Diari de Nadal

0
1166

Els dies nadalencs són dies per a viure’ls en família, per ajuntar-se al voltant d’una taula i conversar. També són dies d’absència pels qui ja no estan però viuen en el nostre record i, amb una certa nostàlgia, per part meva, de veure que els fills són grans, que la família augmenta amb núvies, nuvis i fills d’alguns nebots.

El dinar de Nadal el celebrem a Sant Cugat, com cada any des de fa molts anys. Al voltant de la taula ens disposem a complir amb el ritual anual de sopa de galets, carn d’olla i, un segon plat sempre nou; després del festí, els torrons, fruits secs, neules i cafès. Ple de tant menjar, amb el cervell mig endormiscat, observes a cadascun dels comensals i penses que cadascun de nosaltres va escrivint la seva història personal en el calendari de la vida, una història que deixa empremta en la família i, que en certa manera, recorda aquella reflexió d’Eduardo Galeano: «Molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites, pot canviar el món.» En això estem, en complir amb les nostres petites tasques, que també canvien el món, el nostre, el de la nostra quotidianitat, coses petites cada dia per a assumir el meravellós repte de ser i viure.

La tradició familiar fa que després del menjar fem una parada a Cerdanyola, allà, ens havíem d’haver reunit amb el nucli familiar que componen les meves germanes, marits, filles i nuvis. Enguany no ha estat possible. La por al coronavirus, l’angoixa existencial, la seguretat de ser més de deu persones els reunits a la taula, tot això va impedir la trobada i, a mi, em va causar un profund disgust i dolor. Sap greu veure la por i el que aquest sentiment pot fer en les persones. Fa mal saber que aquest temor s’anteposa al sentiment familiar o, potser, comprens que les famílies creixen i formen altres famílies i s’allunyen entre si. El passat dia de Nadal vaig entendre aquesta realitat i vaig assumir aquesta llei del temps.

Aquest Cap d’Any, una altra vegada, serà un Cap d’Any amb restriccions, toc de queda i celebració de l’entrada del 2022 en la més estricta intimitat. El primer dia de l’any, per part meva, seguiré la tradició de posar-me el concert d’Any Nou que retransmeten des de Viena. Els valsos sempre són alegres.

En el diari d’aquest Nadal podria dedicar-me a analitzar les paraules públiques i publicades de les nostres «autoritats». No ho faré, no vull amargar-li a ningú aquests dies ni molt menys l’entrada del 2022. Per a parlar de tot això hi haurà temps. Ara, l’important és dissertar sobre la família, sobre el seu significat.

Aquests dies, la filla d’una neboda, de set mesos, ens ha alegrat amb els seus balbotejos, amb el seu riure quan li deies qualsevol moneria. El seu germà de cinc anys ens ha recitat el vers de Nadal, i ens ha retornat a la infància, quan amb ell ens hem posat a muntar alguna joguina. Són moments que et donen una felicitat impagable. Estàs amb els teus fills, jugues amb ells a algun joc de taula. Comparteixes les fotografies fetes durant la sobretaula i, de veritat que m’alegra el cor quan els contemplo sense que ells estiguin davant, quan els veig units, començant cadascun el seu camí de vida, pensant que en uns anys seran ells els que organitzaran alguna de les festes nadalenques i que un dia assenyalat d’aquestes, la seva mare i jo tindrem l’alegria de que vinguin a casa, de celebrar amb els seus fills el que amb ells tantes vegades hem celebrat, de sentir que d’alguna manera, aquestes petites coses ens retornen la nostra humanitat, el millor de nosaltres mateixos.

Observant-los, als petits, i imaginant els meus futurs nets, vaig pensar en com de fràgils i dependents som els éssers humans en la nostra infància. Sense la cura dels nostres pares no podríem sobreviure. Necessitem que ens cuidin, ens canviïn els bolquers, ens donin menjar, s’aixequin i despertin del seu somni per a atendre la nostra menor queixa. I, quan la nostra infantesa ens permet una certa autonomia, necessitem els nostres pares perquè ens donin el manteniment, ens tutelin, ens eduquin, ens portin a les extraescolars o simplement ens cuidin. Ni tan sols en la nostra edat adulta som autònoms del tot, necessitem a la família per a la nostra pròpia supervivència. Som éssers dependents els uns dels altres.

Aquesta necessitat de dependència, de trobar refugi i afirmació en els nostres éssers estimats, és a dir, en les nostres famílies, és el que era el Nadal abans de convertir-se en uns dies de consum desmesurat: empatx a taula, empatx de compres i de consum. L’excés, potser, ens fa oblidar l’essència, el significat del viure i compartir junts el sentiment de pertinença.

No sento nostàlgia de la meva infantesa, una infantesa sense Papa Noel ni excessos. Una infantesa que esperava a la nit del 5 de gener perquè els Reis Mags d’Orient entressin pel balcó de casa i deixessin al costat de les meves sabates aquelles joguines que els havia demanat. Aquelles nits de Reis, la meva mare ens feia anar al llit a una hora més primerenca de l’habitual. Recordo que em costava molt adormir-me, al final ho feia. No passava gaire temps, quan ens despertava el crit alegre «han vingut els Reis!». Somnolents anàvem a les nostres sabates envoltades de joguines de nen, per a mi, i de nenes per a les meves germanes. D’un en un em fixava en els indis, en la fortificació que assetjaven, i en la sempiterna equivocació del Rei Baltasar, quan invariablement li demanava l’equipament de futbol de l’Atlètic de Madrid, amb el número 9 a l’esquena, i invariablement el rei em portava l’equipament del Barça amb el número 2. Jo volia jugar i emular al meu ídol infantil, que era Gárate, no al dos culer.

La pròxima nit de Cap d’Any es convertirà en una celebració reduïda. No vindran a casa tota la família. No sortiran els meus fills grans després del raïm a celebrar l’arribada del nou any. No ens quedarem amb la resta de la família veient l’especial de la televisió mentre parlem. Enguany serà diferent. Potser, com vam fer el dia de Nadal a la nit, jugarem a algun joc de taula tots junts i riurem amb la poca traça d’uns i d’altres. Despertarem al nou dia amb una infinitat de missatges de felicitació i ens trucarem els uns als altres amb els nostres millors desitjos.

He escrit que no sento nostàlgia de la meva infantesa, rectifico, dels dies blaus de la meva infància trobo a faltar la cura que els veïns de la nostra escala tenien els uns dels altres. La veïna de davant a la qual acudies si et feia falta qualsevol cosa d’última hora. Els veïns de l’escala amb els que jugaves i eren els teus primers amics. I, els amics, aquells germans de jocs i aventures, aquells companys amb els quals anaves molt lluny quan passaves les fronteres del barri, aquells amics que són part d’un passat i dels que només tens el record. Després, la vida, a cadascun l’ha portat per rumbs diferents, però aquells dies d’infantesa, d’adolescència i primera joventut, sempre són un tresor per a la memòria.

Convé recordar el valor dels nostres afectes, de la família, de l’amistat, del veïnat i, convé fer-ho en aquest temps en el qual la solitud de la nostra societat es refugia en el ciberespai, en una realitat virtual que ens roba la més gran de les nostres necessitats, estar al costat d’altres persones, parlar o filosofar, és igual, l’important és tenir la companyia, el suport mutu que tant necessitem com persones. Convé recordar que aquestes festes, més enllà de celebrar els saturnals romans, el solstici d’hivern, o el naixement de Jesús de Natzaret, més enllà de tot això, celebrem la nostra necessitat de comunitat, de família.

En aquest temps de confinament, de por al contagi, correm el perill de viure en una bombolla solitària i inhumana, en un desert sense afectes en els quals l’egoisme es converteix en el fals objectiu de les nostres vides. No podem oblidar que som en els altres, que som quan ens reconeixem en l’altre, quan junts construïm una família, una comunitat, una ciutadania que té el sentit de pertinença. Si deixem que l’individual es converteixi en el nostre major assoliment, no sobreviurem. Crear comunitats virtuals mai podrà suplir el contacte amb una altra persona.

Hi ha persones que són úniques en el món per a cadascun de nosaltres. Són la Rosa del Petit príncep: ella és única en el món perquè ens va domesticar. Potser, algun de nosaltres necessitem recordar què significa domesticar: crear llaços! Quan creem llaços sentim l’alegria de la presència de la persona que ens ha domesticat.

El Petit Príncep és un llibre que rellegeixo per Nadal. En aquest meravellós conte es troba una filosofia necessària per a viure: no sentir-me súbdit de res; saber qui soc encara que m’afalaguin o em menyspreïn; no ser un acumulador de riqueses i intentar ser un expert del viure, sabent que l’única certesa és la vida i la seva altra cara, la mort, la resta és sempre incert, d’aquí, la necessitat de saber que «l’essencial és invisible als ulls. Només es veu bé amb el cor.» Crec que en les paraules de Saint-Exupéry està l’esperit de Nadal.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li