De l’Ucraïna en guerra a l’Empordà més solidari

L’Alt Empordà s’ha sumat a la resta d’Europa per donar suport i acollida a la població d’Ucraïna, i avui HORA NOVA us explica diverses històries que ho corroboren


L’Alt Empordà s’ha definit tradicionalment com una terra de pas, i d’acollida. I actualment, quan la crisi humanitària derivada de la guerra d’Ucraïna ha fet aflorar la solidaritat arreu d’Europa, aquest paper s’ha reforçat. Així, després que la setmana passada centenars de furgonetes creuessin la comarca en direcció a l’est europeu, aquesta setmana el territori ha acollit els trajectes inversos. Milers d’ucraïnesos han entrat a Catalunya i, en alguns casos, s’han aturat als nostres pobles. Divendres, per exemple, un autocar que es dirigia a Alacant va fer nit al pavelló de la Jonquera.

Però la bonhomia de la nostra gent va molt més enllà. Segons les últimes dades publicades pel Consell Comarcal, l’Alt Empordà ja dona asil a més d’una setantena de refugiats, sobretot dones i infants, tot i que les administracions creuen que podrien ser molts més perquè no tots notifiquen la seva arribada. De moment, la majoria són acollits per la mateixa comunitat ucraïnesa.

L’ESCALA-BUCAREST. I si parlem de solidaritat a la comarca, hem de parlar d’en Sisu, l’escalenc que fa dues setmanes, sense pensar-ho gaire, va agafar una autocaravana i un amic, i va enfilar cap a Polònia per oferir ajuda humanitària al poble ucraïnès. Divendres de la setmana passada, HORA NOVA va saber que en Sisu havia començat un segon viatge, però no en volia desgranar gaires detalls per si fallava alguna cosa d’última hora. Aquesta vegada el viatge era destí a Bucarest, per recollir dues dones, una àvia i la seva neta de disset anys, que no van poder tornar durant la primera expedició. «Aquest segon viatge el fem en cotxe i hem anat a buscar una jove de disset anys i la seva àvia, les persones que esperàvem al primer viatge i no van poder travessar la frontera», detallava en Sisu, just en començar el viatge. «Ens van confirmar que van travessar la frontera per Moldàvia i un autobús de voluntaris les va portar fins a Bucarest (Romania), on els hem pagat l’hotel amb la xarxa de donacions que hem rebut i anem directes a recollir-les a aquest hotel». L’escalenc afegia que la jove no té passaport, és per això que no poden fer el viatge en avió fins a Catalunya. En aquesta ocasió, el viatge l’ha fet amb en Sergi, el gendre de la dona gran i oncle de la jove, que és de l’Escala. Expliquen que han passat uns dies de molts de nervis. Durant la trucada en Sisu detalla que quan eren a Polònia, en Sergi li demanava que «si us plau, trobés les seves familiars», però no va haver-hi manera i tal com detalla, va dir-li: «Sergi, quan hagin passat la frontera i sapiguem on són, anirem a buscar-les, t’ho prometo». I així ha complert la seva paraula. En Sergi explica que aquests dies, tant ell com la seva dona ho han passat malament, però ara la primera part del malson ja ha passat. Diumenge van arribar a l’Alt Empordà, sanes i estàlvies, però amb el pensament al seu país, ja que a Ucraïna hi han deixat el marit i el germà.

Pel que fa a les famílies que en Sisu va ajudar durant el primer viatge, la mare amb els dos fills ja estan ubicats a Figueres i han començat els tràmits d’escolarització dels petits a través de l’Ajuntament de la capital, i l’altra família és a Albons.

EMOCIONS CONTRAPOSADES. En Sisu va ser un dels primers catalans a oferir la seva ajuda i això passa factura emocional. «He tingut molts alts i baixos. Ahir (divendres), abans de marxar, dubtava a fer aquest segon viatge perquè les ONG ja comencen a posar bastons a les rodes, t’aconsellen no fer el que fem, però si esperéssim la resposta dels governs i de tota aquesta gent…» Assegura que durant els viatges perd la noció del temps i les emocions són molt intenses. «Quan arribes és molt trist; quan veus que arriben les famílies a qui ajudes i estan contents és eufòric i són sentiments encarats». Ara, ja amb els peus a Catalunya, l’ajuda d’en Sisu no s’acabava. Dilluns va explicar-nos que ara cal buscar cases d’acollida per a la gent que ha arribat, feina i contractes laborals per a les mares i tramitar l’escolarització de la mainada.

Foto: Àngel Reynal

EL RECOLZAMENT DE L’ESCOLA. I és que un cop instal·lades, les famílies han d’escolaritzar els menors. Això els permet continuar el seu procés educatiu, però també integrar-se en la societat que els acollirà mentre no puguin tornar a casa. I un dels primers centres de la comarca a rebre alumnes ucraïnesos ha sigut l’escola Jaume Vicens Vives de Roses. De moment hi han arribat quatre infants de tres famílies que des de la setmana passada ja van a classe, però estan pendents de noves incorporacions.

Per a aquests casos, se segueix el protocol ja establert per a l’alumnat nouvingut que arriba durant el curs escolar, amb el bon tracte i la humanitat com a banderes. A la Jaume Vicens Vives, com que ja sabien que dilluns hi arribarien aquests alumnes, el divendres anterior van preparar els seus noms perquè veiessin que els estaven esperant, i van treballar la situació amb els seus futurs companys. «Vam posar la notícia de l’Info K i els ho vam explicar, però tots eren coneixedors que hi havia una guerra», explica la directora de l’escola, Eli Ginestera, que afegeix: «No vam donar més informació de la que era justa i necessària, però sí que vam tocar una mica com creien que se sentirien, què creien que podien necessitar… I tots deien tranquil·litat, que els estimin, però que potser no voldrien que s’hi acostessin… Estaven una mica a l’expectativa».

Dilluns al matí, van fer una primera reunió per explicar tot el funcionament de l’escola a les famílies, i els van demanar que a la tarda portessin els nens per ensenyar-los l’espai, presentar-los els tutors, que veiessin l’aula d’acollida… En aquesta primera visita, els mateixos nens van fer algunes preguntes. «I els vam ensenyar sobretot instal·lacions, perquè en no conèixer l’idioma, els preocupava molt, per exemple, saber on eren els lavabos…», recorda l’Eli.

L’endemà, els quatre infants ja van començar les classes. I justament va coincidir amb el 8-M, data en què el centre organitza diverses activitats per celebrar el Dia Internacional de les Dones. Aprofitant l’efemèride, van preparar un gran mural en què van escriure les paraules dona i mare en ucraïnès, una benvinguda que va emocionar tant els alumnes com les seves famílies.

D’aquests quatre infants, dues nenes van a P4. Una altra hauria de fer 1r, però com que no havia anat mai a l’escola (a Ucraïna no hi ha cicle inicial i les llars d’infants no són obligatòries), la família va demanar si la podien baixar a P5, on tant l’ambient com el funcionament són molt diferents. I l’altre fa 4t de Primària.

Al gran, l’escola li va assignar dos padrins, que són dos nens que sempre l’acompanyen, i només d’arribar li va facilitar una tauleta electrònica amb traductor. Perquè ell entén l’anglès, però els seus companys no el saben parlar. I malgrat que el llenguatge corporal és essencial (el nen, per exemple, diu que està trist, però quan surt al pati participa i juga amb els nous companys), no sempre és suficient.

Aquest nen, explica l’Eli, és probablement el que ho està passant més malament. «Quan va arribar, les primeres paraules que va escriure a la tauleta van ser si estàvem preparats per quan la guerra arribes aquí», recorda la directora, que afegeix que el menor «no es pot treure les sirenes del cap». «Està tota l’estona a l’expectativa», i va demanar als mestres si podia portar el mòbil a l’escola perquè «necessita saber del seu pare»; vol tornar a casa amb ell. Una sensació compartida per les famílies, que des del primer moment s’han mostrat molt agraïdes amb l’escola i els han reiterat que no volen molestar. «Demanaven perdó i donaven les gràcies tota l’estona, i ens van dir que el primer dia que acabi la guerra se’n van», explica l’Eli.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li