Damià Espelt: ‘Un dels assumptes que volem reprendre de cara al pròxim any és la ramaderia’

0
2179

L’any 1975, acabat de llicenciar en Enginyeria Agrònoma, Damià Espelt, amb només 25 anys, entra a treballar a l’empresa agrícola familiar, Saiga. La seva família va engegar el negoci entre els anys cinquanta i els seixanta per obrir mercat al sector agrari i així donar cobertura a la comarca alt-empordanesa. 


 

Els seus orígens es remunten a Pau, enmig d’una família dedicada a les vinyes, l’horta i el bestiar. Com recorda la seva infància?
Quan jo era petit era una altra història, ara les coses han canviat molt. Abans podies córrer amunt i avall; ara per exemple, les meves nétes no poden fer, això. Jo recordo que des del primer moment vaig ajudar la família tant pel que fa a les coses de casa com a cuidar la terra. El que més recordo és que teníem vaques i les cuidava. També recordo conduir el tractor per les vinyes.

Vostè s’especialitza com a agrònom. Des de ben petit tenia clar que volia dedicar-se a això?
En el meu cas sí, perquè la família et condiciona. Al meu pare li feia gràcia que continués la passió familiar i per això em vaig especialitzar en el bestiar. El més curiós de tot és que a l’hora de la veritat no m’hi he dedicat mai.

Al cap dels anys el seu pare funda Saiga. Damià Espelt, amb 25 anys, fa un gir a l’empresa i obre un nou sector.
No pretenia fer un gir, però quan vaig arribar a Saiga la ramaderia era un sector molt actiu, ja que hi havia moltes granges a l’entorn i era just quan començava la industrialització del porc i també l’arribada de productes químics. Quan vaig entrar vaig veure que a l’empresa tothom feia la seva i hi havia feina per a tots els sectors. Llavors vaig pensar que a mi m’agradava el tema dels regadius i vaig intentar obrir una nova especialització: el món del reg i els regadius. Ara a l’empresa s’ha traduït en canonades i instal·lacions hidràuliques.

El regadiu és el que dóna impuls a Saiga?
No només el regadiu. Saiga és una empresa que evoluciona amb el temps i això ens ha donat molts èxits. Les empreses de la nostra línia han crescut força però el que diria que marca la diferència entre aquestes i Saiga és que nosaltres som una rara avis, ja que a la mateixa empresa tenim dues especialitzacions molt diferenciades. Una és l’agricultura en si, i l’altra, els serveis que oferim. Hem anat creixent i es va notar molt quan vam entrar al món del regadiu i ara, que ens dediquem als subministraments i als instal·ladors.

El nostre sector sempre ha anat lligat a l’evolució. Per exemple, un any nosaltres veníem refrigeradors de llet i les lleteres van dir que calia comprar aquesta maquinària. A la comarca hi havia moltes vaqueries i aquell any vam vendre moltíssim. Al cap del temps en vam deixar de vendre o les granges petites van créixer i algunes van desaparèixer, per això dic que és un sector complicat.

Fa uns anys l’empresa facturava fins a 16 milions d’euros. Com tancarà el 2017?
Es facturava, com tu bé dius. El sector ha baixat molt, encara arrosseguem la crisi de 2007, aquesta davallada va fer molt mal. Aquest 2017 no ho sé exactament, però calculo que obtindrem uns 9 milions d’euros. La sort que hem tingut és que el món agrícola s’ha sostingut per una simple raó: el pagès sempre ha estat malament i sempre aguanta les tempestes.

Per curiositats de la vida, el que un dia va ajudar a créixer l’empresa, el subministrament i les instal·lacions, avui dia ha sigut el que ha baixat més. Moltes empreses han fet figa i això ens ha afectat. Però cal ser positius, ara sembla que ens recuperem una mica.

Damià Espelt es passa la setmana a Saiga però no perd mai la relació amb el celler Espelt. Com valora la gestió de les seves filles?
No pots fer-ho tot i amb el celler he intentat integrar tota la família i deixar que ho portin elles. La gestió és molt bona. Hi ha coses amb què discrepo, com tot pare, però en general molt bé.

Cal reconèixer que han aconseguit muntar un celler i no és fàcil, i sostenir-lo encara menys. Nosaltres vam passar una època en què perdíem diners amb el celler, però quan va entrar l’Anna a gestionar-lo al 100% va aconseguir començar a treure beneficis. Ara tot va bé però va haver-hi una llarga temporada que hi havíem d’aportar bastant. El celler ha canviat molt amb l’arribada de l’Anna al terreny de gestió global. La Maria també hi col·labora però té menys protagonisme, ja que ella es dedica a altres feines.

Com d’important és el vi per a la família Espelt?
Ostres, molt! Els nostres orígens són d’una família de pagès, en una zona de terraprims, pobre, i amb poc camp. Les oliveres i la vinya han fet que tota la vida aquesta gent pugui tirar endavant. I de fet, en certs moments, penso que l’oli ha donat més rendiments que no pas el vi. A la família, tenir una empresa agrícola ens ha permès fer inversions que amb el celler i prou no hauríem pogut fer perquè la producció de la terra hauria sigut més difícil.
Quan el meu pare tenia 30 anys va promoure la Cooperativa de Pau. Ell va ser-ne el primer president i això era el que li agradava al pare, la vinya i la terra. Amb el temps vam poder comprar més camps i finalment fer el celler.

Com canvia la vida a la família, el celler?
Té els seus pros i contres però estem en una bona situació dins la complexitat d’aquest sector. El món del vi és molt complicat perquè és un producte que té un cost molt important respecte als guanys. En resum, és un producte car de produir i del qual se’n treuen pocs beneficis. A més, actualment el mercat ha fet un salt qualitatiu i per fer produccions d’aquest nivell cal complir una sèrie de paràmetres que són cars.

El món del vi i dels cellers no és un negoci de fer el pelotazo i guanyar molt en poc temps. És un negoci en què l’has de suar i treballar molt, però a nosaltres ens agrada i és el que hem vist sempre a casa.

Però inicialment la seva família es dedicava a les vaques. Quan es bolca 100% a la vinya?
Quan jo era petit, als anys seixanta va ser l’esclat del turisme a la comarca. Els pares tenien vaques per fer llet i també horta per vendre als hotels de Roses. Un estiu, un dels treballadors ens va deixar per anar-se’n al sector de la construcció i aquells mesos vam anar malament amb un treballador menys, però quan va arribar l’hivern aquest mateix home va tornar perquè se li havia acabat la feina per la baixada de turisme. El meu pare el va tornar a contractar però el següent estiu va tornar a fer el mateix. Jo ho trobava lògic perquè l’home guanyava més diners però el meu pare es va emprenyar i en un sol dia es va vendre totes les vaques. Interpreto que es va enfadar amb el sector del turisme. Va ser llavors quan van tornar als orígens de solters, que es dedicaven a la vinya. El pare va començar a comprar més i més camps per fer vinyes i com que no li donaven gaire feina, només l’època de recollir el raïm, va començar a vendre pinso i a veure que la integració de pollastres anava bé. I es va preguntar: perquè no fem una botiga a Figueres per explotar aquest sector i donar-li cobertura? I així va començar Saiga, tot i que l’origen de la família és el món de les vinyes.

I actualment Saiga té fins a cinc naus.
Sí, dues a Figueres, una a Girona, una a Malgrat i una a Vilafranca del Penedès.

Per què el nom de Saiga?
És curiós i còmic al mateix temps. Si busques a Internet, Saiga és una empresa d’armes russes (entre riures). Nosaltres vam registar Saiga (Subministros Agrícolas y Ganaderos Ampurdaneses) però no ens van admetre, i ho vam provar amb i llatina. Ara hauria de dir-se Saire (Subministraments Agícoles i Ramaders Empordanesos). Ja ens hem acostumat al nom, inclús als meus pares els deien senyors Saiga. En canvi, quan em pregunten sobre el nom del celler dic que ha sortit del nostre DNI. Vam pensar que era un molt bon nom comercial.

L’empresa sempre ha seguit sempre la mateixa filosofia?
Hi ha una filosofia bastant marcada: la de no molestar els clients, sinó servir-los. Quan comença un comercial a l’empresa li dic que quan va amb els clients és per posar-se al servei del client. D’altra banda, busquem sempre ser els millors o intentar-ho en tots els temes que toquem, i també ser progressius. Però una cosa tinc molt clara, i és que no has d’empipar el client.

De cara al 2018 hi haurà alguna novetat important?
Un dels assumptes que volem reprendre és el que fa 30 anys triomfava: la ramaderia. Fins ara havia quedat en stand-by. Volem entrar una nova secció per treballar aquest sector des del món ramader, amb extensió de productes i de l’empresa en general. Crec que aquesta és la nova línia a seguir. Si el sector de la instal·lació i les canonades es recupera, serà genial, però és difícil mantenir una xifra de negoci que ha baixat tant.

Avui dia l’empresa ofereix els seus serveis a la comarca empordanesa i també a altres províncies.
Ara bàsicament ens movem per Girona i Barcelona, i estem intentant obrir més mercat a Lleida i Tarragona. Però el volum gros de feina és a la comarca i a la zona de Girona.

Com valora un empresari com vostè l’economia de la comarca de l’Alt Empordà?
Penso que és positiva perquè té moltes possibilitats la comarca de l’Empordà, sigui per la seva situació geogràfica o altres temes, però sobretot per la gent. A banda, aquí tenim una riquesa bàsica que és ser terra de pas i la diversitat ajuda a un país a créixer i a desenvolupar-se millor. Quan jo estudiava, els companys de Lleida em deien que aquí a Girona no ens queixàvem mai de res i que tot se’ns en fotia. Quan arribava a casa reflexionava el que m’havien dit i arribava a la conclusió que aquí no ens queixàvem perquè si no tenies feina al camp fent de pagès podies anar a la construcció, a la indústria o al turisme. Per això no ens queixàvem, perquè aquesta és una terra d’oportunitats.

Vostè porta des dels 25 anys treballant a Saiga i ja ha passat l’edat de la jubilació i tot. Fins quan continuarà al peu del canó?
Fa temps que sé que ens hem de reorganitzar per poder evolucionar Saiga. Aquí l’empresa no puc tenir la col·laboració de les meves filles, perquè estan al celler, i hi hauré de donar poders a altra gent. Jo ja m’hauria d’haver jubilat, perquè en tinc 67.

Quan té previst fer-ho?
Quan? No ho sé, encara. El que tinc clar és que més de 125 anys no vull viure. Així que suposo que fins als 110 o 105 (entre riures).

Tants?
Per què no? No són tants! Treballar no és pas patir, és gaudir, així que com més temps millor. Jo aquí a Saiga m’hi sento molt a gust però ara és la meva dona qui està una mica mosca. Ella fa poc que es va jubilar i jo li dic que hem d’estar aquí aguantant fins al final però a ella li agradaria passar més temps junts. A mi també, però he de dir que a Saiga hi estic molt bé.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li