El viatge de la vida i un destí

Juan Jesús Aznar conversa amb Vualy Zaben

He buscat una frase de María Teresa León com a guia inspiradora per embastar aquesta conversa amb Vualy Zaben. No l’he trobat! He buscat les paraules de María Teresa Andruetto per il·lustrar aquest començament: «[…] aquest ésser de cap part i aquest desig d’alguna part […]. Sense memòria no hi ha identitat possible». Em serveixen aquestes paraules per iniciar la presentació del meu interlocutor.

Vualy Zaben va néixer a Betlem (Palestina) el 1967. Va néixer en plena Guerra dels Sis Dies, un dels conflictes més curts de la història, les conseqüències i la influència de la qual, en el tauler geopolític, són grans i duradores. Betlem és una ciutat palestina situada a 9 quilòmetres al sud de Jerusalem i enclavada a les muntanyes de Judea. Fem una mica de memòria: entre el 5 i el 10 de juny del 1967, Israel es va enfrontar als exèrcits d’Egipte, Síria i Jordània. Des de desembre del 1995 està administrada per l’Autoritat Palestina, que va adoptar el nom d’Estat de Palestina el 2013. Al final de la Guerra dels Sis Dies, la família de Vualy Zaben va emprendre el camí de l’exili cap a Síria.

«La meva família va ser expulsada l’any 1948. Per molt que diguin que Palestina és Cisjordània, no, no és real. Es reconeix com a Palestina a Gaza i Cisjordània, els territoris ocupats el 1967. El d’abans, el del 1948, està reconegut com Israel, però Israel mai ha existit.»

Tota expatriació crea records. De vegades aquest recordar té un regust amarg, altres vegades la memòria es vesteix de nostàlgia per ajudar-nos en el camí de la vida, que com el sol mor i sempre reneix.

Prossegueix la seva narració històrica:
«Mai hi havia hagut problemes de convivència a Palestina. Van ser els anglesos, el 1917, els que van prometre la creació d’un estat jueu. De fet, barrejaven diversos països per crear aquest estat. Un era Xile, un altre Palestina, i em sembla recordar que en una zona de l’�ndia, em sembla que a Bedford. Nosaltres li’n diem la promesa de Bedford! Es van decidir per Palestina i van aprofitar diversos factors, primer l’històric de Moisès, quan el poble hebreu va escapar d’Egipte.»

Parlem de considerar la hipòtesi religiosa en l’enfrontament àrab-israelià.
«Som palestins. Els jueus també eren palestins. Una altra cosa són els sionistes. La religió ningú l’ha tingut en compte fins a la creació de l’estat d’Israel. Els sionistes són els que han creat les divisions.»

Torno a l’origen, a posar en les seves paraules el relat de l’èxode familiar.
«La meva família se’n va anar a Síria. Jo vaig néixer a Palestina, però mai he conegut Palestina. Sempre he conegut Síria. Vaig sortir de Palestina l’any que vaig néixer, el 1967.»

A quina ciutat de Síria, a Damasc?
«Exacte. A Damasc vaig créixer i vaig viure. Jo solament he conegut Síria. He estat palestí de naixement!»

Li pregunto pel seu periple personal fins a arribar a Espanya. Vauly Zaben busca en la seva memòria els anys d’adolescència i joventut, per no deixar-se res, amb el desig de comprendre un temps en el qual buscava els seus senyals d’identitat.

Quan vens a viure a Espanya?
«Amb 16 anys me’n vaig anar de casa. Em vaig escapar per participar com a voluntari en la guerra del Líban, era l’any 1982. Me’n vaig anar voluntàriament i vaig tornar voluntàriament. Jo vaig tenir l’oportunitat de lluitar contra els qui m’han llevat la terra, contra els qui m’han convertit en un foraster. Tota la vida emigrant. Tota la vida! I em trobo que no tinc contra qui lluitar, és a dir, des del cel m’estaven bombardejant. Cap enfrontament directe en el sud del Líban. Entre l’aviació i els míssils que llançaven des d’Israel, jo no he vist a ningú. No tinc cap enfrontament directe i penso que soc carn de canó. Vaig tornar a Síria!

Vualy Zaben em parla de la família. No cita noms. No parla de pare o mare, de germans. Es refereix a la família com un tot, com aquest refugi segur, com la pàtria que adquirim en néixer, la família.
«La família m’ha ofert la possibilitat de seguir amb els meus estudis. Després, em van enviar amb el meu germà, que vivia aquí.»

Què havies estudiat?
«Vaig estudiar el COU a Síria. Quan vaig acabar em van dir de venir a Espanya. Era per evitar que estigués en una zona de conflicte permanent, quan no és un és un altre. Tenien por que tornés a apuntar-me una altra vegada, al que sigui… Doncs mira, amb el teu germà a estudiar!

Vaig arribar a Barcelona. Vaig començar a estudiar informàtica i no vaig acabar. Jo volia estudiar Ciències Polítiques. M’agradava! Però era molt complicat, molt difícil per mi. Era una carrera de lletres i el meu coneixement de l’idioma era molt pobre. Estudiar una cosa així era un problema. La informàtica són números, fórmules de física, química o matemàtiques. Ciències Polítiques era de lletres, lletres i lletres. Em vaig desanimar una mica. Vaig estudiar un parell d’anys informàtica i després ho vaig deixar. Em vaig incorporar al món laboral.»

A treballar amb el teu germà.
«No. He treballat de tot. Amb el meu germà he començat a treballar els últims sis anys.»

De què treballaves abans?
«Mira, he passat de treballar en una fàbrica tèxtil a treballar de guàrdia de seguretat, o de repartir paqueteria. Els treballs eren totalment diferents uns d’uns altres. No tenien res a veure entre si.»

Entre l’enumeració laboral, recorda que no perdia el temps.
«Mentrestant, he estudiat Màrqueting, per lliure, a la Universitat Nacional a Distància (UNED).»

Després de l’incís:
«Fa sis anys em vaig incorporar a treballar en el taller d’òptica.»

Arreglant ulleres?
«Sí, i de passada aplicant els meus coneixements de màrqueting. Que és el que faig ara, una mica de tot.»

És fàcil o difícil treballar amb el teu germà?
«És complicat. Se t’exigeix molt més i solament es veuen les teves fallades. Les fallades dels altres passen, però les meves són gairebé imperdonables.»

Però la relació és bona.
«Sí, sí, la relació és excel·lent, de confiança total. Li he llevat molt treball, que a ell li ocupava molt temps, temps que ell necessitava. Ell es dedica al seu treball, al seu gabinet, d’aquí no el treu ningú. Mira!, ell pot estar una mica més tranquil. Ja té gent per fer el treball que fan però a ell li agrada fer la seva feina. Sempre és molt actiu. Té un doctorat, que no en té qualsevol, i això comporta molts compromisos relatius a conferències, associacions… És a dir, ell no tenia temps per a tot.»

Quan transcric les seves paraules, em sorprenc de la manera que parla del seu germà: és ell, aquesta tercera persona del singular de la qual parla amb orgull sense citar-lo pel seu nom, com si desitgés preservar la seva identitat.

«Em dedico a certes tasques, que solament feia ell, perquè disposi de temps i pugui amb tot: Parlo amb comercials, i atenc les botigues en el que puguin necessitar. Per tot això em criden a mi. Ell es dedica al seu gabinet, al seu treball i encara així li falta temps.»

Què tal t’has integrat a l’Empordà?
«La veritat és que la integració ha estat molt bona. Abans vivia a Terrassa i no té res a veure Terrassa amb la zona de l’Alt Empordà, és a dir, el canvi, tant per mi com parla meva família, ha estat molt positiu. Pel que fa a qualitat de vida, estem molt millor aquí. La zona és preciosa i l’ambient és més relaxat.»

La nostàlgia per les ciències polítiques apunta en el seu comentari comparatiu.
«La crisi ha fet més dany a les zones on hi ha més indústria. A la zona del Vallès Occidental hi havia molta concentració de fàbriques, sobretot, fàbriques del tèxtil. Ara no sé si en queda alguna. Han anat tancant. És una zona de classe obrera, una zona d’emigració en els anys 50 i 60.»

Li parlo de les riuades que va sofrir Terrassa i altres poblacions del Vallès Occidental, el 25 de setembre del 1962. Aquell dia la comarca va sofrir la catàstrofe hidrològica més gran de la història d’aquest país. Entre 600 i 1.000 morts, milers de ferits i milers de milions en pèrdues en el transcurs de tres hores.
«La de la riuada! L’impacte de la crisi, allí, ha estat com si fos l’epicentre d’un huracà, d’un terratrèmol. Això es veu reflectit fins i tot en el tracte amb les persones.»

Quan va començar la crisi tu vivies allí?
«Sí. Després vens aquí i notes com si fos una altra societat diferent. Aquí gairebé ningú parlava de crisi quan vaig arribar.»

Va haver-n’hi.
«Però molt poca gent parlava de crisi. A Terrassa, amb els companys, en el bar o si parlaves de menjar, sortia la paraula crisi. Si parlaves de treball, sortia la paraula crisi, si parles de futbol, de política, sortia la paraula crisi. Aquí, la paraula crisi poc l’he sentit. I veient el nivell en el qual viu la gent…»

Li dono una dada sobre la pobresa.
«No et dic que no hi hagi gent molt pobra, gent necessitada, però allí no és el mateix.»

Prosseguim la nostra anàlisi de la situació social i econòmica. Constatem els nostres diferents punts de vista.
«Aquests jubilats cobraven més abans de la crisi. Mira si tinc currículum! Ara vas a treballar els dissabtes. Ocupacions precàries. La gent s’ha rebaixat ja en tot. S’han aprofitat de la gent, és el que passa ara. Abans guanyaves molt, però ara segueixes guanyant alguna cosa.»

Parla per si mateix. Em dona la sensació que mentre em parla, en algun lloc de la seva memòria, sent les veus dels seus companys i amics de Terrassa argumentant-li com n’és, de difícil, sobreviure en temps de crisi. Penso que la seva vida ha estat prou difícil per no deixar lloc al pessimisme. Vualy Zaben té una desenvolupada capacitat de lluita i integració, la qual cosa li permet ser una persona afable, conversadora i optimista.
Per il·lustrar aquesta capacitat d’integració li recordo que en les passades eleccions del 28 d’abril i les del 10 de novembre el vaig veure exercir d’apoderat del PSC en el meu col·legi electoral.

«Estic afiliat per convicció al Partit Socialista de Catalunya.»

Quina és la teva situació legal a Espanya?
«Estic nacionalitzat espanyol des de fa 14 anys.»

I amb un deix de malenconia a la veu:
«Porto més anys aquí que en qualsevol altre lloc.»

Vualy Zaben està casat amb una palestina. Els seus fills són nascuts aquí. Vull saber què els diu del seu origen, què els explica de la seva Palestina, aquesta terra de la qual li van arrencar quan no era més que un nounat.
«A veure, ells han nascut aquí. Només coneixen això. Però jo intento explicar-los com eren els meus jocs, els meus costums, sobretot, perquè els meus pares eren de Betlem, i ara, quan arribi el Nadal, els explicaré exactament com se celebrava el Nadal a Betlem.»

Els teus pares són cristians o són musulmans?
«Musulmans! De fet, musulmans de naixement però no practicants. Mai no ens han dit res sobre les creences. Sempre ens han inculcat el bon comportament, el fet de tenir una bona actitud, ser educats i tenir una bona educació.»

Quina seria l’educació que transmets als teus fills?
«Als meus fills els parlo de l’ésser humà. És el tracte amb les persones, sense tenir en consideració la ideologia, la nacionalitat, ni la religió.»

Fa una pausa.
«Els educo a l’estil de John Lennon: viu i deixa viure.»

Parlem dels noms dels seus fills i les seves nebodes.
«Els meus fills i les meves nebodes tenen noms clàssics, universals, noms com Sara, Miriam o Lluna. Tres noms que aquí i allí són normals i corrents. No sonen rar, ni a estranger.»

Has tornat a Palestina?
«No, jo no he tornat a Palestina. No em queda ningú allí. De la meva família, n’hi ha una part a Jordània i una altra a Síria.»

A Síria?
«La meva germana viu a Síria. Ho està passant fatal.»

Per què no la porteu a Espanya, amb vosaltres?
»No la podem portar. No hi ha ambaixada aquí, a més hi ha moltes restriccions als ciutadans sirians. Aquí, l’entrada de ciutadans sirians està molt restringida. Saben que aquí els sirians no venen a fer turisme… Sempre estem en contacte, diàriament!»

No li dic. Ho escric, ho penso. Nosaltres el 1939 vam conèixer l’exili, l’èxode d’una guerra civil. A nosaltres, als ciutadans d’aquest país, molts països ens van acollir. Els exiliats espanyols enyoraven l’aigua de la font de la terra que els va veure néixer, van idealitzar una pàtria que per ells sempre va ser una madrastra malvada que els va condemnar al plor dels expatriats. No li dic, però ho penso i sento una certa vergonya per deixar que morin homes, dones i nens en el seu èxode cap a Europa.

«Els germans de la meva dona van sortir de Síria. Van arribar a Grècia en pastera. La germana de la meva dona va passar per Turquia, Grècia i Sèrbia amb una nena de tres anys i embarassada. Aquí, no ha vingut ningú. No s’ha ofert asil a ningú. Hi ha un buit legal.»

Dol sentir les seves paraules.
«Segueixo l’actualitat de Palestina per les notícies.»

L’última part de la nostra conversa no la vam gravar. Va versar, bàsicament, sobre les dificultats que ha tingut i té perquè la seva dona pugui viatjar a Holanda a visitar a la seva germana. Ella està casada amb un espanyol, ja que Vualy té la nacionalitat. És mare de dos fills espanyols. Ella té un permís de residència a Espanya, però no té passaport, no té una pàtria, també la hi van arrencar. Ella, la dona de Vualy Zaben, ha d’esperar cinc anys per obtenir la nacionalitat espanyola, però ella vol visitar els seus germans i no pot fer-ho.

Sortim de l’òptica. Parlem una estona al carrer, l’estona que es fuma un ducados. Li dic que li passaré l’entrevista perquè corregeixi, si és inexacta la transcripció de les seves paraules, perquè aquest és el seu dret.