Cartago entre la Primera i Segona Guerra PĂșnica

0
1356

Completant les connexions de la literatura anunciades en el primer article, cal ara establir els vincles amb la psicologia, lligams evidents que arriben, per un costat, amb la quantitat de sentiments abocats pel mateix autor en una obra literĂ ria i, per l’altre, en la caracteritzaciĂł d’arquetips o estereotips que encarnen tarannĂ s, perfils tipificats com Ă©s el cas de l’avar (MoliĂšre), trets psicolĂČgics universals amb nom propi: Faust (Ă nsies de saber i de viure), Hamlet (el dubte), Otel·lo (la gelosia), el rei Lear (l’ambiciĂł); Ulisses, (l’astĂșcia); o, molt mĂ©s propers, Celestina, D. Juan, Quixot; Colometa, Manelic, Senyor Esteve.

D’entrada, sembla una mica difĂ­cil lligar la publicitat amb la literatura, perĂČ, Ă©s evident comprovar com el llenguatge publicitari acut a les figures retĂČriques o recursos expressius per anunciar els seus missatges de propaganda. Jocs de paraules, hipĂšrboles, metĂ fores, imatges sovintegen en aquest tipus de missatge per convĂšncer el receptor.

PĂ­ndola que surt de Javier Negrete i S.I. Kovaliov. Per finalitzar la Primera Guerra PĂșnica, Cartago va haver de signar un tractat de pau i comprometre’s a pagar a Roma mil talents de plata. I enviar 220 talents de plata durant 10 anys. Per tenir una referĂšncia, el talent utilitzat en el tractat entre Roma i Cartago equivalia a uns 27 kilograms de plata. TambĂ© havien perdut SicĂ­lia, CĂČrsega i Sardenya, excel·lents fonts d’ingressos i ara ho serien per a Roma. Aquella crisi econĂČmica va provocar la rebel·liĂł dels mercenaris de l’exĂšrcit d’AmĂ­lcar a SicĂ­lia, uns vint mil homes que Cartago ja no volia o no podia pagar i que, sense haver estat derrotats, els havien dut de tornada cap a l’Àfrica. Un cop arribats a Cartago, demanaren els pagaments que se’ls devien, perĂČ els oligarques no volien pagar i els intentaren convĂšncer que acceptessin rebaixar les seves exigĂšncies. Havia estat un greu error ajuntar tots els mercenaris a la mateixa Cartago, on varen començar amb actes de violĂšncia i pillatge. Els var donar una petita part del deute i els van prometre la resta si acceptaven anar a Sicca, a uns 170 quilĂČmetres cap al sud. Un cop a Sicca els mercenaris, Cartago va enviar el general HannĂłn per negociar una rebaixa que els mercenaris no van acceptar, conscients de la seva força. Amb aquest convenciment, tornaren cap a Cartago comandats per un libi anomenat Mathos, un italiĂ , Espendi, i un gal, Autarit. ConstituĂŻen una barreja de diverses procedĂšncies –gals, ibers, balears, grecs–, perĂČ el gruix eren libis, que aconseguiren que els seus compatriotes se sumessin a la rebel·liĂł, farts d’haver de pagar elevats impostos a Cartago. Van arribar aixĂ­ fins els 50.000 homes. La guerra dels mercenaris contra Cartago va ser llarga i molt cruel, Polibi la va anomenar «La guerra sense quarter, la mĂ©s cruel i salvatge de totes les guerres de la histĂČria», amb episodis que li varen fer escriure: «A vegades neixen en les Ă nimes podridures i gangrenes que aconsegueixen que entre els Ă©ssers vius no n’hi hagi cap de mĂ©s impiu ni mĂ©s cruel que l’home». Els 50.000 mercenaris van posar setge a Cartago, perĂČ el general AmĂ­lcar va aconseguir tallar les seves lĂ­nees de subministres i els va obligar a aixecar el setge per gana. Cartago continuava estant en inferioritat i per aixĂČ els va atraure cap a un lloc anomenat «La serra», on els va bloquejar en un congost. AllĂ  els mercenaris van passar tanta gana que es menjaren els presoners i desprĂ©s els esclaus. Desesperats, van intentar trencar els setge, perĂČ estaven en unes condicions lamentables i en un lloc tan avantatjĂłs per AmĂ­lcar, que no va tenir problemes per anihilar-los. En va matar mĂ©s de 40.000. Quedaven els mercenaris comandats per Mathos a Tunis i allĂ  es dirigĂ­ AmĂ­lcar. Una negligĂšncia estratĂšgica del seu segon va ser aprofitada per Mathos, que va ocupar part del campament cartaginĂšs i en va matar molts, a part d’obligar AmĂ­lcar a retirar-se cap a Cartago, on enrolĂ  a tot ciutadĂ  apte per la darrera batalla. En aquesta, els mercenaris foren derrotats, Mathos va ser fet presoner i juntament amb molts dels seus companys que van ser sotmesos a refinades tortures i finalment ajusticiats.

Per compensar la pĂšrdua de les illes, Cartago va decidir estendre’s cap a HispĂ nia, empresa que posaren en mans d’AmĂ­lcar Barca. L’expediciĂł va sortir de Gadir (CĂĄdiz), on AmĂ­lcar va fer un sacrifici al dĂ©u Baal Shamim i va preguntar al seu fill AnnĂ­bal, llavors tenia 9 anys, si volia anar amb ell a l’expediciĂł. PerĂČ havia de jurar «que no seria mai amic de Roma i els romans». AnnĂ­bal ho va jurar i ho va complir tota la seva vida: Roma ja tenia l’enemic mĂ©s perillĂłs de la seva histĂČria. Durant vuit anys, AmĂ­lcar va estendre els dominis de Cartago cap al nord, per la franja del Guadalquivir (Betis, llavors), i va conquerir les riques mines de plata i or de Sierra Morena. Un cabdill celtiber anomenat Indortes va reunir 50.000 homes i s’enfrontĂ  a AmĂ­lcar, perĂČ era un conjunt desordenat i indisciplinat. AmĂ­lcar els va derrotar i va fer presoner Indortes. El cabdill va decidir utilitzar el terror perquĂš va ordenar que li traguessin els ulls, el fuetegessin i fos crucificat, perĂČ alliberant la resta de presoners: la tĂ ctica del pal i la pastanaga. Roma, un cop assabentada de les aventures d’AmĂ­lcar, va enviar una ambaixada per demanar quines eren les seves intencions. AmĂ­lcar responguĂ© intel·ligentment que estava extraient plata i or per enviar-ne a Cartago i que aquesta poguĂ©s pagar a Roma les indemnitzacions pactades. La producciĂł de plata era abundant, uns 1.500 talents l’any. D’aquella producciĂł, AmĂ­lcar n’enviava una part a Cartago i l’altra part la utilitzava per encunyar la seva prĂČpia moneda i pagar les tropes: havia aprĂšs la lliçó de la guerra dels mercenaris quan no se’ls paga. Amb AmĂ­lcar, Cartago estava esdevenint una potĂšncia terrestre. Va fundar la ciutat d’Akra Leuke (probablement Alacant) i d’allĂ  va marxar a conquerir HĂšlice (possible actual Elx). L’arribada de la tribu dels oretans que ajudava aquesta ciutat va fer que AmĂ­lcar haguĂ©s de marxar de pressa i, quan va travessar el riu a cavall, va morir ofegat. El va succeir AsdrĂșbal, que era el seu gendre. Una de les primeres accions que va emprendre va ser demanar reforços a Cartago i amb 50.000 infants, sis mil genets i dos-cents elefants va atacar els oretans que havien causat la mort d’AmĂ­lcar. PerĂČ tambĂ© practicava la diplomĂ cia, perquĂš es va casar amb una princesa ibera, sense que tinguem dades de quĂš havia passat amb la filla d’AmĂ­lcar amb la qual ja estava casat. L’any 229 aC AsdrĂșbal va fundar la ciutat de Quart-Hadast (‘ciutat nova’), que els romans van anomenar Carthago Nova, avui Cartagena. Roma es mirava amb desconfiança les activitats cartagineses a HispĂ nia, perĂČ estaven molt ocupats lluitant al nord d’ItĂ lia i no podien fer gaire res mĂ©s que enviar una ambaixada, perĂČ no a Cartago, sinĂł directament a AsdrĂșbal. La reuniĂł es va celebrar quasi segur a Cartagena, l’any 226 aC, i en sortĂ­ un tractat pel qual els cartaginesos es comprometien a no anar armats fins al nord del riu Ebre. En aquells moments en quĂš els dominis de Cartago eren molt al sud, no va resultar gaire traumĂ tic, perĂČ sĂ­ quan Roma signĂ  un pacte amb Sagunt, que era a 150 quilĂČmetres al sud de l’Ebre. No estĂ  clar quins motius tenia Roma per aquest pacte, potser perquĂš Sagunt era una ciutat forta i ben emmurallada i els anava bĂ© tenir un lloc avançat en territori ‘enemic’. L’any 221 AsdrĂșbal va ser assassinat per un esclau l’amo del qual havia fet matar. AnnĂ­bal ja tenia llavors 26 anys, era prou madur i l’exĂšrcit el va escollir general per aclamaciĂł.

I amb l’arribada d’AnnĂ­bal començà de fet la Segona Guerra PĂșnica, en quĂš Roma va estar molt a prop del desastre…

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li