El nostre present i el NanomĂłn

0
1273

No fa gaire temps es va encunyar la definició societat del coneixement per a qualificar aquest present que vivim. En aquest moment de crisi, de canvi, el coneixement s’adjectiva com a exponencial; aquest creixement exponencial del coneixement probablement és cert als centres de recerca, siguin universitaris, laboratoris o en aquells llocs on els prohoms de la ciència i la cultura es troben i debaten, però, aquest saber encara no s’ha materialitzat del tot, encara no propicia els canvis econòmics i socials que necessitem, i necessitem aquests canvis per tractar a aquesta Terra malalta, en cas contrari, les seves malalties les patirem tots: realment, ja les estem patint.

El títol de la tribuna ens convida a donar un breu passeig pel Nanomón. D’aquest món que viu a l’escala de l’àtom coneixem una mica la Nanociència i la més popular, la nanotecnologia, encara que en moltes ocasions no se sàpiga bé en què consisteix i quins són els camps econòmics, científics i socials en els quals s’utilitza aquesta aplicació tecnològica.

És evident que el coneixement del Nanomón es pot considerar un progrés de la nostra espècie: l’Homo sapiens va aparèixer al planeta —utilitzant una escala geològica—, fa uns quaranta minuts. Fa cinc mil anys, l’impacte humà a la biosfera era pràcticament nul. La humanitat ha anat progressant i expandint-se durant segles sense causar grans problemes al nostre hàbitat. Hem de situar-nos a la primera onada de la Revolució Industrial, per datar el temps en el qual l’activitat humana ocupa nous territoris, formant nous nuclis de població, construint carreteres, obrint rutes marítimes, vies fèrries, la qual cosa va comportar una creixent demanda de recursos energètics, com ho van ser i ho són encara, el carbó i el petroli, matèries que han accelerat el nostre progrés fins els nostres dies, la demanda i la necessitat de tota mena de recursos ha causat la greu malaltia del planeta: som set mil set-cents milions d’éssers humans els que vivim a la Terra i tots els pobles que l’habiten tenen el dret de satisfer les seves necessitats de progrés, i si el desenvolupament ha de seguir el model econòmic i social dels països més avançats, més industrialitzats i que major benestar tenen, es necessitarien diversos planetes com el nostre per a proveir les nostres demandes.

Prosseguim amb l’anàlisi de les conseqüències evidents del nostre progrés: el canvi climàtic és una realitat quotidiana que comencen a assumir governants i governats dels països més desenvolupats, un exemple d’aquest deteriorament de la biosfera és l’augment de la temperatura, i la conseqüència més visible és la descongelació de la coberta de permafrost, la desaparició d’aquest terra congelat provoca l’alliberament de gasos com el metà que ajuda a aquest augment de la temperatura de l’atmosfera. Aquest procés provoca l’alliberament de bacteris i virus que lògicament buscaran éssers vius en els quals allotjar-se, incloent la nostra espècie. Una altra estimació científica és que «a mitjans del segle, el 20% dels éssers humans sobreviuran en regions amb dèficit hídric crònic, patint fams i conflictes pel control de l’aigua, alimentant així els fluxos migratoris que tan amenaçadors es veuen des dels països desenvolupats.» (Pedro A. Serena, Nanotecnologia per al desenvolupament sostenible, pag.15) En resum, aquest procés i progrés d’humanització intensiva del planeta, conegut com tecnosfera, conté una massa de 30 bilions de tones, la qual cosa equival a 50 kg per metre quadrat, d’estructures d’origen humà en ús, abandonades o destruïdes.

Abans de submergir-nos en els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i d’enumerar la possible contribució de la Nanociència en la consecució dels objectius, citem alguns assoliments del nostre progrés: s’ha reduït la pobresa extrema i s’ha augmentat l’esperança de vida durant el passat segle, ara bé, la malaltia del planeta i les migracions que comporta poden acabar amb aquests avenços.

Als nostres països desenvolupats es malgasta l’aigua, es malbarata energia, es consumeix més del que necessitem i s’actua amb un egoisme cec: parlem d’una tercera dosi de les vacunes contra la covid-19 quan als països no desenvolupats la població vacunada és ínfima, què farem quan nous bacteris i nous virus decideixin allotjar-se als nostres cossos?

Fins a arribar als ODS s’han promulgat molts informes, tractats i acords que els països sistemàticament incompleixen en nom del progrés. Un d’aquests informes va ser presentat per la Gro Harlem Brundtland, davant l’ONU el 1987, es titulava El nostre futur comú: en ell s’analitzaven les polítiques de desenvolupament pròpies d’una economia globalitzada; després d’aquell informe van venir uns altres, fins i tot el 2015 es van promulgar els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni. Tots els compromisos, fins ara, s’han incomplert, s’han dissolt com el sucre en l’aigua.

No sé si ja estem vivint a la quarta onada de la revolució industrial, el que se sap és que cada deu anys es duplica el volum de coneixement, la qual cosa comporta les denominades disrupcions tecnològiques, algunes d’elles apareixen diàriament als mitjans de comunicació i les paraules que les nomenen són conegudes popularment: energies renovables, xarxes de distribució intel·ligents o big data (gestió de grans quantitats de dades) aquestes tecnologies poden facilitar estratègies d’industrialització sostenible. Una altra disrupció tecnològica com la robòtica i la seva implantació massiva pot tenir com a resultat l’augment de la desocupació. Sigui com sigui, ens acostem a un punt de no retorn referent al canvi climàtic i les seves conseqüències seran, ja ho són, imprevisibles.

Fem una exploració per la Nanociència, un viatge al·lucinant pel món del diminut, intentem acumular coneixements sobre les entitats que tenen mides nanomètriques, indaguem en com es formen, quines propietats tenen, com interaccionen entre elles per formar altres estructures amb noves propietats, quan coneixem aquestes propietats i els hi trobem una aplicació, a això, li diem nanotecnologia.

En l’actualitat el catĂ leg de nano objectes i nanomaterials Ă©s considerable: des d’àtoms i petites molècules fins a complexes cĂ psides vĂ­riques (embolcall proteic a l’interior del qual es troba el material genètic del virus), estructures fabricades amb ADN, nanotubs de carboni, transistors, nanopartĂ­cules… Tot aquest catĂ leg es troba a la nanoescala.

Un exemple de nanotecnologia és el grafè, material que ha servit per investigar molts materials bidimensionals. Hi ha més de 1.800 materials en 2D catalogats que tindran o tenen aplicacions en electrònica i òptica. Els nano tubs de carboni són un altre material que té interessants propietats: el 2019, abans de la pandèmia, un grup d’investigadors nord-americans van confeccionar un material amb nanotubs de carboni que té el rècord d’absorció solar, el 99,96%, és a dir, aquest material té o tindrà una aplicació evident en la captació d’energia solar.

El futur de les nostres societats es construeix en la convergència tecnològica de quatre disciplines: nanotecnologia, biotecnologia, ciències de la informació i neurociències o ciències del coneixement, en altres paraules, nano, bio, info i cogno, formen l’acrònim NBIC que descriu la convergència d’aquests camps. Per no avorrir-los, la convergència d’aquests coneixements i tècniques estan lligats a cicles econòmics llargs que impulsen canvis en productes, serveis i models de negoci, aquests cicles es denominen ones K o cicles Kondrátiev (en honor de l’economista rus del mateix cognom); les NBIC necessiten temps per consolidar-se, i les economies pateixen imprevistos, com la covid-19, que poden retardar la seva consolidació, encara que de moment, la nanotecnologia, la biotecnologia i les TIC conflueixen amb rapidesa. Les neurociències seran les últimes a afegir-se a aquest procés convergent, encara que la intel·ligència artificial progressa adequadament.

Rellegeixo l’escrit i sento que les meves paraules són pessimistes, sentiment que no em vull permetre, així que, per concloure aquest breu passeig pel Nanomón, els resumiré una recerca que aconsegueix, mitjançant fotosíntesi artificial, transformar el CO₂ en altres substàncies mitjançant l’acció directa de l’energia solar. Hi ha infinitat d’exemples que podria citar, però crec que és important recordar que la construcció i el manteniment d’infraestructures com les sales de microscòpia avançada, sincotrones o sales blanques requereixen inversions i apostes decidides per la recerca científica i per transmetre aquest coneixement a la societat. Aquest país no es caracteritza per invertir adequadament en recerca, desenvolupament i innovació i ho necessita si no volem veure com inventen uns altres, com ens venen uns altres, i com nosaltres estem supeditats a comprar el que ens vulguin vendre. Repeteixo, no vull ser pessimista, no m’ho vull permetre, però si volem tenir alguna cosa a dir en els Objectius de Desenvolupament Sostenible, cal acostar l’àmbit de l’economia a la recerca científica i a la seva aplicació tecnològica, per concloure, torno a citar a Pedro A. Serena: «La nanotecnologia serveix per disparar la imaginació.» Desenvolupem el nostre múscul de la imaginació.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li