El dia dels avis

El dia de Santa Anna, el 26 de juliol, em vaig assabentar per la televisió, que era el dia dels avis. No van ser els meus nets, que en la innocència dels seus curts anys no han entrat encara en la dèria celebradora i majorment consumista, que determina un dia de l’any per ajudar a incrementar el compte de beneficis d’El Corte Inglés.

Quan jo era petit, els meus avis per a mi eren uns éssers fantàstics, molt diferents els materns, bascos del valle del Baztan, que els del pare que eren de Lleida. Amb la perspectiva de l’edat, encara se m’han fet més grans. Els avis eren dos persones molt vinculades a la terra en el seu sentit més estricte, el padrí lleidatà, en Jaume, del qual vaig heretar el nom, era carreter i, emigrat a Barcelona, traginava sorra del riu Besos a les obres que reconstruïen la ciutat enrunada per la guerra. Era un home prim, de pòmuls marcats, amb l’aparença d’un quixot, amb gorra de pagès, una mirada bondadosa i un somriure sorneguer. Es va passar la vida construint cases per als xarnegos que arribaven amb el Sevillano a Barcelona i recomanats per parents o coneguts, anaven a trobar al Sr. Xaume que els acollia temporalment a la porteria del carrer Indústria, on vivia, amb gran desesperació de la santa de la padrina, l’àvia Maria. Era una mena de Robin Hood d’aquella gent. Això ho vaig saber de més gran.

Quan es van casar els meus pares, van anar a viure a casa seva, que llavors era la del guarda del camp de futbol, que hi havia al carrer Indústria de Barcelona. D’aquella casa inicial, tan sols recordo relats de la mare que m’explicava que el padrí tenia una gossa negra, petita i de pel curt “la Cuqui� que dormia sempre, com un bon “cancerber�, sota del meu bressol.

Sembla que l’animal tenia bona cura que no s’acostés cap futbolista, acabat l’entrenament, a molestar el meu son i s’abrandava contra aquells insensats que pretenien ultrapassar el cèrcol de seguretat que la bona bestia tenia establert en el seu instint.

Pocs anys després, un cop aposentats a la nostra porteria del carrer Cardoner de Gràcia, tan sols anava a la dels avis de visita, alguns diumenges, en què la majoria de les vegades, tan sols estava la padrina, una dona petita, de pell fina i un monyo apretat de cabell negre, que va mantenir tota la vida. L’avi es passava els caps de setmana ajudant a aixecar cases precàries als terrenys, que no sé com havia aconseguit, a Torre Baró, un suburbi d’autoconstrucció i urbanisme salvatge, situat a l’entrada de Barcelona pelnord, tocant a on posteriorment en Samaranch va construir, amb importants plusvàlues i dèficits urbanístics, Ciutat Meridiana.

Un tipus de relació molt diferent vaig mantenir amb l’àvia Gregòria i l’avi Francisco, els pares de la mare, que vivien al Valle del Baztan, ara més famós encara per les novel·les de literatura negre semifantàstica de Dolores Redondo.

Les històries de bruixes i ànimes, envoltades de boira caminant sota pluja, que explica l’escriptora, són el paisatge quotidià de la meva infantesa. Aquí els avis eren els reis d’una cort, on jo era el convidat més ben servit. Cert que després va venir un competidor , el meu germà, amb el qual compartir els favors d’oncles i les tietes. Però n’hi havia per donar i per vendre. El nouvingut i jo vàrem ser la seva joguina preferida i nosaltres els més tirans dels prínceps.

Vivien en un palau de veritat cert que vingut a menys, Maisternea, que encara existeix i destaca el seu perfil noble quan circules per la carretera d’Elizondo cap a Urdax, on són les coves de Zugarramurdi, cau de bruixes i passatge de contrabandistes i ara més conegudes per la pel·lícula de l’Alex de la Iglesia. Del palau, amb escut de pedra a la façana els avis tenien llogada la planta noble i una part dels baixos, que era l’antiga capella. Al tram del mig de l’escala senyorial de pedra i passamà ample de fusta, hi havia un quartet amb la comuna. La capella dessacralitzada molt tems enrere, es feia servir de galliner i les hornacinas buides dels sants, servien de nius per covar els ous les gallines. Al pis de dalts vivien dos famílies més.

Tenia també un hort immens al qual s’accedia directament des de l’habitatge a través d’una terrassa de pedra, que feia de pont sobre el camí i al que es baixava per unes escales amples. Estava l’hort vorejat d’un tancat alt, també de pedra, amb una porta amb dintell a la part oposada a l’escala d’accés.

A la casa, apart dels avis, hi vivien set dels seus vuit fills, els meus oncles, quatre nois i tres noies. Tan sols la meva mare havia sortit de casa per casar-se. L’avi Francisco també tenia un gos. A diferència de la Cuqui, aquest era un perdiguer a taques blanques i marrons que és deia Truman. Quan ja de més gran em vaig assabentar que en Truman havia estat un president del EUA, vaig pensar: mira que són rars aquests americans, que a un president li posen nom de gos!

A Elvetea, contigu amb la capital del Valle del Baztan, Elizondo, passava les vacances escolars, dos mesos i mig. Allò era Xauxa: uns dies anava de cacera amb algun dels oncles, l’altre a pescar, sobre tot amb en Rafael, una bèstia parda pescant truites amb cullereta, mentre des de la vora jo m’entretenia caçant crancs de sota les pedres o ficava chipes (peixets petits) en una llauna. No hi havia dia que no tornéssim amb alguna truita, de vegades moltes o, si anava de cacera amb algun conill. I a partir de l’agost, quan plovia, anàvem a buscar fongs (Ceps o Ciurenys) l’únic que collíem. Recordo que anàvem amb un mocador de fer farcells a quadres blancs i vermells que era el nostre cistell.

Maisternea s’articulava al voltant d’un saló interior que feia de repartidor. El terra era de taulons de fusta de castanyer. Brillants i llustrosos com no he tornat a veure enlloc mai més, gràcies a la cera i el raspall que cada dia passava alguna de les ties. Era el lloc de passeig o de joc per als dies de massa sol o de pluja.

Amb les ties, muntat al darrere de la bicicleta BH de noia, anava cada dia a comprar a Elizondo. I amb l’avi cada diumenge al barber a veure com l’afaitaven i després a comprar pastissos a Casa Malcorra. Cita, la de la pastisseria, que encara mantinc fidelment quan hi torno. Com podeu veure tenia una vida molt apretada. Era un nen feliç a casa dels avis. De gran em vaig assabentar que aquella època de la primera felicitat meva, era el que s’ha conegut com la postguerra i hi havia fam, terror, penúries arreu. Tot això, que a casa també hi era, el meu pare es despertava sovint amb suor freda de malsons de la guerra, havia estat presoner fent carreteres per aquells paratges on jo era, així havia conegut la mare.

Recordo el meu avi, després de dinar, passejant amunt i avall, contemplant aparentment els nostres jocs, però rient per sota el nas per la malifeta que estava a punt de fer. Quan menys m’ho esperava, apretava les dents i feia un pet llarg i sorollós, com una moto sense silenciador al tub d’escapament. Jo reia i deia cridant, “el abuelito se ha tirado un pedo�, per si algú no ho havia sentit. Llavors alguna porta s’obria i sortia la veu de l’àvia o d’alguna de les ties cridant: “Cochino ! Por Dios Francisco, que coses de enseñarle a un niño !� I ell i jo rèiem com dos beneits, esperant que escampes el temporal per tornar a repetir la jugada i fer sonar la metralleta.

Aquesta domini de la música escatològica, únic camp en el qual afino, reconec que l’he heretat i, en record i honor del meu precursor repeteixo, amb la mateixa expectació i resultat, amb la Clara i l’Adrià els meus dos nets, els concerts de metralleta, amb idèntics resultats.