Desterrament

0
1441

Aquell dia plovia a l’Empordà. Vam sortir a mig matí en autocar amb destinació a la localitat francesa d’Argelers. Ens vam aturar al MUME, de La Jonquera, per fer memòria de l’exili de milers de ciutadans espanyols que havien perdut la Guerra Civil. Una mica més tard, vam parar a la Vajol a dinar. Vam sortir del restaurant en peregrinació fent el mateix camí que van fer el lendakari Aguirre i el president Companys camí del seu desterrament, el 1939. La pluja queia fina, com si fos el plor del cel que recordava aquell èxode. Vam travessar la frontera i vam arribar al nostre destí, concretament al cementiri. Allà ens esperaven les autoritats.

A Argelers, els exiliats espanyols, homes derrotats i dones i nens famolencs, van ser conduïts a un improvisat camp de concentració a la platja. Feia fred, molt de fred, tant que els presoners republicans s’enterraven a la sorra perquè els servís de manta i els protegís de les inclemències del temps.

Aquell dia, moltes dècades després, quan tots aquells esdeveniments eren gairebé oblit, un grup de persones anàvem a recordar setanta nens menors de deu anys que estaven allà enterrats. Van morir de guerra, d’exili, d’ignomínia.

L’alcalde adornava el seu vestit amb la franja tricolor de la bandera francesa. Vam fer un semicercle davant d’un monument en el qual s’havia col·locat una placa amb els setanta noms d’aquells nens. Algú del nostre grup, no recordo qui, ens va donar una rosa blanca, una rosa que vam dipositar pronunciant el nom de tots i cadascun dels nens allà sepultats.

En el primer semestre de 2017, la revista Encesa Literària va dedicar el «Quadern Central» del seu número tres a l’exili. A la revista es llegien testimoniatges dels expulsats; entre d’altres, hi havia una entrevista a Roser Rosés, una nena de Barcelona que per fugir de la guerra la van enviar a Rússia amb dotze anys. Aquesta nena, als noranta anys, parlava del seu llibre Trenes tallades. Records d’una nena de Rússia, editat per Edicions Cal·lígraf; el relat de la primera nit a l’exili d’Antonio Machado i Carles Riba amb les seves respectives famílies i un bon nombre de testimoniatges de persones anònimes, que van contextualitzar i van transcriure Jordi Font Agulló i Miquel Serrano, director i conservador respectivament del Museu Memorial de l’Exili. Recordo aquell número perquè hi vaig escriure: «Com haig d’escriure aquest editorial, si em fa mal cada paraula que escric. Seré capaç de reflectir a la pàgina impresa tot el sentiment que m’aclapara?» I aquest mateix sentiment de dolor m’embarga ara.

Estem informats al minut de la invasiĂł russa a UcraĂŻna i, conforme passen els dies, la força de la quotidianitat ens submergeix en el nostre dia a dia, tan allunyat de l’horror de la guerra, dels crims que el soldats russos cometen a UcraĂŻna. UcraĂŻna estĂ  molt lluny i, no obstant això, hi ha nens refugiats ucraĂŻnesos que assisteixen a classe als col·legis i instituts de l’EmpordĂ ; sense anar mĂ©s lluny, he sabut pel meu fill petit que a la seva classe hi ha una nena refugiada, de catorze anys. No parla castellĂ , ni catalĂ …, una miqueta d’anglès. El nens s’han posat un traductor al mòbil per poder comunicar-se amb la seva nova companya. Aquesta nena em fa pensar en aquell dia al cementiri d’Argelers, en el qual vaig ser una de les persones que va dipositar una rosa blanca pronunciant el nom d’un dels setanta nens enterrats.

Europa s’ha bolcat solidàriament amb els refugiats, majoritàriament dones i nens. Se’ls obren les fronteres de la Unió Europea, se’ls acull, se’ls tracta amb la dignitat amb què tot ésser humà ha de ser tractat.

Un moment, no tot és tan bonic, no tots els refugiats tenen el mateix dret d’asil: a les fronteres per on creuen milions d’exiliats ucraïnesos, es fa selecció: si l’ètnia de la qual procedeixen els refugiats és eslava, no hi ha cap problema, però si l’exiliat ucraïnès és d’ètnia romaní, és a dir, gitana, no tindrà tan fàcil travessar la frontera, no serà tan obertament i amablement atès. Aquest ucraïnès es sentirà com els milers de persones tancades en camps de refugiats de diversos països europeus.

Centenars de milers de dones i infants travessen aquestes fronteres sense saber que no ha acabat el seu calvari. Fugen de la devastació de la guerra i hi ha éssers inhumans disposats a aprofitar-se d’ells. Les policies europees avisen que hi ha perill de tràfic d’éssers humans: proxenetes que busquen dones joves per prostituir-les, éssers repugnants que s’aprofiten de la tragèdia.

No cal tenir gaire imaginació per saber com serà la seva vida si cauen a les mans d’aquests malvats: quan es circula per la Nacional II en direcció a França, a banda i banda, es veuen moltes dones joves que s’exhibeixen mig nues als vorals; oci per a adults, diuen a la seva web els prostíbuls, i caldria pensar si moltes d’aquestes dones han estat enganyades i prostituïdes a la força.

Fa 83 anys que va acabar la Guerra Civil Espanyola i 77 del final de la Segona Guerra Mundial. Es va pensar que després d’aquestes dues atrocitats, a Europa, no hi hauria més guerres. N’hi va haver als Balcans, entre el 1991 i el 2001. Es va pensar que seria l’última, no ho ha estat. El 24 de febrer va començar la guerra a Ucraïna amb la invasió russa. Quan el lector llegeixi aquesta tribuna, seguiran els bombardejos, els crims contra la humanitat, l’exili d’ucraïnesos, la fugida de centenars de milers de ciutadans russos que no estan d’acord amb Putin i la seva genocida actitud.

Quan veig les imatges de l’èxode de les dones i nens ucraïnesos, recordo els exiliats espanyols, els nens als qui la guerra i l’odi els va robar la infància, aquesta pàtria dels innocents i dels somnis. Arrencats d’arrel, despertaven a l’amarga realitat que els feia éssers impossibles, trencats per la crueltat humana. Penso que aquest mateix malson el viuen els nens de l’èxode ucraïnès i els milions de refugiats de les 67 guerres que avui dia pateix el món. Conflictes que fereixen i ferides que s’obren com les de Sarajevo.

Aquests nens i aquestes dones necessiten una cançó, un vers, una música que els ajudi a recordar i a sanar aquest dolor profund que un sent quan li falten les petites coses que conformaven el seu món, quan els neguen jugar a la plaça del seu barri o beure aigua d’una font del país en el qual van néixer.

Mentre escric escolto una cançó d’Ismael Serrano, «Papa, cuéntame otra vez», i la cançó em transporta a aquells anys de vi i roses del maig del 68 a París i la Primavera de Praga. Jo era un nen de deu anys i no em vaig assabentar de res. Com ho són molts d’aquests nens ucraïnesos als quals han condemnat al desterrament, aquests nens que seran adults demà, que tindran alegries i tristeses, com tots nosaltres, i creixeran sentint un exili interior que els acompanyarà sempre. Molts d’ells, algun dia, escriuran les seves vivències i aquest testimoniatge serà una pàgina de la història humana, de la crueltat i de la bondat d’un món que no ha après a solucionar les seves desavinences i disputes amb paraules.

La mort és un negoci molt lucratiu per als fabricants d’armes. I, ja se sap, que cal renovar els arsenals per fer-los més eficaços i letals. La por dels estats obliga a invertir més diners en armament, por que s’inocula a la població, por que obliga a gastar en destrucció per després reconstruir el devastat, però, qui reconstruirà tantes vides truncades?

Si algun dels meus fills llegís aquesta tribuna, em posaria la cançó de «Papa, cuéntame otra vez», aquella història tan bonica en la qual un va creure en la bondat del món, va creure que el fantasma del totalitarisme havia estat vençut, fins i tot, que sota les llambordes de París hi havia la platja. Si això ocorregués, miraria amb els ulls plens de llàgrimes els meus fills i els diria que sí, que aquells somnis estan trencats i, seguidament, afegiria: encara tinc esperança. Encara crec que hi ha més persones que volen viure en pau, sense por, fent aquestes petites coses amb les quals tots els matins construïm els nostres dies, a vegades feliços, altres vegades amargs, però sempre dies, amb els quals celebrar el miracle d’estar viu.

Em preguntava quan vaig començar a escriure aquesta tribuna com devia ser la vida en aquells anys de la guerra, la postguerra i la dictadura a l’Empordà. Fa 83 anys, aquesta terra va contemplar com milers d’homes, dones i nens fugien del seu país i buscaven asil més enllà de la frontera, i en traspassar-la, potser creient-se fora de perill, van trobar la por i la reclusió en camps de concentració. Però, en aquells dies, igual que en aquests dies, hi ha persones solidàries que no saben res d’aixecar murs i fronteres.

A manera de conclusió, citaré Jorge Guillén:

Ser, nada más. Y basta.
Es la absoluta dicha.

Paraules d’un poeta que va viure exiliat gran part de la seva vida i no va perdre l’esperança.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li