fill Frederic, que també es posa en valor en aquest excel·lent treball.

Aquest volum sorgeix arran dels set articles que Nonell va publicar a la revista de cultura popular Som durant tot l’any passat i també compta amb una introducció seva sobre la gestació del text i un pròleg de l’estudiós Joan Domènech Monet. L’autor explica que «la nissaga de músics figuerencs està documentada des de Pere Cotó, rebesavi d’Albert Cotó, que va viure entre 1720 i 1785. Va continuar amb el seu besavi, Narcís Cotó; el seu avi, Gaietà Cotó; el seu pare, Gabriel Cotó, que va ser coetani de Pep Ventura, el seu germà, Salvi Cotó, i fins a un total d’onze músics més en el seu conjunt».

Afegeix que es tracta d’una àmplia família, centrada professionalment en la música a partir de mitjans del segle XIX. Prèviament ho compaginava, com era habitual a l’època, amb una altra activitat, en aquest cas la passamaneria, és a dir, l’elaboració artesanal d’objectes de decoració confeccionats a base de cordons, borles o galons. Aquesta és una de les característiques que remarca Nonell: «el fet que la nissaga visqui la transformació dels músics afeccionats a la categoria de professional, que els permet viure d’aquesta tasca, però també formar-se degudament».

L’altre gran aspecte interessant, segons Nonell, és que els 200 anys que s’analitzen permeten veure «l’evolució de l’ofici de músic, de la cobla i l’orquestra, sobretot amb la primera gran transformació de la cobla a meitats del segle XIX i la transformació de les orquestres de ball, que es produeix als anys 20-30 del segle XX». El llibre també destaca pel fet que «d’aquestes sis generacions només es tenia informació contrastada del figuerenc Albert Cotó, gràcies a una biografia del 1913 de Salvador Raurich, i algunes dades de Gabriel i Salvi Cotó. Dels altres components no se’n tenien dades, de manera que es tracta d’una primícia».

Per documentar-se, Nonell va consultar nombroses fonts, com ara la Biblioteca de Catalunya, els arxius municipals de Figueres i el comarcal de l’Alt Empordà, arxius eclesiàstics i arxius d’Amèrica Llatina per a la figura de Frederic Cotó, que va desenvolupar part de la seva carrera a aquella zona. Malgrat que bona part de la documentació ja la tenia per d’altres investigacions desenvolupades, sobretot per un llibre sobre Pep Ventura que Nonell publicarà l’any vinent, l’autor va haver de fer una cerca important, durant el confinament del 2020 va recollir força informació digitalment i posteriorment la va buscar físicament.

ALBERT I FREDERIC COTÓ. En el treball mereixen una especial atenció els dos últims components de la nissaga. D’Albert Cotó, autor de diverses sardanes i música per a cobla, s’explica que va destacar en la composició de ballables com ara valsos, «choitis», polques o masurques. A Barcelona, es va especialitzar en el teatre musical i va ser el director durant molts anys del teatre El Dorado. Pel que fa al seu fill Frederic (1884-1957), també va seguir la seva trajectòria i va treballar com a músic força temps a diversos països d’Amèrica Llatina, «on es converteix en el rei, introdueix la bateria, el trombó de vares, el saxo i les melodies americanes a les velles orquestres del pare».

Nonell va voler estirar el fil partint, en un primer moment, de la biografia que va fer Salvador Raurich sobre Albert Cotó el 1913 i que, com passava sovint a l’època, va publicar per capítols en un diari i després ja passà a llibre, en el qual Raurich només dedica un peu de pàgina al fill Frederic, que sorprenentment no només va seguir la petjada del pare, sinó que va fer carrera fora de la península i va tornar arranjant espectacles de ball per a orquestres de jazz. El figuerenc Albert Cotó «va viure del teatre líric —sarsueles o operetes— i va destacar per ser un enorme productor de musicals i director artístic de teatre amb molt d’èxit a Barcelona. Com que a Raurich aquesta faceta no li agradava, la va desqualificar terriblement a la seva biografia».

Nonell també desmenteix informacions que, «per males interpretacions del text de Raurich, havien passat com a certes, com que Albert Cotó havia tocat davant la reina Victòria d’Anglaterra i el príncep de Gal·les al Palau de Windsor i que va dedicar uns valsos a la reina, a qui li agradava molt la música espanyola, i la d’Albert Cotó especialment. El cert és que el figuerenc sí que va compondre per a la reina el vals jota Gratitud, del qual vaig localitzar la partitura a la Royal Collection Trust, i que l’Octeto Español, que ell va crear amb escollits professors, però que no va integrar, sí que va tocar davant la reialesa en una gira mundial».

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li