Desemparats

0
1434

És una història coneguda, encara que ens esforcem per ignorar-la: neixen, viuen i moren desemparats.

Aquesta història només ens commou quan veiem per televisió, a l’hora del dinar o del sopar, les imatges d’aquests desemparats que fugen en una pastera, de la fam i d’una vida en la que l’única esperança és jugar-se-la perquè la mar els acosti a la riba de l’opulència. A vegades, més de les desitjades, aquesta mar es converteix en un cementiri marí d’unes vides que buscaven una quimera. En aquests vuitanta segons que dura la notícia, ens commovem mentre continuem engolint la nostra abundància.

Desemparats, fugen de l’Afganistan talibà, fugen de l’horror intransigent d’una mala interpretació de l’Islam; potser algú hauria de pensar que aquests desemparats fugen també de les conseqüències de les nostres armes i jocs de guerra en nom de la llibertat i la democràcia.

Desemparats estan aquests menors d’edat que van creuar els reixats de Ceuta i se’ls va retornar a la presó de la desesperança d’on venien; els que van quedar a aquest costat del filat, a la frontera abandonada de l’ostentació, a aquests, se’ls va allotjar i acollir mentre els governs negociaven assumptes aliens a les seves vides. Fins que el Ministeri de l’Interior va ordenar els trasllats d’aquests menors al seu país d’origen. Dies després, quan la vulneració dels drets d’asil i del menor s’havien consumat, algú va alçar la veu, algú va demanar a la justícia que actués, però llavors, en aquesta croada dels nens, només uns quants van seguir a les portes de la sumptuositat, més per guardar les aparences que per un desig noble de donar una oportunitat a l’esperança. Aquests nens són el xantatge amb el qual les desavinences entre els regnes del Marroc i Espanya es negociaven; eren i són, encara, la moneda de canvi.

Els desemparats desapareixen dels mitjans de comunicació i aquí, en aquest costat del desvaliment, seguim amb la nostra quotidiana existència, fins que un altre atac de consciència ens desassossegui.

En aquest agost de llibertat condicionada per la pandèmia, mentre la relaxació estival dorm les nostres misèries, hauríem d’imaginar la situació dels desemparats d’aquí a uns mesos, quan la nostra bona voluntat estigui consumida per l’oblit, per la falta d’informació, per cap veu solidària (afortunadament, n’hi ha moltes) que ens recordi la veritat d’aquestes vides i quant d’equivocada està la nostra compassió. Voldria definir aquest sentiment. El diccionari diu: «Sentiment de llàstima motivat per la desgràcia o mal que un altre pateix», llegeixo en el diccionari de la llengua catalana. Aquesta és la definició més exacta del que és el sentiment comú davant dels qui no tenen cap empar. Per sort, he trobat una definició més exacta del que vull dir, o això em sembla a mi: «Compassió, molt bé! Però hi ha dues classes de compassió. Una, la feble i sentimental, que en realitat només és impaciència del cor per alliberar-se el més aviat possible de la penosa emoció davant una desgràcia aliena, una compassió que no és exactament amb-passió, sinó una defensa instintiva de l’ànima enfront del dolor aliè. I l’altra, l’única que compta, és la desproveïda de la part sentimental, però creativa, que sap el que vol i està disposada a aguantar amb paciència i resignació fins a les seves últimes forces i fins i tot més enllà. Només quan un arriba fins al final, el final més extrem i amarg, només quan un té una gran paciència, pot ajudar als homes. Només quan se sacrifica a si mateix, només llavors!» (Stefan Zweig, La impaciència del cor; pàg. 239, Editorial Acantilado).

Ara, en aquesta segona quinzena d’agost, en els diaris, centenars d’articles parlen dels milers d’afganesos que intenten abandonar Kabul. A les televisions, imatges d’éssers humans que cauen al buit des del tren d’aterratge dels avions de transport militar. L’èxode ho ocupa tot, potser li roba el protagonisme l’últim terratrèmol a Haití: els morts es van sumant, més de dos mil, quan escric aquesta tribuna; les veus dels haitians són una lletania: «No tenim res», fa tant de temps que res tenen, que encara reconstrueixen els efectes devastadors d’un terratrèmol anterior. A aquell terratrèmol de 2010, les nacions riques van prometre la seva ajuda per reconstruir el devastat país. I, sense reconstrucció, un altre sisme sembra de mort un poble que lluita per sobreviure.

Mentre escric aquestes línies, torna a la meva memòria la imatge d’Aylan, aquell nen sirià de dos anys mort en una platja del Mediterrani. I amb la seva imatge, venen mil i una: les de la pobresa, de l’èxode de la guerra i de l’exili econòmic dels homes, dones i nens que creuen Àfrica, Amèrica o Àsia per trobar a les nacions desenvolupades una vida digna. En el seu camí pateixen violacions, esclavitud i mort. Mentre escric aquestes línies penso en el neguit que han de sentir els que han aconseguit treballar de top manta, per exemple, en el passeig de Santa Margarida de Roses: no els veig tristos i, no obstant això, no crec que ara que viuen entre nosaltres, pensin que això és el paradís, encara que mengin diàriament, encara que tinguin ajudes de les ONG que fan de beneficència, evidentment, la nostra societat no és un edèn, està lluny d’això.

La pandèmia de la covid-19 ha augmentat el desemparament a tots els racons d’aquest planeta, ara bé, no ha afectat a tots per igual, segons el país, si és de renda alta, mitjana o baixa; els països han respost a la pandèmia de manera diferent. En el cas dels països de renda alta, creant plans d’estímul; els països de renda mitjana tenen la soga al coll per la falta de liquiditat i, a diferència dels països de renda baixa, és difícil que tinguin garantida l’ajuda internacional. Als més pobres se’ls ha dissenyat plans de suport, però, igual que passa amb totes les declaracions de bona voluntat i ajuda, haurem d’esperar a veure si es concreten aquests plans o no.

La pandèmia ha fet aflorar les misèries i dependències d’un món que necessita recursos addicionals per a finançar la recuperació de les economies i la creació d’ocupació. A la Unió Europea, aquests recursos han de servir per a propiciar la transició energètica i digital de les societats europees. Aquests fons, denominats Next Generation, són per la revitalització i resiliència econòmica, atès que la pandèmia ha aguditzat els problemes estructurals de l’actual model de desenvolupament. El que no contempla aquesta inversió de fons (672.500 milions d’euros) és atallar la desigualtat creixent a la Unió Europea, l’augment de la pobresa i el desemparament de milions de ciutadans que hem cregut viure en l’opulència i, que si ens comparem amb els països de renda mitjana o baixa, algú ens podrà dir que som uns privilegiats.

Dels països de renda mitjana, per exemple, els d’Amèrica Llatina, dir que les seves economies indiquen que la pobresa i la desigualtat han retrocedit vint anys, que acumulen un dèficit fiscal considerable i que amb les seves exportacions no poden cobrir el seu deute.

Quan al març d’enguany, Nacions Unides, va publicar l’informe «Solucions a problemes de liquiditat i deute per a invertir en els Objectius de Desenvolupament Sostenible: és el moment d’actuar», es llegia: «l’actual arquitectura del deute ha estat ineficaç a l’hora de prevenir episodis repetits d’acumulació de deute insostenible i de reestructurar els deutes, en cas necessari, de manera eficient, justa i duradora». Dit d’una altra manera, si no es canvia radicalment de polítiques econòmiques, els objectius de desenvolupament sostenible no es produiran ni es propiciarà la resiliència del sistema financer.

Del que sabem i del que un pot opinar és que la covid-19 ha posat sobre la taula dels governants d’aquest món la necessitat de finançar la recuperació de les malparades economies. I, recuperar-les per a crear ocupació, per fer de manera decidida la transició energètica (i, aquesta és la meva opinió: acabar amb la usura de les companyies elèctriques) i digital, és a dir, no tenim un sol repte de finançament de les economies, en tenim varis, i hem d’actuar globalment sobre el canvi climàtic, la tecnologia digital, la seguretat sanitària i la igualtat (i incidir en la de gènere i no sols en la part de la igualtat d’honoraris quan es fa un mateix treball, sinó en una veritable igualtat). Per tot això, hem de canviar, modificar si ho prefereixen, les regles del joc, per a garantir la sostenibilitat de la nostra casa comuna, el nostre benvolgut planeta Terra i, per a defensar amb-passió als desemparats, vinguin dels països pobres o del nostre quart món (la nostra pobresa cada vegada més estesa). Necessitem una veritable igualtat d’oportunitats, una justícia social que estigui enfocada a posar fi a la desigualtat, perquè és ella una de les causes principals del desassossec i la falta d’empara.

No voldria que el sentiment de la compassió momentània em portés a escriure unes benintencionades paraules, que serien això, només paraules i no accions concretes per, amb-passió, exposar la informació obtinguda i constatada, aquesta és la manera de col·laborar en una possible solució d’uns problemes cada vegada més arrelats en el nostre món de progrés. En aquestes mateixes pàgines he dissertat sobre una declaració universal dels deures que acompanyi a la Declaració Universal dels Drets Humans. Probablement, totes dues declaracions són poc més que lletra morta, compendi de bones intencions incomplides.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li