El Cant de l’Àngel, la Pasqua a Figueres

0
892

Fa més de mig segle que va desaparèixer aquesta representació teatral pels carrers de la ciutat


Només Blanes, Calella de la Costa i Olot han mantingut fins al dia d’avui la tradició del Cant de l’Àngel, celebrada habitualment el Diumenge de Pasqua. A Figueres va desaparèixer a la dècada dels 60, però s’havia convertit en una de les més singulars de Catalunya, ja que s’acompanyava d’una processó que es desenvolupava pels carrers de la ciutat, igual que a Camprodon. Arreu, la cerimònia consistia en cantar el Regina coeli a l’interior de la parròquia en acabar la missa solemne, però a Figueres —almenys fins a la República— va tenir molta més transcendència.

L’històric cronista Eduard Rodeja (Figueres, 1896-1968) va deixar escrit que «No ens ha quedat cap document que expliqui el seu origen, però sembla que data de finals del segle XVI o principis del XVII, en què s’incrementà la solemnitat d’algunes processons» amb la introducció de petites representacions teatrals. El seu objectiu «era fer present d’una manera teatralitzada la bona nova de la Resurrecció de Jesús».

El Cant o la Processó de l’Àngel —s’havia conegut a la ciutat amb els dos noms— era un acte molt matiner. En concret, a les set del matí del Diumenge de Pasqua, el rector ja havia fet un acte religiós a la parròquia de Sant Pere que s’acabava amb aquestes paraules: «Digueu-nos Maria, què heu vist pel camí? He vist el sepulcre de Crist viu i la glòria del Ressuscitat». Després prenia la custòdia sense la sagrada forma i la posava, successivament, tres vegades sobre l’altar. A la tercera ja hi havia col·locat l’hòstia, i tot seguit s’iniciava la processó.

Relata Rodeja que «hi havia dues seccions. A la primera hi anava la imatge de la Verge vestida de dol amb mantellina negre, i a la segona hi anava la custòdia sota tàlem i precedida per un nen vestit d’àngel. Una secció passava pel carrer de Sant Pere i l’altre per la Baixada de l’Església. Es trobaven a la plaça de l’Ajuntament, on l’Àngel cantava l’al·leluia anunciant la Resurrecció del Senyor. En aquell moment un sacerdot estirava el vel negre de la Verge, sota el qual n’apareixia un mantell blanc habitual. Les campanes de l’església eren aleshores llançades al vol i la ciutat sabia que havia començat el diumenge de la Pasqua de Resurrecció».

Altres testimonis recorden que el nen que anava vestit d’àngel havia estat prèviament triat pel rector de Sant Pere i havia d’assajar moltes vegades la cançó. L’elecció es feia a partir de les indicacions de l’organista de la parròquia, mossèn Camil Lleis, ja que havia de tenir bona veu i saber música, degut a que hi havia notes molt altes. Ser escollit per a aquesta cerimònia religiosa era considerat un gran honor per les seves famílies, i durant un temps el nen era recordat com «el que ha cantat l’al·leluia». El dia abans anava a un perruquer de la ciutat que li arrissava els cabells i així quedava caracteritzat tal com coneixem moltes de les representacions artístiques dels àngels.

L’ANÈCDOTA DE MET MIRAVITLLES. El qui fora polític republicà i periodista, Jaume «Met» Miravitlles i Navarra (Figueres, 1906 – Barcelona, 1988) explica una curiosa anècdota sobre la processó en el seu llibre, Gent que he conegut, que va ser guardonat amb en premi Josep Pla l’any 1979 i que esdevé com una mena de primer volum de les seves memòries. Miravitlles, que a l’institut Ramon Muntaner va ser un dels amics més propers de Salvador Dalí, va participar en els Fets de Prats de Molló, l’any 1924, amb el president Macià, i va ser dirigent de diverses formacions polítiques. Va ser Comissari de Propaganda de la Generalitat amb en president Companys, i posteriorment es va exiliar a Amèrica, on va desenvolupar una brillant trajectòria com a periodista. Va poder tornar el 1962, mantenint la seva activitat professional a Catalunya fins a la seva mort.

Miravitlles explica que en aquella Figueres laica i federal, de principis del segle XX, hi havia «el costum de celebrar amb gran faust la Pasqua de Resurrecció. A la processó, presidida pel Santíssim, hi participaven tota la capellania de la ciutat i la banda del regiment de Sant Quintí, que era la força militar més important que hi havia al castell de Sant Ferran».

L’any 1914, quan Met Miravitlles només tenia vuit anys, l’organista va escollir-lo per cantar l’al·leluia. Relata que el capellà «coneixia el tarannà laic del meu pare, però es va armar de valor i el va anar a trobar al Casino Menestral on cada tarda anava a jugar a cartes amb la seva penya. Com que els capellans tenien prohibida l’entrada als cafès, el va esperar que sortís i tot seguit li explicà que el seu fill tenia bona veu i que havia de cantar l’Àngel. El pare no es va resistir i va donar la seva conformitat. En arribar a casa va anunciar la notícia a la família, que en un principi no s’ho creia. L’endemà mossèn Lleis ja va venir a casa i seguidament van començar els assaigs».

Tot anava bé fins que el Dissabte de Glòria, és a dir, el dia abans de la cerimònia, el jove Miravitlles va despertar-se completament afònic. Explica que gairebé no podia parlar. La seva mare, que es deia Sara, li va fer glopejar aigua calenta, però no hi havia manera de què desaparegués l’afonia. Van avisar al mossèn, que restà tant consternat que fins i tot es va decidir que aquell any se suspenia el Cant de l’Àngel, una cosa insòlita.

Durant tota la nit la mare d’en Met va posar-li compreses d’aigua calenta, una darrera l’altra. El nen es va adormir. Quan va despertar, va preguntar a la mare quina hora era. Tenia la veu totalment restablerta. La germana va anar a avisar mossèn Lleis i l’acte es va poder celebrar amb normalitat. És a dir, es va fer la processó i Jaume Miravitlles va cantar l’al·leluia, en el seu paper d’àngel. Explica, finalment, que el mossèn va mussitar a la família «i pensar que encara hi ha gent que no creu en els miracles…».

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li