El colom d’en Pau

0
1656

El colom de la pau s’ha cagat
Tot volant cap a un altre planeta
S’ha espolsat el plomall d’un sotrac
Ha volgut conservar les mans netes.

Abandona i s’emporta la pau.
El problema és de supervivència:
No vol ser fet a l’ast nuclear
Ni cruspit pels que escupen misèria.

                                                                        Pau Riba

Una amiga m’ha enviat el poema d’en Pau Riba titulat «El colom de la pau», que comença tal com l’he transcrit. Poema que canta en Pau en el disc Virus làctic que va enregistrat l’any 2012 i que, per desgràcia, manté totalment la seva actualitat. Amb aquests versos en Pau feia honor al seu nom i al mateix temps a la frase identitària del moviment hippy: «Fes l’amor i no la guerra».

Dimarts passat, dia 8 de març, vaig assistir junt a un munt de gent a la festa de comiat d’en Pau Riba, que en alguns moments em va transportar al merder que va muntar en el Canet Rock, del 1975 cantant el Licors, amb milers de joves corejant i ballat allò de «Ja veus què passa si mames massa, pren xocolata, deixa el licor».

A la vetlla, alguns sobrevivents dels que van actuar en aquell festival, i membres de les generacions dels fills i nets, van muntar un festival similar, en intensitat i bon rotllo. Com tots els espectacles que funcionen com si fossin improvisats i per tant transmeten espontaneïtat, va requerir una ment rectora per organitzar el caos, mantenint la sensació d’improvisació. Aquesta persona que entre bastidors va saber compaginar egos, rebaixar tensions i distribuir els tempos va ser en Rafael Moll , amic del protagonista i professional reconegut a qui, com en totes les grans estrenes, finalitzada la representació, se li han de tributar els aplaudiments merescuts.

En Pau va tenir la mort que tot artista genial somia —no desitja, perquè l’ideal és despertar després del somni i poder explicar-ho—: morir fent allò que ha estat la seva màxima de vida, per sobre de totes les circumstàncies quotidianes —família, economia, amics, amors, política, etc.— que distreuen la resta de mortals de la pròpia creació. L’espectacle final ha estat la culminació apoteòsica d’una carrera que ha tancat el cercle virtuós que es va iniciar amb la publicació de Dioptria.

Ha estat un espectacle creat frenèticament, des del moment en què la Parca avisa que ve a buscar-lo i li planta cara. Lluny d’abandonar-se en mans de la medecina i començar a acomiadar-se tristament de la vida, es revolta i decideix esprémer-la fins a la darrera gota, concentrant totes les forces a seguir creant. Tenia el temps comptat, l’estrena pràcticament estava anunciada i l’empresària no estava per bromes. Vist en perspectiva, em recorda el Mozart de la pel·lícula Amadeus de Milos Forman, composant el Rèquiem mentre una mort de carnaval truca a la porta. mentrestant a la Memi, la seva dona, la cara mortal del geni, li tocava ballar amb una quotidianitat dura, d’urgències d’hospital, gestió d’una economia de guerra i d’un entorn heterogeni i complex.

Dani Torrent

Absent de tot allò que pogués entorpir l’avançament de l’obra, immune a la tragèdia que s’anunciava, la seva actitud va despertar la curiositat dels mitjans, que, com en els vells temps, van tornar a caure subjugats per l’home que, desafiant les convencions davant la mort, creava una darrera obra, un espectacle total, una explosió creativa que recollia tota la seva activitat polièdrica, demostrant que no era tantsols el creador juvenil de Dioptria, ni el hippy de Jo, la donya i el gripau, ni el líric i irònic cronista de la Cançó del Transnarcís, sinó també el poeta i escriptor madur que dominava el valor simbòlic i paradoxal de la paraula. Una apoteosi final trenada dia a dia, setmana darrera setmana, alternant visites a l’hospital de Badalona i Can Ruti amb els platós de televisió, substituint ara l’àcid lisèrgic de la seves creacions juvenils per la contundent morfina que, com als clàssics romàntics, li era inoculada per apaivagar les mossegades que li feia el cranc que el rosegava.

Al voltant seu, com va fer al llarg de la seva vida, va anar reunint per a la darrera actuació els seus afectes vitals als qui, amb la seva presència i un lleu somriure, es feia perdonar de l’abandó o l’arraconament al qual el seu ego creatiu els havia sotmès.

Com a Amadeus, la Mort cada cop trucava a la porta amb més insistència i en Pau no obria, desitjant que fos una disfressa de Carnestoltes. Havia d’acabar la seva obra. La promoció avançava a bon ritme. Les entrevistes, els programes laudatoris, recopilaven la seva vida. S’enfadava quan només recollien l’edat d’or, quan havia sacsejat la cultureta catalana, i oblidaven que ell encara estava innovant, creant amb els més joves al marge de modes. Per això, crec jo que pensava que era necessari fer un altre sotrac a aquesta cultureta que l’havia mantingut marginat, com una rara avis, parlant del seu passat i ignorant el seu present.

La darrera setmana havia quedat enllestit el nou disc amb l’Orquestra Fireluche. Encara amb la tinta fresca, li havien portat el primer exemplar del seu darrer llibre. Era el diumenge 6 de març, els músics, amics, fills i alguns germans cantaven i ballaven al seu voltant fins a la matinada. L’espectacle estava a punt.

La crònica de l’espectacle a l’auditori del Tanatori de Sant Gervasi —darrera ironia del hippy impenitent— ha sortit a tot arreu, als mitjans nostrats i als de la resta de l’Estat, el triomf ha estat rotund. Com va dir un funcionari del Tanatori: «Des del funeral d’en Peret no havia vist una festa com aquesta».

Al dia següent, llegint els articles als diaris, sentint la ràdio i veient la televisió, em va venir al cap una dita de la meva mare: «Después del burro muerto, cebada por el rabo».

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li