Commemoracions (IV)

0
1779

El 30-IV-2022 es compliren els 75 anys del traspĂ s de Francesc CambĂł i Batlle, empordanès de forta personalitat. Per introduir la seva figura, uns mots seus: «Porto sang de l’EmpordĂ  i sang de la Garrotxa. La meva infĂ ncia la compartiren BesalĂş, Verges, L’Escala. El batxillerat vaig començar-lo a Figueres, on vaig passar 3 anys i vaig finir-lo a Girona, on vaig viure 2 anys. Aquesta duplicitat d’influències potser Ă©s la causa que jo senti com un romĂ ntic i actuĂŻ com un conservador a la moderna. […]

»La meva infĂ ncia vaig passar-la entre Verges i BesalĂş, entre l’EmpordĂ  i la Garrotxa. Això pot explicar la complexitat del meu carĂ cter, amb els seus contrasts i contradiccions: imaginatiu, expansiu, sorollĂłs i efusiu com un empordanès; retret, concentrat, tossut, com els homes de la Garrotxa, que ja s’assemblen als vigatans […] Tinc molt vius els records de la meva infantesa a BesalĂş, tan vius que podrĂ­em omplir alguns capĂ­tols. BesalĂş, joiell artĂ­stic: bells records. No tinc cap dubte que haver passat tota la meva infantesa vivint entre nobles pedres evocadores d’un vell passat gloriĂłs va influir considerablement en el meu esperit. La vida a BesalĂş durant la meva infantesa s’acostava mĂ©s a la d’una petita ciutat romana que a la dels temps actuals. En matèria de locomociĂł, tambĂ© vaig viure jo alguns anys amb el mateix sistema en què es viatjava Roma i amb carreteres pitjors. A Figueres sols s’hi podia anar amb tartana de dues rodes; a Girona ja s’hi podia anar amb diligència, que en tenia 4. I encara una anècdota infantĂ­vola: un dia, amb els mĂ©s entremaliats dels meus amics, vam tenir la idea d’anar a l’esglĂ©sia parroquial en fer-se fosc per tocar a sometent i alarmar la poblaciĂł. Les cordes de les campanes venien al costat de la pila baptismal que, com de costum, tenia una tapa de fusta oberta de gran nombre de grossos claus punxa enlaire per tal d’evitar la irreverència que algĂş hi prenguĂ©s seient. Jo no en vaig tenir prou en tocar la campana, sinĂł que vaig enfilar-me corda amunt: vaig relliscar i un dels claus de la pila baptismal se’m clavĂ  al clatell, a un mil·lĂ­metre de l’occĂ­pit. És un dels cops que he estat mĂ©s prop de la mort: els metges que m’han vist desprĂ©s m’han dit tots que de mil vegades, nou-centes noranta nou fĂłra la mort instantĂ nia.»

Com a polític, Cambó, inicia la seva carrera l’any 1901, com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona, on va promoure les Festes de la Mercè 1902 i el 1904 va fer un discurs reivindicatiu davant Alfons XIII. Va contribuir a organitzar el moviment de Solidaritat Catalana l’any 1906. El 1907 va ser tirotejat i greument ferit. El 1916, en plena Guerra Mundial, afirma que el problema català no es pot resoldre amb una simple descentralització perquè és un problema nacionalista.

El projecte de modernitzar l’Estat espanyol i alhora aconseguir la màxima autonomia per a Catalunya va ser el seu objectiu. Va ser un dels impulsors de la Mancomunitat i un sincer catalanista, amb la pretensió de liderar un moviment autonomista que aspirava a transformar Espanya. Per a uns va acabar claudicant, en postergar les aspiracions catalanistes, per als altres la seva ambició de regenerar Espanya va ser sempre sospitosa i interessada. N’hi ha, fins i tot, que atribueixen la seva evolució vers posicions més conservadores al fet d’haver esdevingut un afortunat home de negocis. Era un conservador a qui no reivindicaven els franquistes perquè era un conegut catalanista, però també censurat per l’oposició democràtica per haver ajudat Franco durant la Guerra Civil.

Com a mecenes, patrocinà el Diccionari general de la llengua catalana (1932) la Història de Catalunya (1934-35), de Ferran Soldevila, i la primera edició de la Bíblia en català; creà la Col·lecció Fundació Bernat Metge, de gran prestigi, i l’Institut de Cultura i la Biblioteca Popular per a la Dona; donà quadres italians al Museu del Prado i la col·lecció de pintura universal que porta el seu nom en museus barcelonins. Com a assagista abasta la periodística, l’oratòria i la redacció d’informes, opuscles i llibres.

Home de gran intel·ligència i enorme capacitat de treball, fou un dels més grans advocats de Barcelona, un dels més grans polítics del seu temps i el més gran financer de Catalunya. Amb tot, la seva casa va ser saquejada i confiscada pels anarquistes. A l’exili es va declarar enemic de totes les dictadures, però, davant la situació revolucionaria creada a Catalunya, es manifestà favorable al moviment de Franco. Creia que el seu suport aconseguiria modificar la seva hostilitat a Catalunya, però errà. Des de l’exili mantingué les activitats de mecenatge cultural i, fins i tot, ajudà els exiliats catalans. Com a orador era capaç de parlar al matí al Parlament espanyol, al migdia en una reunió de financers, a la tarda en un míting en un poble empordanès i a la nit en una reunió del Conferentia Club.

En resum, figura carismĂ tica, molt catalana i controvertida alhora, amb projecciĂł espanyola i sud-americana.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li