El dia dels avis

0
2143

El dia de Santa Anna, el 26 de juliol, em vaig assabentar per la televisiĂł, que era el dia dels avis. No van ser els meus nets, que en la innocĂšncia dels seus curts anys no han entrat encara en la dĂšria celebradora i majorment consumista, que determina un dia de l’any per ajudar a incrementar el compte de beneficis d’El Corte InglĂ©s.

Quan jo era petit, els meus avis per a mi eren uns Ă©ssers fantĂ stics, molt diferents els materns, bascos del valle del Baztan, que els del pare que eren de Lleida. Amb la perspectiva de l’edat, encara se m’han fet mĂ©s grans. Els avis eren dos persones molt vinculades a la terra en el seu sentit mĂ©s estricte, el padrĂ­ lleidatĂ , en Jaume, del qual vaig heretar el nom, era carreter i, emigrat a Barcelona, traginava sorra del riu Besos a les obres que reconstruĂŻen la ciutat enrunada per la guerra. Era un home prim, de pĂČmuls marcats, amb l’aparença d’un quixot, amb gorra de pagĂšs, una mirada bondadosa i un somriure sorneguer. Es va passar la vida construint cases per als xarnegos que arribaven amb el Sevillano a Barcelona i recomanats per parents o coneguts, anaven a trobar al Sr. Xaume que els acollia temporalment a la porteria del carrer IndĂșstria, on vivia, amb gran desesperaciĂł de la santa de la padrina, l’àvia Maria. Era una mena de Robin Hood d’aquella gent. AixĂČ ho vaig saber de mĂ©s gran.

Quan es van casar els meus pares, van anar a viure a casa seva, que llavors era la del guarda del camp de futbol, que hi havia al carrer IndĂșstria de Barcelona. D’aquella casa inicial, tan sols recordo relats de la mare que m’explicava que el padrĂ­ tenia una gossa negra, petita i de pel curt “la Cuqui” que dormia sempre, com un bon “cancerber”, sota del meu bressol.

Sembla que l’animal tenia bona cura que no s’acostĂ©s cap futbolista, acabat l’entrenament, a molestar el meu son i s’abrandava contra aquells insensats que pretenien ultrapassar el cĂšrcol de seguretat que la bona bestia tenia establert en el seu instint.

Pocs anys desprĂ©s, un cop aposentats a la nostra porteria del carrer Cardoner de GrĂ cia, tan sols anava a la dels avis de visita, alguns diumenges, en quĂš la majoria de les vegades, tan sols estava la padrina, una dona petita, de pell fina i un monyo apretat de cabell negre, que va mantenir tota la vida. L’avi es passava els caps de setmana ajudant a aixecar cases precĂ ries als terrenys, que no sĂ© com havia aconseguit, a Torre BarĂł, un suburbi d’autoconstrucciĂł i urbanisme salvatge, situat a l’entrada de Barcelona pelnord, tocant a on posteriorment en Samaranch va construir, amb importants plusvĂ lues i dĂšficits urbanĂ­stics, Ciutat Meridiana.

Un tipus de relaciĂł molt diferent vaig mantenir amb l’àvia GregĂČria i l’avi Francisco, els pares de la mare, que vivien al Valle del Baztan, ara mĂ©s famĂłs encara per les novel·les de literatura negre semifantĂ stica de Dolores Redondo.

Les histĂČries de bruixes i Ă nimes, envoltades de boira caminant sota pluja, que explica l’escriptora, sĂłn el paisatge quotidiĂ  de la meva infantesa. AquĂ­ els avis eren els reis d’una cort, on jo era el convidat mĂ©s ben servit. Cert que desprĂ©s va venir un competidor , el meu germĂ , amb el qual compartir els favors d’oncles i les tietes. PerĂČ n’hi havia per donar i per vendre. El nouvingut i jo vĂ rem ser la seva joguina preferida i nosaltres els mĂ©s tirans dels prĂ­nceps.

Vivien en un palau de veritat cert que vingut a menys, Maisternea, que encara existeix i destaca el seu perfil noble quan circules per la carretera d’Elizondo cap a Urdax, on sĂłn les coves de Zugarramurdi, cau de bruixes i passatge de contrabandistes i ara mĂ©s conegudes per la pel·lĂ­cula de l’Alex de la Iglesia. Del palau, amb escut de pedra a la façana els avis tenien llogada la planta noble i una part dels baixos, que era l’antiga capella. Al tram del mig de l’escala senyorial de pedra i passamĂ  ample de fusta, hi havia un quartet amb la comuna. La capella dessacralitzada molt tems enrere, es feia servir de galliner i les hornacinas buides dels sants, servien de nius per covar els ous les gallines. Al pis de dalts vivien dos famĂ­lies mĂ©s.

Tenia tambĂ© un hort immens al qual s’accedia directament des de l’habitatge a travĂ©s d’una terrassa de pedra, que feia de pont sobre el camĂ­ i al que es baixava per unes escales amples. Estava l’hort vorejat d’un tancat alt, tambĂ© de pedra, amb una porta amb dintell a la part oposada a l’escala d’accĂ©s.

A la casa, apart dels avis, hi vivien set dels seus vuit fills, els meus oncles, quatre nois i tres noies. Tan sols la meva mare havia sortit de casa per casar-se. L’avi Francisco tambĂ© tenia un gos. A diferĂšncia de la Cuqui, aquest era un perdiguer a taques blanques i marrons que Ă©s deia Truman. Quan ja de mĂ©s gran em vaig assabentar que en Truman havia estat un president del EUA, vaig pensar: mira que sĂłn rars aquests americans, que a un president li posen nom de gos!

A Elvetea, contigu amb la capital del Valle del Baztan, Elizondo, passava les vacances escolars, dos mesos i mig. AllĂČ era Xauxa: uns dies anava de cacera amb algun dels oncles, l’altre a pescar, sobre tot amb en Rafael, una bĂšstia parda pescant truites amb cullereta, mentre des de la vora jo m’entretenia caçant crancs de sota les pedres o ficava chipes (peixets petits) en una llauna. No hi havia dia que no tornĂ©ssim amb alguna truita, de vegades moltes o, si anava de cacera amb algun conill. I a partir de l’agost, quan plovia, anĂ vem a buscar fongs (Ceps o Ciurenys) l’Ășnic que collĂ­em. Recordo que anĂ vem amb un mocador de fer farcells a quadres blancs i vermells que era el nostre cistell.

Maisternea s’articulava al voltant d’un salĂł interior que feia de repartidor. El terra era de taulons de fusta de castanyer. Brillants i llustrosos com no he tornat a veure enlloc mai mĂ©s, grĂ cies a la cera i el raspall que cada dia passava alguna de les ties. Era el lloc de passeig o de joc per als dies de massa sol o de pluja.

Amb les ties, muntat al darrere de la bicicleta BH de noia, anava cada dia a comprar a Elizondo. I amb l’avi cada diumenge al barber a veure com l’afaitaven i desprĂ©s a comprar pastissos a Casa Malcorra. Cita, la de la pastisseria, que encara mantinc fidelment quan hi torno. Com podeu veure tenia una vida molt apretada. Era un nen feliç a casa dels avis. De gran em vaig assabentar que aquella Ăšpoca de la primera felicitat meva, era el que s’ha conegut com la postguerra i hi havia fam, terror, penĂșries arreu. Tot aixĂČ, que a casa tambĂ© hi era, el meu pare es despertava sovint amb suor freda de malsons de la guerra, havia estat presoner fent carreteres per aquells paratges on jo era, aixĂ­ havia conegut la mare.

Recordo el meu avi, desprĂ©s de dinar, passejant amunt i avall, contemplant aparentment els nostres jocs, perĂČ rient per sota el nas per la malifeta que estava a punt de fer. Quan menys m’ho esperava, apretava les dents i feia un pet llarg i sorollĂłs, com una moto sense silenciador al tub d’escapament. Jo reia i deia cridant, “el abuelito se ha tirado un pedo”, per si algĂș no ho havia sentit. Llavors alguna porta s’obria i sortia la veu de l’àvia o d’alguna de les ties cridant: “Cochino ! Por Dios Francisco, que coses de enseñarle a un niño !” I ell i jo rĂšiem com dos beneits, esperant que escampes el temporal per tornar a repetir la jugada i fer sonar la metralleta.

Aquesta domini de la mĂșsica escatolĂČgica, Ășnic camp en el qual afino, reconec que l’he heretat i, en record i honor del meu precursor repeteixo, amb la mateixa expectaciĂł i resultat, amb la Clara i l’AdriĂ  els meus dos nets, els concerts de metralleta, amb idĂšntics resultats.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li