De Caja de Pensiones a CaixaBank-Bankia

0
1546

Quan el senyor Francesc Moragas i Barret (Barcelona 1868-1935), juntament amb el senyor Lluís Ferrer Vidal (Barcelona 1861-1936), la va crear l’any 1904, es deia «Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorro de Cataluña y Baleares». Ara es diu CaixaBank, pendent encara d’afegir unes lletres amb la recent fusió amb Bankia. Des d’aleshores —més d’un segle— s’ha catalanitzat el nom i moltes més coses. Han desaparegut les connotacions dels substantius pensions, vellesa i estalvi amb matisos. El mot pensió avui dia vol dir la quantitat d’euros que rep una persona jubilada. Moltes d’aquestes pertanyen al col·lectiu de gent gran, el de la tercera edat, els vulnerables, i ho tenen domiciliat a l’antiga «Caixa» per antonomàsia, i per cobrar-la o retirar diners han de fer cues o desplaçaments llunyans, en haver-se suprimit moltes oficines urbanes als barris i viles, i altres esdevingudes store. El mot estalvi, il·lusió i motor de tot aquest col·lectiu, se n’ha anat en orris i ha quedat substituït pel de comissions i quotes de manteniment. Crec sincerament que es tracta d’un problema, no ja econòmic i social, sinó humanitari, de responsabilitat cívica, o millor encara, ètica.

Soc client veterà de l’entitat (més de 50 anys) però em neguiteja molt comprovar que a Figueres, la meva ciutat natal, s’han tancat diverses oficines; que em consta que de la comarca, Vilafant, amb cinc mil habitants, no en té, i podria esmentar més exemples de viles gironines; que a Barcelona he constatat més d’una vintena tancades; que Salou, on hi passo alguns dies d’agost, amb una població estiuenca d’uns 80.000 habitants, té una store i només una oficina tradicional, a vessar d’usuaris esperant estoicament més d’un hora, sempre amb horari restringit.

Sé que se’m pot objectar que altres entitats bancàries estan fent el mateix; ho accepto i ho admeto i, per tant, la meva crítica constructiva també els afecta i hauria de ser motiu de reflexió seriosa.

Tornant a CaixaBank, també accepto els missatges de publicitat en tots els mitjans de comunicació i em produeix cert inri veure els cartells Obra Social amb el lemes «parlar, escoltar i fer». Sí, molt correcte, però també és obra social en minúscula facilitar els serveis del dia a dia a tot tipus de clients, especialment, insisteixo, els avis i àvies, per entendre’ns. No cal recordar la generositat de l’entitat quan regalava llibres per Sant Jordi; quan obsequiava els clients per Nadal; quan patrocinava els Homenatges a la Vellesa a pobles i viles d’arreu Catalunya; quan bescanviava punts de VISA amb objectes, quan potenciava biblioteques populars (sense anar gaire lluny, la de Figueres, la de la plaça de la Palmera, que jo sovintejava en la meva etapa estudiantil, on atenia l’amable bibliotecària M. Rosa Ymbert, companya meva de batxillerat; accepteu aquesta al·lusió personal). No ho reivindico en absolut. Només insisteixo en l’espectacle impactant que em commou i enrabia, compartit per familiars, amics i coneguts: veure gent gran, molta amb certa discapacitat física, fent cua a dintre o a fora per retirat quatre euros de la seva minsa pensió, o veure-la operar amb doble inseguretat als caixers automàtics, una inseguretat de no dominar el seu funcionament i una inseguretat ciutadana d’un atracament o robatori.

Que consti també que, com suara deia, soc client des de fa més de 50 anys i haig de reconèixer el tracte exquisit rebut sempre pel personal, llevat d’excepcions que marquen la regla. Com també que els signes dels temps porten, des de l’era digital, a emprar les noves tecnologies, però cal no oblidar que hi ha un percentatge molt elevat de persones que actuen d’esma, de rutina, de costums fixos i que no tenen, per la raó que sigui, a l’abast la possibilitat d’un tracte personalitzat que oferia el responsable de la finestreta.

Des d’aquesta tribuna faig modestament una crida per prendre consciència molt seriosament del tema. Em fixo i recupero de nou tres infinitius que apareixen en els espots publicitaris: escoltar, parlar i fer. Responsables màxims de l’entitat, cerqueu de nou, sense miratges, l’esperit fundacional i intenteu recuperar-lo tot fugint de les especulacions de les macrooperacions bancàries i financeres. Escolteu la veu de tot un col·lectiu social, parleu d’oferir, en paral·lel al virtual, un servei personalitzat que ultrapassi la funció del gestor o gestora i atengui en finestreta de manera fluida els clients i el fer esdevingui no crear comissions o quotes de manteniment. Parlem-ne.

He escrit aquest article mogut per una responsabilitat cívica fruit de l’impacte decebedor que em produeix, mes sí i mes també, les cues de pensionistes i la manca de sensibilitat de la Caixa. Ho he dit públicament ja en altres llocs, potser haurem de guardar de nou els pocs estalvis sota un matalàs com feien els nostres avantpassats i esperar que aparegui una entitat molt més de casa nostra al servei de la ciutadania i no al servei del mercat de finances ni tan pendent de les especulacions borsàries.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li