El rei Alfons X, el Savi

Deia a l’article anterior que al novembre del 2021 es compliren els 800 anys del naixement d’aquest rei castellà que, en l’escala de valors, anteposava la cultura i la saviesa per damunt de la política. I deia també que Las Siete Partidas són com una mena de Carta Magna medieval. Encuriosit com a docent empedreït, vaig apropar-me a aquest corpus legislatiu i vaig descobrir dues lleis al·lusives a la docència i a la seva economia, de la mateixa manera com avui hom pot trobar disposicions legals al BOE o al DOGC. Són els transcrits tot seguit. Crec modestament que, mutatis mutandis, tenen actualitat i certa vigència malgrat la distància cronològica:

Partida Segunda, título XXXI, ley 3

Cuántos maestros a lo menos deben estar en el estudio general, y a qué plazo les debe ser pagado su salario.
Para ser el estudio general cumplido, cuantas son las ciencias, tantos deben ser los maestros que las muestren, así que cada una de ellas tenga allí un maestro, a lo menos; pero si de todas las ciencias no pudiesen tener maestros, abunda que los haya de gramática y de lógica y de retórica y de leyes y de decretos. Y los salarios de los maestros deben ser establecidos por el rey, señalando ciertamente a cada uno cuanto haya según la ciencia que mostrare y según que fuere sabedor de ella; y aquel salario que hubiere de haber cada uno de ellos, débenselo pagar en tres veces: la primera parte le deben dar luego que comenzare el estudio; y la segunda, por la Pascua de Resurrección; y la tercera, por la fiesta de san Juan Bautista.

Partida Segunda título XXXI , ley 4
En qué manera deben los maestros mostrar los saberes a los escolares

Bien y lealmente deben los maestros mostrar sus saberes a los escolares leyéndoles los libros y haciéndoselos entender lo mejor que ellos pudieren; y desde que comenzaren a leer, deben continuar el estudio siempre hasta que hayan acabado los libros que comenzaron; y en cuanto fueren sanos, no deben mandar a otros que lean en su lugar de ellos, fuera de si alguno de ellos mandare a otro leer alguna vez por hacerle honra y no por razón de excusarse él del trabajo de leer. Y si por ventura alguno de los maestros enfermase después que hubiese comenzado el estudio, de manera que la enfermedad fuese tan grande o tan larga que no pudiese leer en ninguna manera, mandamos que le den el salario también como si leyese todo el año; y si acaeciese que muriere de la enfermedad, sus herederos deben percibir el salario tanto como si hubiese leído todo el año.

A la vista de les dues lleis, intentem extrapolar els missatges al segle XXI. Ja a la primera línia del primer parla del mestre especialista. Mutatis mutandis, avui en el sistema educatiu de l’ensenyament secundari i universitari, és bàsic que hi hagi un especialista per cada matèria i, si més no, hom diria avui almenys en el Batxillerat, de les instrumentals —llengües i matemàtiques—, que equivaldrien. parcialment i salvant les distàncies, al Trivium i Quadrivium medievals. Tot seguit parla del salari, abonat a l’època medieval, a diferència d’ara, en tres terminis: inici de curs, Pasqua i Sant Joan.

La segona llei comença amb dos adverbis que connoten professionalitat i bon fer, i es parla de la lectura com a mètode d’aprenentatge. i sobretot diu que cal acabar-la. Avui podem substituir el mot llibre per programa. Cal explicar totes les lliçons des de la primera a la darrera, fet que a vegades i dissortadament no es compleix i condemna l’absentisme injustificat i proposa una experiència, original, interessant i enriquidora, que s’hauria de practicar molt més als centres educatius l’intercanvi esporàdic de docents d’un centre a un altre. Ho diu ben clarament. quan afirma «fuera de si (excepto que) alguno de ellos mandare a otro leer alguna vez por hacerle honra», que, llegit en llenguatge actual, vol dir que un docent de centre de Secundària o d’universitat oferís la classe a un col·lega d’un centre aliè i ambdós se sentirien honorats, experiència que es dona amb certa freqüència a la universitat però quasi mai a la Secundària. I acaba dient que, en cas de malaltia, ha de seguir cobrant; o de mort, els seus hereus han de percebre el salari.

Reprenent allò dit en l’article anterior, arribo a la conclusió que Alfons X el Savi, el Demòcrata, ens va transmetre globalment un missatge molt més engrescador i progressista, actual fins i tot, que abasta molts més temes i aspectes que molts dels missatges reials de l’època contemporània. En definitiva, un rei preocupat pels temes de la seva època que són també els d’avui (didàctica, responsabilitat i absentisme laboral…) que ens ha deixat un gran llegat que, a 800 anys de distància, encara té gran valor.