El real sĂłn les idees

0
1395

Hi ha un llibre del professor de recerca de l’Institut de Filosofia del Consell Superior de Recerques Científiques (CSIC), Reyes Mate, la lectura del qual recomano als intransigents, a tots aquells a qui les seves entranyes els porten a enyorar les dictadures: franquista, feixista i nazi. El llibre de Reyes Mate, Herencia del olvido, així com les seves recerques sobre l’Holocaust, haurien de ser la millor vacuna contra l’extrema dreta i la dreta extrema.

Dies enrere, Vox va amenaçar a Ricardo Rodrigo per unes caricatures aparegudes a la revista satírica El Jueves. El comunicat deia: «Es diu Ricardo Rodrigo Amar i és president de RBA, grup que edita El Jueves. La seva revista difon odi contra milions d’espanyols diàriament. És possible que molts d’ells li comencin a exigir responsabilitats quan el vegin sortir del seu despatx de la Diagonal de Barcelona». El missatge el va escriure el partit d’extrema dreta en el seu compte de Twitter, dimarts passat.

El títol d’aquesta tribuna és el resum de l’idealisme i el realisme. La primera part, la de l’idealisme, és el pensament de Plató: el real són les idees. Aristòtil, el seu deixeble, és el filòsof del realisme: l’essencial de les coses està en les coses. Amb totes dues filosofies intentaré embastar aquesta opinió, al considerar que la filosofia ha estat i és, per molt que l’excloguin dels plans d’estudi, l’essència del pensament humà. Reivindicació necessària en aquest temps que tot flueix molt de pressa, tot és imatge i immediatesa i s’oblida que el pensament necessita temps i llenguatge. «Tot acte humà és un procés!» (Reyes Mate).

Crec, sincerament, que els dirigents de Vox no són idealistes. Són persones que defensen els interessos de la seva classe social i vociferen consignes autoritàries i utilitzen la xenofòbia com una eina per a captar el vot dels més desfavorits. Si el lector cerca en les xarxes socials l’origen de Santiago Abascal, Iván Espinosa de los Monteros i Ortega Smith, per citar a la cúpula de l’extrema dreta, no trigarà a descobrir que els cromosomes d’aquests senyors són autoritaris. La seva herència és franquista en el cas de Santiago Abascal. La d’Iván Espinosa de los Monteros, a l’avi del qual, va fer noble Alfons XIII, és l’herència econòmica del franquisme, aquesta elit que encara imposa els seus interessos per sobre de l’interès general i del bé comú. Pel que fa referència a Ortega Smith, s’entén per la vinculació familiar amb l’exercici de l’advocacia, encara que, segons es va veure en el judici del Procés, el seu coneixement del dret és més aviat mediocre; ara bé, Ortega és cosí del director de la Fundación Francisco Franco, amb això ja està tot dit. Aquestes herències no haurien de ser oblidades. Si les oblidem, permetem el retorn a un temps de destrucció que encara no s’ha acabat ni resolt i manté el Regne d’Espanya com el segon país del món amb el major número de desapareguts.

Són realistes els partits de la dreta extrema i de l’extrema dreta? Si analitzem el pensament d’Aristòtil, més aviat és que ells amb les seves coses intenten imposar la seva realitat, una realitat allunyada del viure de la majoria de les persones. Ells intenten tergiversar la Història, reescriure-la amb l’únic objectiu de continuar mantenint els privilegis que van obtenir durant els quaranta anys de dictadura i els quaranta anys d’una democràcia que sempre han tutelat, sigui governant, sigui amb un partit socialista que practica la filosofia que perquè tot canviï alguna cosa ha de romandre. En altres paraules, es va canviar la forma però no el fons: una economia franquista, un poder judicial ultra-conservador i d’arrel franquista i una milícia en la que s’inculca una idea excessivament conservadora d’Espanya.
En una recent entrevista televisiva, el filòsof Reyes Mate, exposava que «Els espanyols d’avui som hereus de l’Espanya musulmana. Els petits regnes cristians adopten el cristianisme com a senyal d’identitat excloent, la qual cosa es coneix com el nacional catolicisme». I aquesta visió nacional-catòlica és a la qual s’aferra la dreta espanyola. Una visió excloent del no creient (per cert, musulmà significa creient) i que busca el conflicte com a manera d’imposició, dominació i control del poder.

A la cosa d’imposar-se mitjançant el conflicte i l’enfrontament, que utilitzen l’extrema dreta i la dreta extrema, se’ls hauria de recordar que Lluís Vives convidava a resoldre els conflictes mitjançant l’ús de la raó. I ara que Pablo Casado va intentar a bastament justificar l’aixecament militar i posterior Guerra Civil de 1936, recordar-li, com diria el filòsof i humanista valencià, que les guerres són injustes. Però em consta que el nivell educatiu i cultural dels Abascal, Casado i companyia no és l’exigible a una persona que es dedica a la política, per la qual cosa demanar tolerància i que la seva política sigui autònoma és demanar un impossible.

Per a Aristòtil, un polític havia de ser una persona madura, virtuosa, competent i ferma en les seves conviccions i decisions. Evidentment, si el filòsof grec veiés l’elenc polític del nostre país, li costaria trobar persones madures, virtuoses, competents i fermes en les seves conviccions; més aviat trobaria en els Toni Cantó de torn la pràctica marxista de Groucho Marx: «Dames i cavallers, aquests són els meus principis. Si no els hi agraden, en tinc uns altres».

Finalment, als realistes de les coses, els quals no tenen cap idealisme atès que van curts d’idees, dir-los que els patriotes són aquells que treballen i paguen els seus impostos i compleixen amb el seu deure i exigeixen els seus drets. Els patriotes no s’emporten els diners del país ni se’ls hi omple la boca enaltint a la pàtria. Els veritables patriotes són persones solidàries, sempre disposades a ajudar. Aquells que ataquen la llibertat d’expressió, que utilitzen la justícia per a imposar els seus criteris, per a aconseguir amb la instrumentalització del poder judicial el que no aconsegueixen en les urnes, aquests éssers seran qualsevol cosa menys patriotes, per molt que l’essència de les coses estigui en les coses.

Torno a Reyes Mate i a la seva recomanaciĂł de llegir l’Apologia de Sòcrates, com a breu i excel·lent lectura per a aquest estiu. Els hi comento una mica: PlatĂł fa de periodista en el judici en el qual es condemna a mort a Sòcrates, condemna que li van imposar els demòcrates, que en la seva tornada al poder van promulgar una amnistia per a reconciliar als oligarques (trenta tirans) amb els demòcrates. A l’únic que van condemnar va ser a Sòcrates: ho van fer per mantenir-se al marge dels abusos dels oligarques i per haver censurat uns certs aspectes del règim democrĂ tic, Ă©s a dir, se li va fer un judici polĂ­tic. En la seva defensa, el filòsof va criticar la injustĂ­cia que amb ell es cometia: se’l va acusar de ser el mestre del «coneix-te a tu mateix»; de pensar que l’educaciĂł havia de fomentar l’esperit crĂ­tic i antidoctrinal. Se’l va condemnar, però en la seva defensa, va dir: «… el jutge no assisteix als processats per a sacrificar la justĂ­cia al desig de complaure, sinĂł per a jutjar el que estĂ  en litigi, i no s’ha compromès mitjançant jurament a agradar a aquells als qui els sembli bĂ©, sinĂł a pronunciar sentència conforme a les lleis. Per tant, ni nosaltres hem d’acostumar-nos a ser perjurs ni vosaltres heu d’acostumar-vos a això, perquè ni els uns ni els altres obrarĂ­em piadosament».

Quan empresaris i eclesiàstics s’han mostrat a favor dels indults als polítics catalans, José María Aznar López, expresident del Govern d’Espanya, va dir que calia prendre nota, una amenaça de la qual convé reflexionar, una fatxenderia de la qual s’hauria d’escriure profundament i, al meu entendre, els amenaçats haurien de prendre nota de les mentides i el cinisme amb què José María Aznar López va dir que a l’Iraq hi havia armes de destrucció massiva; de les mentides i el cinisme amb què va afirmar que els atemptats de l’11M a Madrid van ser comesos per ETA; de les mentides i la covardia amb què va tractar les famílies dels militars morts en l’accident del Yak 42. S’haurien d’investigar moltes de les seves actuacions i les del seu partit, poc clares, més aviat tèrboles. De tot l’exposat, l’única cosa que no entenc és perquè no es fan públiques totes les anotacions existents sobre les seves mentides i sobre algunes actuacions com a president del PP i del Govern.

Durant diverses tribunes he evitat opinar de política. M’he centrat més sobre el que considero que són els problemes reals als quals hem de posar solució o, almenys, intentar-ho. Ara bé, mentre arribo al final d’aquestes línies, m’adono que l’idealisme i el realisme de Plató i Aristòtil han estat enunciats i no he aprofundit en tots dos conceptes. No he pogut. M’he rebel·lat contra l’atac a la llibertat d’expressió de l’extrema dreta, contra la cerca del conflicte permanent dels nacional-catòlics. No he pogut. He intentat ser prudent i he optat per citar a Sòcrates i, conforme transcrivia, la comparació del seu judici amb la manera d’actuar de la cúpula del poder judicial espanyol, sentia vergonya en observar, «quan obra, si ho fa justa o injustament, i si els seus actes són propis d’un home bo o malvat». Per fer honor al títol de la tribuna, penso que no es pot viure sense idees, com tampoc es pot viure sense ser realista. Vull suposar que la virtut està en no excloure el real ni l’ideal.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li