Ciutat herbada

Si no recordo malament, no fa pas gaire temps que Figueres va rebre, en forma de premi, un reconeixement com a «Vila florida», és a dir que un «jurat especialitzat» la va avaluar com un dels 75 municipis catalans que reunia les condicions de qualitat per obtenir el distintiu, o sigui, que destacava «per l’actuació real, conscient i de llarga durada en matèria d’enjardinament fomentant el verd urbà i l’ornamentació floral en tots els àmbits». Del que no em recordo és de quantes flors d’honor se li van atorgar, que poden ser fins a cinc, però crec que no va quedar de les primeres.

Deu me’n guard de fer comparacions entre les distintes poblacions distingides, sobretot de la comarca (Roses, Vilanant, Castelló d’Empúries, Peralada) per establir quina seria, com la Sylvie Vartan d’altre temps, «la plus belle pour aller danser»; però sí que goso afirmar que en l’autòctona posada en pràctica de la idea del veí estat francès de condecorar les seves poblacions amb el diploma de «Ville fleurie», els nostres transpirinencs més propers ens guanyen per tres cossos, amb la qual cosa jo ja no sé si els hem de considerar catalans del nord però sotmesos a la influència gauloise, o bé, tout simplement, francesos del sud.

No s’ha d’anar gaire lluny, només creuar l’Albera i baixar fins Le Boulou (o El Voló si s’estimen més, que en aquest país tan democràtic, tan republicà, a on el comú exerceix la llibertat, la igualtat i la fraternitat, tant i tant que durant molt temps ha estat i encara segueix sent una espècie de «Oscuro objeto del deseo» de molts polítics, a ningú se li acudeix intentar eradicar l’ús de la llengua franca com a nacional i de la République), poden baixar a la vall del Tec per comprovar-ho.

A Figueres es varen arribar a comprar portatestos de disseny (se’n recorden dels de color pistatxo que decoraven el carrer Nou?) però la gent els va considerar, a més de cars, una mica cursis; també va haver-hi una temporada durant la qual es regalaven petúnies… Però com tantes i tantes idees més o menys surrealistes que se’ls han acudit als nostres governants (recordin que segons l’antic i inefable secretari municipal «Dalí només podia néixer a Figueres»), com l’ampolla de l’aigua de l’aixeta de Fisersa que anaven a servir (gratuïtament?) els bars i restaurants, tot ha anat quedant en un no-res.

En fi, n’hi ha tantes que hom podria fer una mena de memorial de despropòsits, de malbarataments, que Figueres ja va ser titllada fa temps en aquestes mateixes pàgines, i no per un servidor, de Ciutat de l’Alegria, vist com corria la despesa pública.

Però en alguna cosa sí que destaquem, i aquesta circumstància és que d’una ciutat més o menys florida ens hem convertit en una ciutat herbada, més clar, amb molta herba.

No, no siguin mal pensats que no m’estic referint a aquestes que tan amorosament són elèctricament protegides del fred a l’hivern (no sé si a l’estiu necessiten aire condicionat) i van conformant la West Side Story de la nostra vila malgrat tenir a tret de pedra els dos braços principals mantenidors de l’ordre social, la Justícia i la Policia, aquesta darrera no qualsevol, sinó la que molts consideren com la «seva».

Què és el que falla? Els polítics haurien d’esbrinar-ho. O no, perquè total, d’aquí a dos anys s’haurà de tornar a demanar el vot, el que transforma el tema en una Never Ending Story…

Però no era aquest tipus de males herbes a les quals volia referir-me, sinó a aquestes que de tant en tant, més sovint del que seria desitjable, apareixen en els nostres carrers, en les nostres voreres, i no en suposades vies suburbanes , sinó en la mateixa pujada al Castell o en la flamant avinguda Salvador Dalí, on em sembla recordar que algun candidat (tant li fa el nom, estem acostumats a les falses promeses) la volia transformar en una mena de Champs Elysées, que si Paris té el Louvre, nosaltres tenim el Dalí i, si els veïns de l’Estat francès tenen la Provence, nosaltres tenim dos Empordàs!

Sí, Figueres s’està convertint en una ciutat herbada a on els matolls creixen no ja en parterres a on altres dies gaudíem de rosers ben cuidats, sinó que apareixen a qualsevol lloc ufans i superbs sense que ni els serveis de jardineria (en tenim, o no?), els de neteja (en tenim, o no?) o inclús els mateixos veïns quan els surten a la base de la seva façana, facin res per treure’ls.

Sembla que és degut al fet que ara no es pot emprar no sé quin producte químic herbicida que hom aplicava, perquè diuen que resulta perillós per a la salut humana.

Bé, doncs potser no ens queda cap més remei que posar en marxa l’enginy de les idees, que algú en deu tenir alguna que resulti pràctica i amb un cost menor que els 2,6 milions d’euros que els nostres (des)governants troben adequat perdre per malvendre la casa Nouvilas. Quan costava transformar-la en Museu del Circ i es va considerar inassolible?