Deu anys del parc ‘transfronterer’

El Parc del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter està situat al límit de l’Alt i el Baix Empordà

 

El Josep Pla va escriure que «els límits de l’Empordà són conjecturals, com sol succeir en totes les coses de la vida. Ara, els qui en som sí que tenim una certa idea dels límits de la nostra comarca». Per ell, el límit pel sud eren la muntanya de les Gavarres i pel nord la serra de Rodes. Avui, territorialment parlant, ens trobem en un territori molt més ampli que va des de Portbou fins a Sant Feliu de Guíxols. El mateix Pla escrivia que «la comarca de l’Empordà no s’havia dividit mai fins a l’època moderna, o relativament moderna. D’Empordà només n’hi ha un». A efectes administratius, però, aquest espai està integrat per dues comarques: l’Alt i el Baix Empordà.

Ara bé, ja fa temps que tot i existir aquestes dues comarques, el nom d’Empordà va unit a iniciatives conjuntes en l’àmbit turístic, cultural, gastronòmic, comercial i mediambiental. Un exemple ben clar d’aquest darrer vessant és el Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, que es va crear amb una llei del Parlament de Catalunya, datada del 28 de maig del 2010. Enguany, per tant, se celebra el desè aniversari d’aquest espai natural «transfronterer», ja que està situat en el límit de les dues comarques i tot i que majoritàriament abasta diversos termes del Baix Empordà, també preserva unes quantes hectàrees de l’Escala, municipi de l’Alt Empordà.

Va ser creat durant la crisi econòmica i arriba al seu desè aniversari en plena crisi sanitària, circumstància que ha obligat els seus responsables a ajornar alguns dels actes previstos per a la celebració de l’efemèride. Tot i això, és considerat un parc únic per la seva diversitat, ja que al llarg de les seves 8.192,19 hectàrees totals de superfície, 2.037 de les quals són marines, inclou dues reserves naturals parcials, una de marina de les illes Medes i una de terrestre al Baix Ter, una reserva natura integral a la zona emergida de les illes Medes i un àmbit de protecció d’espais agraris a la zona dels arrossars. En concret, abasta els termes municipals de Torroella de Montgrí, Pals, Bellcaire d’Empordà, Palau-sator, Ullà, Fontanilles, Gualta i l’Escala.

Des del Parc recorden que «celebrem l’aniversari estrenant canal de YouTube amb un vídeo que recull el testimoni de la gent del territori. Després d’aquests deu anys som un Parc amb tants paisatges i hàbitats diferents que costa triar-ne només un. Per això hem preguntat a diferents persones que coneixen bé el territori quin és el seu racó favorit. El vídeo pretén ser una mostra del treball amb la gent de la zona». Entre les iniciatives que es volen consolidar coincidint amb l’efemèride, el seu director, Ramon Altura, ha destacat «arribar a la quarantena d’empreses –actualment n’hi ha 28- que treballen a la zona amb criteris de qualitat, sostenibilitat i conservació. Ampliar el nombre de rutes que es poden recórrer per la zona, incrementant les 38 que hi ha actualment. Una d’aquestes és la de l’antic camí d’Empúries, tot i que les més visitades són les rutes costaneres i la del castell del Montgrí. Finalment, volem millor la connectivitat amb els parcs naturals més propers, és a dir, enllaçar les rutes de manera que des del Montgrí es pugui anar fins al Parc dels Aiguamolls de l’Empordà i després al del cap de Creus».

ELS ESPAIS FRONTERERS. La zona fronterera del Parc que toquen amb l’Alt Empordà, a banda dels arrossars situats entre l’Escala i Bellcaire d’Empordà, són el massís del Montgrí i l’espai litoral que va de l’Estartit a cala Montgó. Pel que fa al Montgrí, es tracta de la gran formació calcària que fa de frontera natural entre el Baix i l’Alt Empordà. Té una extensió de 2.300 hectàrees i està format per tres muntanyes, totes lleugerament superiors als 300 metres d’alçària.

La petja humana al massís del Montgrí es remunta al paleolític, com demostren els vestigis trobats en diverses cavitats existents. Posteriorment, pastors de totes les èpoques han deixat la seva empremta en refugis, tancats i cabanes de pedra seca, fins que l’edat mitjana hi va deixar les restes més destacables. Entre aquests, l’imponent castell de Montgrí, que es va començar a construir el 1294 per ordre de Jaume II, però que va quedar inacabat el 1301 per un enfrontament amb el comtat d’Empúries. D’altra banda, al segle XVIII es va fundar l’ermita de Santa Caterina, immortalitzada per l’escriptora escalenca Caterina Albert a la seva obra Solitud.

Pel que fa a l’arxipèlag de les illes Medes és avui en dia l’única reserva marina del país. La part emergida està formada per set illots que representen els últims contraforts del massís del Montgrí en el seu camí cap al fons del mar. Aquest fons marí, compartit parcialment a la zona de Montgó, a tocar de l’Escala, és el que dona un valor excepcional a tota la zona i converteix les illes i la seva rodalia en un indret únic a la Mediterrània, molt apreciat pels submarinistes d’arreu del món. En aquest fons destaquen les poblacions d’algues, els herbeis de posidònia, els coralls, diverses espècies de peixos, els crancs i les estrelles de mar, entre altres. Des que van abandonar-lo els seus últims habitants el 1934, l’arxipèlag està deshabitat i des del 1983 rep una especial protecció mediambiental per part de la Generalitat. Aquesta iniciativa ha contribuït enormement a recuperar la riquesa del seu espectacular fons marí.