Palma – Llampaies en 24 hores

0
1847

El passat dissabte 17 de setembre vaig anar a Palma de Mallorca a presentar els Himnes Òrfics, un underground místic en versió mallorquina, un llibre preciós que canta a la natura. Uns cants d’Orfeu que, ja en els seus orígens, eren considerats per Plató una mena de contraposició herètica dels deus olímpics, enaltits pels Himnes Homèrics. Es va fer la presentació dins el marc de la Fira del Llibre en català al pati de la Misericòrdia, un claustre espectacular situat al centre de Palma. Va anar molt bé i el públic va seguir amb interès les paraules d’en Pere Suau, autor del text, un poeta reconegut a les Illes i un mestre de la paraula. Se’n van vendre un bon nombre d’exemplars. En resum, un dia fantàstic! Havia valgut la pena el viatge a l’illa, més i tot si tenim en compte que el vaig completar amb un excel·lent àpat mallorquí en bona companyia i la coneixença de l’Enric, una preciosa criatura de mesos, fill d’un fillol meu.

Al dia següent a quarts de dotze era a l’aeroport de Palma, de retorn a Barcelona. Vaig recórrer els filtres de seguretat amb una certa agilitat, fins que un vigilant malcarat em va obligar a traure’m els elàstics per passar l’arc de detecció de metalls, circumstància que em va obligar a fer algunes contorsions un pèl forçades, per passar l’arc de seguretat amb una certa elegància sense ensenyar els calçotets. Un cop recuperada la plena verticalitat i amb ella la dignitat, retornades les monedes a la butxaca, les claus a la bossa i el rellotge al canell, vaig enfilar el Duty Free, que a mode d’avinguda triomfal et dona entrada al laberint de l’estació aeroportuària. Com un Ulisses qualsevol vaig resistir els cants de sirena que en forma de licors, bombons, perfums i altres temptacions se m’anaven presentant, fins a arribar a la darrera botiga, literalment farcida fins al sostre d’ensaïmades i sobrassades. Era impossible resistir-s’hi però aquí alguna força de la natura a la qual havíem propiciat el dia abans va ser benvolent i em va aconsellar de comprar tan sols una sobrassada, que cabia a la motxilla, i refusar la caixa hexagonal amb la macroensaïmada, que, encara que en aquell moment no ho sabia, hagués estat una nosa considerable les dotze hores següents.

Quan arribo al vestíbul, vaig cap al panell on està anunciada la sortida dels vols. Busco el de Ryanair de les 13 h a Barcelona, per veure quina és la porta d’embarcament, i en el seu lloc hi ha una paraula oscil·lant que diu Delayed i alternativament Retrasado.

Prenc paciència, cerco entre el Babel de botigues una llibreria que tingui diaris i faig una constatació que em deixa sorprès i, com editor, preocupat: l’única que trobo és una d’escarransida, que segur que li han llogat aquest local malgirbat, que quedava entre la multinacional de roba i la de «pongos» variats, perquè ningú el volia. Té quatre best-sellers, un munt de premsa alemanya i anglesa i al racó trobo l’espanyola. Compro un diari i me’n vaig a fer un tallat i a llegir els desastres del món.

A les dues de la tarda ens embarquen a l’avió. Encara arribarem a una hora decent, penso. L’avió està ple com un ou. Hi ha quatre o cinc criatures que de tant en tant fan notar la seva presència.

Després de mitja hora embarcats, res es mou i ningú diu res. Passada una altra estona, el comandant anuncia per megafonia que hi ha uns indicadors de l’avió que senyalen alguna anomalia i que per prudència ha demanat que vinguin els enginyers de la companyia a mirar-s’ho.

Mitja hora més tard arriben uns senyors amb armilles grogues de Ryanair i entren a la cabina, que pren l’aparença del camarot dels germans Marx, per l’abundància de tècnics i pilots que hi remenen. Entre els passatgers regna una paciència franciscana, afavorida per la contemplació majoritària de tablets i mòbils, tan sols alterada pels crits d’un parell de criatures que bramen a cor què vols i fan aixecar el cap al personal amb alguna mostra d’impaciència.

A les quatre la bufeta prem i m’aixeco per anar al lavabo de la part del davant. Mentre espero torn, parlo amb el sobrecàrrec i una hostessa que va repartint gots d’aigua al personal. Em diu que el problema ja està solucionat però que ara no troben els caps de la companyia que donin el permís per marxar. Segons li explicen en un apart a l’hostessa i, jo ho puc sentir, els caps estan en una mariscada i deuen tenir els mòbils desconnectats perquè no els emprenyin.

Quan torno al seient començo a pensar que el que m’està passant és conseqüència de l’edició dels cants d’Orfeu. Que els deus Olímpics s’han emprenyat per publicitar la competència i algú dels especialment rancuniosos, potser Posidó, que ja va fer anar de bòlit a Ulisses, s’ha proposat amargar-me el viatge. Es confirma la sospita quan a quarts de sis ens fan desembarcar altre cop a la terminal, dient-nos que han de canviar de tripulació perquè la que hi ha porta masses hores de jornada laboral. Baixem de l’avió i ens deixen abandonats al vestíbul com un ramat de xais sense pastor. La mariscada deu ser majestàtica, penso.

Amb un emprenyo considerable després que la noia d’informació general es declarés incompetent per aclarir-nos res, ens dirigim a una porta on està embarcat un vol de Ryanair i exigim a les dues noies que preparen l’embarcament que ens informin de què passa amb nosaltres. Atabalades per la insistència un pèl insolent, després de mil trucades infructuoses a no sabem qui, ens diuen que sortirem a les nou del vespre i que ens envien per missatge telefònic dos tiquets per anar a menjar. Miro el mòbil i, efectivament, tinc dos de quatre euros perquè ens afartem a qualsevol bar de l’aeroport.

Estalvio el menú i la narració de les hores següents fins a arribar a la una de la matinada —els nens, cansats de plorar, dormen; les mares i pares, esgotats, descansen; els joves endollen els mòbils per recarregar-los i no perdre les connexions; els més veterans confraternitzem consumint cafès descafeïnats— quan, per fi, ens traslladen a Barcelona, on desembarquen a les dues de la matinada.

DANI TORRENT

Fins aquí la meitat de la història, perquè jo haig de tornar fins a Llampaies.
Som dilluns 18 de setembre, dia previst i anunciat perquè els trens de la línia de Portbou comencin el seu trajecte a l’estació de Sant Andreu Comtal, una estació no gaire més gran que el baixador de Camallera, en la qual, com a detall curiós, no hi ha vàters públics. Són les deu del matí i centenars de persones omplim el vestíbul, on no hi ha ningú informant i, com a detall complementari, cal afegir que no hi ha cap horari actualitzat enlloc.

Podéim esperar que, després d’un mes anunciant pels mitjans l’inici d’aquestes obres, tot estigués preparat amb una precisió germànica i no que fos una interpretació surrealista del guió més delirant dels germans Marx.

Quan accedeixo a l’andana, uns i unes agents de seguretat, amb armilles grogues, intenten contenir la multitud que es va acumulant. La megafonia repeteix periòdicament, com un mantra, que no creuem les vies, acció que ningú té la pretensió de fer, entre altres coses perquè estan ocupades per dos trens.

Arriba un tren a la via 2 i els que estem retinguts pressionem per accedir al pont, que passant per sobre de les vies, ens acaba portant al tren. Quan surten els seus passatgers i pugen al pont en direcció contrària, han d’obrir-se pas com poden entre la barrera dels que pugnem per anar cap el seu tren, es crea un tumult, en el qual els segurates perduts allà entremig, són incapaços d’ordenar ni impedir que els més intrèpids i agosarats dels que esperaven s’enfilin al tren acabat d’arribar. La resta, quan superem el caos i arribem a l’andana número 2, ens trobem que el tren ja té les portes tancades. Maleïm la nostra sort, empipats per haver d’esperar un nou comboi. De sobte, desperta la megafonia per comunicar que el tren a Sant Celoni és a la via 1, per on habitualment circulen els trens amb direcció Barcelona. Aquesta notícia sobtada provoca una reculada de la immensa majoria de passatgers que estaven a l’andana de la via 2, en la qual tan sols restem, ja una mica mosques, aquells que, esperant accedir al tren de Portbou, no entenem què passa, perquè no obren les portes.

En aquest estat general de confusió mental s’acosta una «armilla groga» a la nostra andana per dir-nos que aquell tren que tenim al davant no va a Potbou i que, a més a més, està fora de servei. Li diem que hi ha persones al seu interior i li mostrem els passatgers angoixats, picant als vidres perquè els obrin. S’ho mira, posa cara de pòquer i ens diu que tenen un problema, sense aclarir si RENFE o passatgers segrestats, explica que el maquinista ha marxat i sense les seves claus no poden obrir. Estalvio els comentaris sarcàstics del personal perquè això no és una novel·la i tinc limitada l’extensió. Passo al següent episodi després d’aclarir que van aparèixer les claus, van obrir les portes i el tren va partir buit.

Som ja al damunt d’un altre tren que no sabem molt bé a on va ni, sobretot, a on para. Aparentment és un mitja distància, però quan comença a rutllar s’atura a tot arreu: Montcada, la Llagosta, Mollet, Montmeló, etc., com un borreguer qualsevol i, per tant, tinc l’esperança que s’aturi també a Camallera; per si un cas, aviso a la Mercè, que ja li corroboraré si para a Camallera o ha de venir a buscar-me a Flaçà.

Tot marxa raonablement bé, fins a arribar a Caldes, moment en què els monitors d’informació sembla que es rebobinen i, de cop,anuncien: pròxima parada Montcada i Reixac, en català, castellà i anglès. I així va passant a les successives estacions amb sis o set parades de retard; Riudellots equival a Montmeló etc., sembla que ningú pugui o sàpiga aturar la cinta. Els viatgers del país anem relativament bé, perquè no fem cas dels monitors, però els pobres estrangers no entenen que la estació que gentilment els anuncien en anglès no es correspongui amb la que veuen escrita a l’andana. Estàvem entrant a Girona i els monitors els anunciaven Gualba i ho repetien en tres idiomes, per si no t’havia quedat clar. Per sort el maquinista anava rectificant sobre la marxa i la solidaritat entre les víctimes de RENFE els situava a la realitat.

Vint-i-quatre hores després de l’assenyalada per embarcar a Palma, arribava a Llampaies. Si hagués anat a Xangai, hagués trigat 16 h 36 minuts, des de Camallera, canviant de companyies de transport, suposo.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li