El catalĂ , cosa de tots

0
1951

Per Sant Jordi de l’any que ve farĂ  40 anys de la campanya «El catalĂ , cosa de tots». Va ser la primera campanya de sensibilitzaciĂł sobre l’Ășs de la llengua catalana que impulsava la Generalitat desprĂ©s de la dictadura. Era el 1982 i l’any segĂŒent s’aprovava la primera llei de normalitzaciĂł lingĂŒĂ­stica. Qui dubti de l’expansiĂł de la llengua catalana al llarg d’aquests anys que pregunti als avis i avies que van poder estudiar, en quina llengua ho van fer. Es va avançar molt en l’Ășs del catalĂ  en tots els Ă mbits, tanmateix avui estem retrocedint a marxes forçades. Ha plogut molt des de llavors i la transformaciĂł que hem viscut com a societat als PaĂŻsos Catalans —i arreu— Ă©s molt gran.

La campanya «El catalĂ , cosa de tots» hauria de ser permanent. L’Ășs del catalĂ  estĂ  en retrocĂ©s en tots els Ă mbits, perĂČ la davallada en l’Ășs social Ă©s la mĂ©s alarmant.

La setmana passada la Plataforma per la Llengua va fer pĂșblic l’estudi anual de l’estat del catalĂ . La major part d’informaciĂł que s’hi recull assenyala un futur negre per a la nostra llengua. El titular que va destacar l’entitat i que els mitjans se n’han fet ressĂČ indica que a Catalunya, 8 de cada 10 catalanoparlants canvien de llengua quan algĂș els parla en castellĂ , la majoria «per respecte» o «per educació». Hem comprat el marc mental dels partits i entitats espanyolistes al peu de la lletra. Tothom s’ha de poder expressar amb la llengua que vulgui, perĂČ als territoris de parla catalana els catalanoparlants hem d’utilitzar la llengua catalana i vetllar perquĂš els nostres interlocutors se la facin seva si encara no ho senten aixĂ­. Si no ho fem nosaltres, qui ho ha de fer?

El paper de la Generalitat i en general de les institucions catalanes mereix un capĂ­tol a part. De l’estudi se’n desprĂšn que la Generalitat de Catalunya incompleix la Llei del cinema des de fa deu anys. A priori han estat anys de governs amb sensibilitat per la llengua i la cultura catalana, perĂČ a l’hora de la veritat no compleixen ni les lleis que ells mateixos han impulsat, i no pas per culpa de la justĂ­cia espanyola. Si bĂ© el Tribunal Constitucional espanyol va reduir les estrenes de pel·lĂ­cules doblades al catalĂ  del 50% al 25%, els successius governs catalans no han fet complir ni aquesta quota.

En el camp audiovisual, plataformes com Netflix, HBO o Disney+ menystenen el catalĂ  malgrat que sigui una llengua amb molts mĂ©s parlants que l’islandĂšs, que nomĂ©s en tĂ© 300.000 i, per contra, trĂ­plica l’oferta amb la seva llengua. El mĂ©s greu Ă©s que hi ha 144 llargmetratges que han estat doblats amb diners pĂșblics dels catalans, pagats directament a Disney (de manera que ara en sĂłn els propietaris) i que no s’ofereixen.

A l’estudi es detallen molts altres casos en els que queda palesa la desĂ­dia dels governants. Altres casos, com l’abandonament del Club Super3, no hi apareixen i mereixerien que se’n parlĂ©s. PerĂČ no seria just carregar tota la responsabilitat als governants. Ens agradi mĂ©s o menys, els polĂ­tics sĂłn un reflex de la societat i tots plegats tenim part de responsabilitat.

40 anys desprĂ©s de la campanya «El catalĂ , cosa de tots», som un paĂ­s amb major anhel d’independĂšncia polĂ­tica, perĂČ si no defensem la llengua i la cultura catalana, de ben poc servirĂ .

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li