Dom Perignon i mandonguilles amb curri

0
1224

Passaven les onze de la nit d’un diumenge xafogĂłs del mes d’agost. Tenia la roba enganxada al cos, que suava sense parar buscant un equilibri tĂšrmic que l’alleugerĂ­s. La reuniĂł amb el comitĂš d’empresa s’havia allargat mĂ©s del previst, encara no havia sopat i tenia gana. Semblava ser l’Ășnic transeĂŒnt d’una ciutat abandonada pels seus habitants, fugits a la recerca de la frescor de la mar. A la meitat d’una illa de l’Eixample, on la vorera desapareixia en un tĂșnel de bastida de mecanotub, amagada darrera de les xarxes protectores que cobrien la façana, vaig distingir una llum groguenca, que sortia d’un petit restaurant on anunciava escrit amb guix a una pissarra: «MenĂș 10,50 ₏». Encara que l’exterior del local no resultĂ©s molt atractiu, l’hora, la calor sufocant i la fam, el convertien als meus ulls en un oasi salvador.

Vaig obrir la porta i vaig entrar. Sis taules petites amb quatre cadires cadascuna, ordenades geomĂštricament sota un ventilador d’aspes amples de fusta que girava lentament, constituĂŻen tot el mobiliari del local. No hi havia ningĂș. Em vaig asseure a la taula que rebia mĂ©s aire de l’artefacte refrigerador. El seu soroll rĂ­tmic i metĂ l·lic, com un gemec profund, em va portar a la memĂČria la trompeta de Miles Davis a la banda sonora d’Ascensor al cadafal. Un so que en el silenci sepulcral de la sala semblava marcar, com un rellotge, el pas inexorable del temps.

Del darrere d’una cortina que vaig deduir ocultava la cuina, va aparùixer la figura escarransida i arrugada d’una dona gran, prima, amb els cabells recollits en un monyo, que portava una corda a la mà i un somriure a la cara.

—Bona nit. ¿S’ha perdut? Anava a tancar.
—GairebĂ©, porto una estona caminant, sense trobar un sol bar obert.
—Barcelona a l’agost Ă©s un desert, i mĂ©s en diumenge.
—Em pot donar una mica de sopar?
—Com no, serĂ  un plaer servir l’Ășltim sopar —va dir amb un somriure que em va semblar estrany, i va alçar la vista mirant el ventilador, que seguia amb el seu so ronc de diapasĂł.
—De primer em queda un esqueixada de bacallĂ  amb escarola fresca, que amb aquesta calor Ă©s el millor que pot prendre. TambĂ© li puc fer una amanida verda, o sia, el mateix perĂČ sense el bacallĂ .
—EstĂ  bĂ© l’esqueixada, grĂ cies.
—I de segon em queden unes mandonguilles amb tomàquet, que són l’especialitat de la casa.
—Perfecte. Les mandonguilles era el plat estrella de la meva mare, tambĂ©.
—Quina casualitat. I al seu pare, li agradaven?
—Sí, per quù m’ho pregunta?
—Perquù el meu marit les odiava. De fet, no n’he pogut cuinar fins fa uns mesos, quan ell va desaparùixer.
—Ho sento.
—No es preocupi, no es va perdre res. I aprofiti, que avui Ă©s el meu Ășltim dia. DemĂ  comencen a enderrocar la casa.

Va deixar la corda en una taula propera i va marxar cap a la cuina.

Vaig mirar al voltant buscant un diari amb el qual entretenir l’espera. Les estovalles simĂštriques de quadres vermells i blancs de les taules composaven figures cubistes. Les aspes del gegantĂ­ i vell ventilador giraven com si els costĂ©s un enorme esforç moure l’aire pesat i humit de l’estiu, produint a travĂ©s de la camisa amarada de suor una deliciosa i refrescant esgarrifança. El seu monĂČton grinyolar, lluny de ser un inconvenient, humanitzava aquell silenci soporĂ­fic i xafogĂłs. Vaig distingir, incrustades en les seves aspes, milers de taquetes marrons i negres, empremtes indelebles de les mosques que per remuntar les turbulĂšncies que provocava a les seves navegacions aĂšries, les havien utilitzat com a illa de Robinson. Vaig buscar-ne alguna supervivent a l’estança, perĂČ, em va sorprendre no veure’n cap. Les mosques deuen ser com les rates, vaig pensar, abandonen el vaixell abans del seu enfonsament.

Mirant al sostre em va sorprendre l’arribada de l’esqueixada, lluent el cor groc de l’escarola, entre les fulles arrissades s’amagaven uns apetitosos trossos de bacallĂ  i mitja dotzena d’olives mĂ©s negres que l’ull d’una gitana.

—El romesco li porto a part. Posi’s el que vulgui —em va dir la senyora—, i que aprofiti.
—GrĂ cies, tĂ© molt bona pinta. TĂ© lavabo?
—Sí, darrere de la cortina, la porta de l’esquerra, la que hi ha davant de la cuina. Estic escalfant les mandonguilles. Li agraden picants? Els hi poso curri, si no la carn resulta una mica dolça. Als meus parroquians els agradaven molt.
—No les he provades mai amb curri, perĂČ sempre ha d’haver una primera vegada. Estic segur que m’agradaran.

Mentre em rentava les mans, vaig notar l’aroma inconfusible del curri a la salsa de tomĂ quet. Al menjador el ventilador airejava suaument el plat d’esqueixada. El finestral del fons, en el que es reflectien les ombres geomĂštriques del mecanotub, i la solitud de l’escena, em van recordar un hotel mig abandonat que havia conegut a Livingston, al Carib guatemalenc. AllĂ  havia passat una nit com a Ășnic hoste, una mica atemorit, escoltant el repicar tumultuĂłs d’una tempesta tropical que inundava el carrer i espantava per uns minuts la calor humida i enganxosa que patia.

A la meva boca, el romesco es va barrejar en el record amb la bullabessa de llet de coco que vaig assaborir en aquella ciutat caribenya a la qual només es podia arribar a través del riu Dulce o per mar. Tan sols faltaven els esgarips dels pelicans, volant per sobre del port a la caça dels peixos menyspreats per les barques dels pescadors.

Com si haguĂ©s estat espiant a travĂ©s de la cortina, l’anciana patrona va aparĂšixer sobtadament.

—Ha acabat?
—Sí, molt bona.
—Gràcies. Ara li porto l’especialitat de la casa.

El soroll rĂ­tmic i monĂČton del ventilador va cessar de cop. Vaig mirar cap amunt, les aspes estaven immĂČbils. Vaig mirar al voltant cercant l’interruptor, perĂČ no n’hi veia cap. Abans que la temperatura ambiental augmentĂ©s, em vaig aixecar i vaig anar cap a la cuina.

—Perdoni, que el ventilador s’ha aturat.
—Tingui, doni-li amb l’escombra al motor. Deu tenir alguna connexió fluixa. Aquest està com jo, a les acaballes.

Al segon cop d’escombra va reiniciar treballosament la seva marxa asmàtica fins a aconseguir la velocitat de creuer, ressonant novament la seva cançó de disc ratllat, cadenciós i constant. Quan vaig tornar l’escombra, la cuinera va mostrar-me una cassola de fang, que agafava amb un drap, en la qual sobresortien de la salsa fumejant un munt de mandonguilles de bona mida.

—Si no l’importa porteu-ho a la taula, que jo vaig a buscar una petita sorpresa.
—PerĂČ hi ha una barbaritat de mandonguilles!
—Mengi les que vulgui. Ja li he dit que Ă©s el meu darrer dia, i perquĂš s’ho mengin els cucs, que en gaudeixin els humans —va sentenciar.

Me les vaig emportar cap a la taula disposat a assaborir l’aromĂ tic menjar. Tot seguit va aparĂšixer ella amb una ampolla de Dom PĂ©rignon, dues copes i un plat amb llesques de pa.

—Per a les mandonguilles de la Delfina, res com untar pa i beure xampany «cosa fina», i perdĂł pel rodolĂ­ —va dir somrient, demanant permĂ­s per seure a la meva taula.
—Com m’hi puc negar? Amb aquest menĂș, m’estranya que encara que sigui agost, no tingui vostĂš el restaurant ple, vaig dir irĂČnicament.
—Ho estava fins aquest migdia. DesprĂ©s, la cambrera i el pinxo que m’ajudava a la cuina han recollit les seves coses, els he pagat la liquidaciĂł i m’han deixat sola per acomiadar-me tranquil·lament del negoci. Se m’ha oblidat posar el cartell de tancat, i ha entrat vostĂš tan fora de temps i amb tal cara de desemparament que he pensat: al menys en l’Ășltim sopar, tindrĂ© algĂș amb qui compartir el xampany que vaig comprar per a l’ocasiĂł.
Va obrir l’ampolla fent petar el tap contra el sostre i va servir les copes.
—Pel futur! Vaig proposar jo.
—No, pel present! El futur no existeix.

Vam alçar les copes i mentre bevĂ­em, em va explicar la seva histĂČria de solitud: la mort del seu Ășnic fill de vint anys en un estĂșpid accident, de la qual el seu marit, maltractador i alcohĂČlic, la va culpar sempre per haver-li comprat la moto al noi. Des de llavors, li va acompanyar una depressiĂł, de la qual no s’havia alliberat fins feia tres mesos. Em va parlar de la seva vida al restaurant, que havia estat dels seus pares i on havia treballat des dels catorze anys, i de la instal·laciĂł del ventilador, la seva peça mĂ©s preuada; de com quan va veure Casablanca al cinema Vergara es va enamorar del ventilador del cafĂš d’en Rick i no va parar fins que va poder comprar un de similar en un comerç del carrer Pelai.

—Quù pensa fer amb ell, quan enderroquin al bar?
—Ens anirem junts.

Va alçar la vista i va mirar somrient el ventilador mentre aquest, impertorbable, ignorant la mirada, seguia girant monĂČtonament. No recordo l’hora en quĂš vaig marxar, nomĂ©s que una mitja lluna va acompanyar les meves passes fins a l’hotel on m’allotjava, no gaire lluny d’allĂ .

Dos dies desprĂ©s, al tren de tornada a casa, llegint la pĂ gina de successos de La Vanguardia, em va sorprendre una petita notĂ­cia d’agĂšncia: «Macabre descobriment: Al arribar els treballadors que havien d’iniciar les tasques de demoliciĂł d’un edifici del carrer DiputaciĂł, es van trobar en el local de la planta baixa, amb la macabra escena d’una dona gran penjada amb una corda del ventilador de sostre. La sorpresa encara va ser mĂ©s gran, al descobrir al congelador de la cuina parts del cos d’un home, esquarterat i convertit en carn picada».

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li