Ciutat herbada

0
1945

Si no recordo malament, no fa pas gaire temps que Figueres va rebre, en forma de premi, un reconeixement com a «Vila florida», Ă©s a dir que un «jurat especialitzat» la va avaluar com un dels 75 municipis catalans que reunia les condicions de qualitat per obtenir el distintiu, o sigui, que destacava «per l’actuaciĂł real, conscient i de llarga durada en matĂšria d’enjardinament fomentant el verd urbĂ  i l’ornamentaciĂł floral en tots els Ă mbits». Del que no em recordo Ă©s de quantes flors d’honor se li van atorgar, que poden ser fins a cinc, perĂČ crec que no va quedar de les primeres.

Deu me’n guard de fer comparacions entre les distintes poblacions distingides, sobretot de la comarca (Roses, Vilanant, CastellĂł d’EmpĂșries, Peralada) per establir quina seria, com la Sylvie Vartan d’altre temps, «la plus belle pour aller danser»; perĂČ sĂ­ que goso afirmar que en l’autĂČctona posada en prĂ ctica de la idea del veĂ­ estat francĂšs de condecorar les seves poblacions amb el diploma de «Ville fleurie», els nostres transpirinencs mĂ©s propers ens guanyen per tres cossos, amb la qual cosa jo ja no sĂ© si els hem de considerar catalans del nord perĂČ sotmesos a la influĂšncia gauloise, o bĂ©, tout simplement, francesos del sud.

No s’ha d’anar gaire lluny, nomĂ©s creuar l’Albera i baixar fins Le Boulou (o El VolĂł si s’estimen mĂ©s, que en aquest paĂ­s tan democrĂ tic, tan republicĂ , a on el comĂș exerceix la llibertat, la igualtat i la fraternitat, tant i tant que durant molt temps ha estat i encara segueix sent una espĂšcie de «Oscuro objeto del deseo» de molts polĂ­tics, a ningĂș se li acudeix intentar eradicar l’Ășs de la llengua franca com a nacional i de la RĂ©publique), poden baixar a la vall del Tec per comprovar-ho.

A Figueres es varen arribar a comprar portatestos de disseny (se’n recorden dels de color pistatxo que decoraven el carrer Nou?) perĂČ la gent els va considerar, a mĂ©s de cars, una mica cursis; tambĂ© va haver-hi una temporada durant la qual es regalaven petĂșnies… PerĂČ com tantes i tantes idees mĂ©s o menys surrealistes que se’ls han acudit als nostres governants (recordin que segons l’antic i inefable secretari municipal «DalĂ­ nomĂ©s podia nĂ©ixer a Figueres»), com l’ampolla de l’aigua de l’aixeta de Fisersa que anaven a servir (gratuĂŻtament?) els bars i restaurants, tot ha anat quedant en un no-res.

En fi, n’hi ha tantes que hom podria fer una mena de memorial de despropĂČsits, de malbarataments, que Figueres ja va ser titllada fa temps en aquestes mateixes pĂ gines, i no per un servidor, de Ciutat de l’Alegria, vist com corria la despesa pĂșblica.

PerĂČ en alguna cosa sĂ­ que destaquem, i aquesta circumstĂ ncia Ă©s que d’una ciutat mĂ©s o menys florida ens hem convertit en una ciutat herbada, mĂ©s clar, amb molta herba.

No, no siguin mal pensats que no m’estic referint a aquestes que tan amorosament sĂłn elĂšctricament protegides del fred a l’hivern (no sĂ© si a l’estiu necessiten aire condicionat) i van conformant la West Side Story de la nostra vila malgrat tenir a tret de pedra els dos braços principals mantenidors de l’ordre social, la JustĂ­cia i la Policia, aquesta darrera no qualsevol, sinĂł la que molts consideren com la «seva».

QuĂš Ă©s el que falla? Els polĂ­tics haurien d’esbrinar-ho. O no, perquĂš total, d’aquĂ­ a dos anys s’haurĂ  de tornar a demanar el vot, el que transforma el tema en una Never Ending Story…

PerĂČ no era aquest tipus de males herbes a les quals volia referir-me, sinĂł a aquestes que de tant en tant, mĂ©s sovint del que seria desitjable, apareixen en els nostres carrers, en les nostres voreres, i no en suposades vies suburbanes , sinĂł en la mateixa pujada al Castell o en la flamant avinguda Salvador DalĂ­, on em sembla recordar que algun candidat (tant li fa el nom, estem acostumats a les falses promeses) la volia transformar en una mena de Champs ElysĂ©es, que si Paris tĂ© el Louvre, nosaltres tenim el DalĂ­ i, si els veĂŻns de l’Estat francĂšs tenen la Provence, nosaltres tenim dos EmpordĂ s!

SĂ­, Figueres s’estĂ  convertint en una ciutat herbada a on els matolls creixen no ja en parterres a on altres dies gaudĂ­em de rosers ben cuidats, sinĂł que apareixen a qualsevol lloc ufans i superbs sense que ni els serveis de jardineria (en tenim, o no?), els de neteja (en tenim, o no?) o inclĂșs els mateixos veĂŻns quan els surten a la base de la seva façana, facin res per treure’ls.

Sembla que és degut al fet que ara no es pot emprar no sé quin producte químic herbicida que hom aplicava, perquÚ diuen que resulta perillós per a la salut humana.

BĂ©, doncs potser no ens queda cap mĂ©s remei que posar en marxa l’enginy de les idees, que algĂș en deu tenir alguna que resulti prĂ ctica i amb un cost menor que els 2,6 milions d’euros que els nostres (des)governants troben adequat perdre per malvendre la casa Nouvilas. Quan costava transformar-la en Museu del Circ i es va considerar inassolible?

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li