El Museu de la Pedra en Sec, un referent als Ports

0
1218

Situat al municipi castelloní de Vilafranca, l’espai posa en valor aquesta modalitat d’arquitectura popular, compartida amb l’Alt Empordà


La comarca valenciana dels Ports —que limita amb l’Alt Maestrat, el Matarranya i el Montsià, entre altres territoris—, i molt especialment el terme municipal de Vilafranca i la seva rodalia, es caracteritza pel fet que els seus habitants, amb el pas dels segles, van desenvolupar una gran activitat a l’entorn de l’arquitectura de la pedra en sec —la pedra seca, que en diem a Catalunya—, que ha esdevingut un element d’identitat del seu patrimoni cultural i que ja porten algunes dècades posant en valor. Un fet que comparteix amb l’Alt Empordà.

Un recorregut per aquesta zona de la província de Castelló de la Plana, a tocar de la de Terol, ens posa en evidència una climatologia extrema, sobretot als mesos d’hivern, i una orografia de muntanya. «Per augmentar la superfície i la qualitat del terreny cultivable, ací sempre ha segut necessari treure pedra i posar terra. Amb la pedra, l’enginy i les seues mans, la nostra gent va fer centenars, tal vegada milers, de parets de pedra en sec, per a separar finques cultivades dels camins, centenars de casetes i totes les construccions per a l’aprofitament de l’aigua en èpoques de sequera», ens expliquen a l’oficina de turisme del poble.

I conclouen assenyalant que «en definitiva, aquestes edificacions, integrades en un medi físic i ecològic de gran valor paisatgístic, van configurar un territori construït i modificat sàviament per la intervenció humana». Per tal de preservar aquest llegat i posar-lo en valor, l’Ajuntament de Vilafranca va crear la Col·lecció Museogràfica del Museu de la Pedra en Sec l’any 2006. Vilafranca —el topònim castellà és Vilafranca del Cid— pertany a la comarca de l’Alt Maestrat, tot i que manté més vincles amb la dels Ports.

Al Museu hi ha referències a l’Alt Empordà, com un dels territoris on la presència de construccions de pedra seca també és significativa. Qui sap si tot plegat guarda algun tipus de relació. Ens expliquen que Vilafranca va ser fundada el 1239 per un noble al servei del rei Jaume I. Recordo —el setembre de 2016 en vaig publicar un reportatge en aquestes mateixes pàgines— que la veïna comarca del Matarranya tenia entre els seus pobladors nombrosos colons empordanesos que van venir de la mà d’un avantpassat seu, Berenguer IV, però sobretot de Pere de Torroja, abat de Vilabertran i posteriorment bisbe de Saragossa. La comarca veïna manté diversos topònims d’arrel empordanesa.

EL MUSEU. Situat en un edifici del segle xiv, al bell mig del nucli antic de Vilafranca, el Museu de la Pedra En Sec, un espai museogràfic únic per les seves característiques, permet al visitant la possibilitat de conèixer el món de l’arquitectura de la pedra seca, les seves tècniques i els seus usos, a partir d’un recorregut per panells, maquetes, recreacions i projeccions. El museu ocupa tota una planta d’aquest edifici i està obert tot l’any.

Durant la visita guiada ens reiteren que «la pedra en sec ha sigut i és una constant a Vilafranca. Amb ella i amb l’enginy i les mans dels pobladors d’aquesta vila es va crear una arquitectura pròpia, senzilla i popular, una forma única d’entendre el medi que els rodejava. Es van crear centenars de quilòmetres de parets de pedra seca i centenars de casetes, basses, pous, bancals, artigues, assegadors, etc. Aquesta arquitectura popular ha transformat el paisatge d’una manera sàvia i respectuosa amb el medi ambient».

Durant el recorregut es pot conèixer la rica tècnica de la pedra en sec que forma part del patrimoni de Vilafranca, les ferramentes, els models constructius, les tipologies de casetes o el paisatge humanitzat, a partir d’un recorregut per panells, maquetes, recreacions i projeccions amb fragments de l’audiovisual Tota pedra fa paret. De totes maneres, aquest museu va més enllà dels límits físics de l’edifici i ofereix més elements per interpretar el paisatge ple de pedra i per comprendre l’esforç dels veïns de Vilafranca per poder subsistir en aquestes terres transformant el paisatge, a partir de tres itineraris situats a l’entorn del municipi i que es poden realitzar per completar la visita.

De tota manera, abans de la visita, només a la carretera d’accés al municipal queda ben clar, ja que a banda i banda del vial ja es poden veure desenes de parets en paral·lel i nombroses casetes de pedra seca. Com en el cas de la Garriga d’Empordà, estan perfectament integrades en el medi i conformen un paisatge agrícola de gran bellesa, que fa uns anys encara estava cultivat de cereals i patates. No cal dir que si t’endinses per camins rurals, les construccions es mantenen dempeus fins a arribar a més d’un miler, segons el recompte fet pel municipi.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li