El banquet sard

0
1199

Estic desconcertat. No sé si és la part bona del canvi climàtic, segons recull la saviesa popular, tota desgràcia té la seva compensació, o és que les nimfes del bosc s’han posat de part nostra, però avui en la diària caminada meditativa amb la Mercè, hem tornat a casa amb set ceps que fan goig de veure.

Però no són els únics, ja que aquesta setmana els altres companys de partida de «la podrida», també han fet bona collita. Jo no recordava trobar ceps al mes de març, potser el confinament ha portat un tràfic molt menys intens en els nostres boscos i als bolets els hi ha donat per treure el cap a veure què succeeix.

D’anada cap al bosc he proposat seguir un camí diferent del habitual seguint una intuïció que no sé quin esperit del bosc m’ha bufat a l’orella, i no havíem fet ni cent metres quan a una vora es mostrava ufanós el primer bolet i al seu voltant tres germans: una sorpresa total.

Encara que l’eufòria boletaire ha condicionat la conversa, abans d’arribar, anàvem parlant del tractament televisiu de les eleccions del Barça, equiparable a les eleccions a la Generalitat i a una dada interessant que no veig que ningú hagi relacionat: la participació i l’abstenció entre les dues eleccions. Sorprèn que a les eleccions al parlament, on hi havia col·legis electorals per donar i per vendre i tothom els tenia a tocar de casa, podríem dir, només la meitat dels catalans anéssim a votar, i d’aquest 51,29% un 2,27% ho fes en blanc o nul. Per contra, a les del Barça, que tant sols hi havia les seus electorals de Girona, Lleida, Tarragona, Tortosa, Andorra i, per descomptat, Barcelona, aquí el 50,42 % dels socis es va prendre la molèstia de desplaçar-se i anar-hi. Potser ens ho hauríem de fer mirar una mica.

Seguint amb els bolets, per la televisió ens mostren múrgoles, amb la prudència de no citar el lloc de procedència.

M’he aturat per fer els bolets, la carn dels ceps és ferma, quan són petits no cal treure’ls-hi l’esponja de sota; als més grans s’ha de fer, sinó amarguen. Els he fregit amb un raig d’oli i he deixat que deixessin anar bona part de l’aigua, fins que han quedat melosos, llavors hi he tirat un all ben picat i m’he posat a fregir patates tallades fines en un altra paella. Un cop fetes, ho he barrejat amb un bol gros amb els ous batuts i ho he tornat a posar a la paella per fer la truita de bolets. Els ceps tenen molt sabor, per tant, és bo barrejar-los amb patates per matissar-lo. Un cop girada la truita, l’he deixada que reposés fins que arribessin els de la partida.

Mentre la feia, anava pensant en un sopar pantagruèlic i extraordinari que pensava que acabava amb mi. Busco a la taula del despatx el quadern de notes que vaig fer aquell viatge a Sardenya. Quedo sorprès al veure que ja fa 18 anys, i a mi em sembla que va ser ahir. Anàvem la Mercè i jo amb un cotxe llogat pel centre de l’illa de Sardenya i ens va donar per pujar al Monte Broncu Spina, que és la muntanya més alta de l’illa, que sobrepassa els mil vuit-cents metres d’alçada. Vam arribar al tard a l’agroturisme Separadorgiu, a mil quatre cents metres d’alçada; feia fresca, vam demanar lloc per sopar i dormir. Cap problema, vam pujar les bosses a l’habitació i sortírem a caminar pels voltants. Tot era verd, un bosc d’avets voltava la casa, i en un revolt del camí vam trobar una llacuna de muntanya. Com criatures, vam estar una estona fent saltar pedres, i quan ja fosquejava, vam tornar a la casa. A la planta baixa estava el menjador, era un dia entre setmana i tant sols un pare amb una filla estaven sopant a una taula. Presidia la sala una llar de foc, de campana alta d’obra, d’aquelles per coure perols. Vam seure no gaire lluny del foc i llavors va entrar una dona gran de cara arrugada i front neta amb els cabells negres recollits en un monyo. Vestia una brusa negra i una faldilla del mateix color llarga fins els peus. Deixà a sobre d’un banc de fusta que hi havia davant de la llar un gibrell tapat amb un drap de cuina blanc amb dues ratlles blau marí. Arreglà una mica els tions del foc i marxà per on havia vingut, que vaig suposar era la cuina. Del gibrell tapat s’escampà una olor de pasta fresca llevant que feia venir salivera. Potser coneixedor de l’efecte provocat per la massa que fermenta a l’escalfor de la llar, entrà pel mateix lloc que la dona vella un home més jove, deduïm que devia ser el fill, ens saludà al temps que posava els coberts, una cistelleta amb llesques de pa i una ampolla de vi. Li vam demanar la carta i ell que no, que ens portarà el que té. Pensàvem que passaríem gana, així que vam començar a menjar pa. Que estava bo.

Dani Torrent

Per sort, no trigà gens a tornar amb un antipasti d’embotits casolans. L’àvia, entretant, recollia la massa, que Déu-n’hi-do el que havia crescut, i tornava a la cuina. Encara no havíem acabat els embotits que l’home va tornar amb un plat de nyoquetti boníssims. Ja estàvem contents, no passaríem la gana que presagiàvem, quan va tornar somrient, satisfet de com apreciàvem el seu menjar. Ens va anunciar, tot seguit, un guisat típic de la Barbagia, que era la seva comarca, va resultar ser un plat de «cap i pota», que estava de primera i al seu punt de picant. Pensàvem que ara ja vindrien les postres, així que ens van netejar la gola amb un bon glop de vi negre, una mica aspre, que anava la mar de bé desprès dels «callos».

Però no senyor, allò no havia estat el darrer plat, ja que l’home va reaparèixer amb una font amb talls de porcell acompanyats de mongeta verda. La veritat és que era un plat que entrava pels ulls, així que amb una certa fatiga, li vam fer bona justícia.

Aquí ja em vaig descordar el botó de dalt dels pantalons, i la Mercè va dir que a ella no li cabia res més. Però aquell fondista volia saber fins a on arribaven aquells catalans que en èpoques pretèrites havien estat instal·lats a l’illa, i va atacar amb un nou plat: dues truites de riu fregides, petites i salvatges, de carn dura, i semblava que podríem amb elles. Però la raça havia degenerat i nosaltres no érem aquells almogàvers feréstecs que terroritzaven la mediterrània. Amb prou feines vam menjar una per quedar bé.

I ara sí, van començar les postres: per començar, va treure un plat amb quatre formatges de l’illa que tant sols jo vaig anar tastant. Ja no sabia distingir quin gust tenien, quan va tornar amb una plata amb talls de síndria i meló. Venia de gust aquella fruita sucosa i fresca, però costava fer forat.

Per acabar-ho de rematar, va aparèixer l’àvia amb un plat de rosquilles acabades de fer i ben ensucrades. Gairebé plorant, me’n vaig menjar una amb el cafè.

Per premiar el nostre esforç, el bon cambrer ens va portar dues copetes i l’ampolla de grappa, per baixar tot el que havíem endrapat.

Quan em vaig aixecar estava vermell com un perdigot i boquejava com un peix fora de l’aigua. La Mercè, que s’havia aturat abans, em va agafar pel braç i va dir que anéssim a caminar per fora. I així vam estar potser mitja hora pel camí, amunt i avall, fins que, poc a poc, tot es va anar posant a lloc i tornarem cap a la casa a dormir.

Ja veieu a on m’han portar els bolets trobats avui. I això que no eren al·lucinogens.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li