
La vida és cada dia més cara. Puja la factura elèctrica i tot el cistell de la compra. Estem davant dels pitjors moments d’inflació econòmica dels darrers 30 anys; per ser exactes, al voltant d’una pujada del 5,5% que no es veia des de setembre de 1992. Aixà doncs em sorprenia a mi mateixa veure dies enrere l’intercanvi de paraules en el torn de preguntes entre el president del Partit Popular català Alejandro Fernández i el president de la Generalitat Pere Aragonès. Fernández reclamava la supressió del nou impost d’emissions de CO2 dels vehicles, entrat en vigor el 15 de setembre i que la generalitat ja s’ha afanyat a començar a recaptar. No puc estar més d’acord amb la qualificació que el president del PPC va fer de l’impost: castiga al que menys té i no necessà riament al que més contamina. La resposta d’Aragonès no ofereix cap esperança. Mantindrà aquest nou impost, tot i que els catalans ja paguem l’IVA i la matriculació quan comprem el cotxe, i l’impost de circulació als ajuntaments.
Espanya es situa a la cua de les principals potències europees pel que fa als anys de vida dels automòbils amb una mitja del parc instal·lat què és major de 13 anys. També ens situem a la cua de la implantació del vehicle elèctric. Però aquà no hem sigut els ciutadans que hem fallat, sinó la negligència dels governs per accionar un pla eficaç; i no com l’anomenat pla MOVES III, altament burocratitzat i lent. Ho posa en evidència els pocs punts de recà rrega que hi han a les ciutats. Es vol incentivar la modernització dels vehicles sense ser conscients que ara mateix només ho poden fer uns pocs, donada l’alta inversió que això requereix. Es castiga a aquells que no ho poden fer amb impostos com aquest.
Queda clara quina Ă©s l’aposta de la Generalitat, veient l’afany de recaptaciĂł cap a aquella classe mitjana que cada vegada Ă©s mĂ©s pobre i estĂ mĂ©s ofegada. Tot i que el que mĂ©s em preocupa com a polĂtica i ciutadana de peu Ă©s veure la insensibilitat de gran part de la societat. Que a la gent li generi indiferència que TV3 obri el telenotĂcies amb la visita de Cuixart al pròfug Puigdemont a Waterloo Ă©s evident, el que no Ă©s evident Ă©s que tambĂ© els hi siguin indiferents notĂcies com aquestes. Se’ls ha de reconèixer que han aconseguit el que volien, anestesiar una part del poble, aquell poble que cada vegada paga mĂ©s i cada vegada Ă©s mĂ©s pobre. Ens estem convertint en una societat adormida i la Generalitat oportunista se n’aprofita d’aquest silenci dels anyells. Aixequem la veu.
Leave a Reply