Cansament

Vaig llegir, fa uns dies, un informe sobre els ERTOs i que el nombre de treballadors que encara no han cobrat les seves prestacions és molt gran. La xifra dels impagats és indigna i hauria d’avergonyir els qui gestionen aquestes regulacions temporals d’ocupació.

Fa un mes vaig aconseguir que m’atenguessin a la delegació d’Hisenda de Figueres. Això d’atendre’m és un dir, vaig anar a aquesta delegació perquè arreglessin un error en la data d’un tràmit, que ells havien comès i a causa del qual em reclamaven un pagament que no havia de fer. Si en aquest país funcionés l’Administració pública, l’empleada o funcionària que em va atendre hauria de ser destituïda o en defecte d’això (no desitjo que ningú perdi la seva manera de guanyar-se la vida) haurien de donar-li una formació que l’ajudés a fer correctament el seu treball; a més, de la seva qualificació tècnica, hauria d’aprendre atenció al ciutadà, bones maneres i educació.

Durant la pandèmia, els sanitaris d’aquest país han estat sotmesos a un estrès extrem. Els ciutadans ho han reconegut amb els seus aplaudiments a les vuit de la tarda. Passat el confinament, demanar que et visitin al centre d’atenció primària (CAP) és tan difícil com que t’atenguin per donar-te cita al SEPE o en qualsevol altra seu electrònica de l’Administració pública. I, quan hi ha voluntat d’atendre’t, la visita és telefònica. Penso que si el metge no pot veure’t i escoltar les teves explicacions i veure el teu estat físic i fixar-se en la teva comunicació no verbal, no pot fer-se una idea del que et passa. Si la visita és virtual, resulta més difícil encertar el diagnòstic.

Respecte a l’educació, pel que fa a Catalunya, penso que el conseller Bargalló hauria de dimitir. Les seves contradiccions, el seu incompliment de promeses, no es solucionen apel·lant a la lletra petita del document que va elaborar la seva conselleria. El futur de Catalunya depèn de la formació dels seus educands. Als mestres i professors no se’ls pot transmetre unes pautes que en molts casos no podran complir. Un exemple: en un col·legi de primària d’una sola línia, posem-hi un col·legi concertat en un barri popular d’una gran població, no se li pot demanar que redueixin el nombre d’alumnes per classe sense facilitar-los mitjans, és a dir, més professorat i més recursos materials.

Aquests i altres temes parlats amb professors i mestres no han estat previstos ni se’ls hi ha posat solució des de la conselleria d’Educació. Així, senyor Bargalló, li demano que faci el seu treball i, si no pot fer-ho, si no té mitjans, digui-ho; i si no pot dir-ho, per dignitat, dimiteixi.

La Covid-19 ha deixat la nostra societat davant el mirall. Els polítics han mostrat la seva vàlua i, sobretot, la majoria d’ells, la seva ineptitud. Els partits polítics viuen una realitat paral·lela que res té en comú amb el dia a dia dels ciutadans del país.

L’Administració pública, sigui la que sigui, central, autonòmica o municipal, no ha deixat de cobrar impostos que han estat reclamats al ciutadà, a l’empresa, al treballador. Si l’afany recaptatori l’han complert escrupolosament, crec necessari recordar que les administracions públiques han de complir també el seu deure. Ho repeteixo: si els ciutadans, les empreses i els treballadors per compte propi o d’altri compleixen els seus deures, és hora que l’Administració pública, sigui la que sigui, hagi de complir amb el seu deure. Complir, per exemple, amb pagar tots i cadascun dels ERTOs que no s’han abonat. I no afanyar-se a cobrar els impostos a algunes petites empreses o comerços que no han pogut reprendre la seva activitat plenament.

Penso que tenim un problema quan la majoria de la classe política del país viu de la política, és a dir, el seu sou depèn de la institució per a la qual treballen. Crec que representar els ciutadans consisteix en una altra cosa, més aviat, els nostres polítics solen representar el partit en el qual militen. El ciutadà que viu de la política defensarà el seu sou abans que el bé comú.

Sincerament, crec que aquest és el veritable càncer de la política espanyola. En altres paraules, si vols fer carrera política, has d’acostar-te a un bon arbre perquè t’aculli i procurar, durant els teus primers passos, moure’t amb precaució si vols sortir a la foto. Quan ets part de la nomenclatura del teu partit, has d’anar amb compte i no ser un vers lliure, no sigui el cas que et treguin la cadira. I quan per fi has arribat a la cúpula del partit, has d’anar amb molt de compte amb els aduladors, els conspiradors i tots aquells que aspiren a ocupar el teu lloc al mínim fracàs electoral que tinguis.

Recordo una valoració que es va publicar en els primers anys de la Transició: en aquesta, les professions més valorades eren els polítics i els periodistes. Avui, asseguraria que si es fes la pregunta als ciutadans de quines professions valoren més, segurament, la de polític i la de periodista serien mal valorades i figurarien en els últims llocs.

Si el moment actual exigeix un canvi radical en la manera de fer política, d’elaborar la informació, de les relacions entre els empresaris i els treballadors, no perdem l’oportunitat que ens dona la pandèmia i fem aquest canvi tan necessari.

Necessitem canviar per afrontar la digitalització de la societat i fer-ho sense que cap ciutadà quedi enrere; hem d’afrontar el canvi climàtic i tot el que generarà, entre altres coses, un major nombre d’epidèmies que afectaran aquelles zones on la deterioració del medi ambient és més pronunciada; hem d’afrontar els problemes demogràfics: l’any passat, a Espanya, va haver-hi el mateix nombre de naixements que el 1941, quan el país sortia d’una cruel guerra civil i el món patia i vivia immers en la Segona Guerra Mundial. En altres paraules, el 2019, a Espanya, va haver-hi més defuncions que naixements.

CONSEQÜ�NCIES DE NO ABORDAR ELS PROBLEMES REALS. Si no afrontem la digitalització del país –digitalització no és només tenir accés al 5G–, perdrem l’oportunitat de ser un país pròsper, democràtic i avançat i, el més important, els nostres índexs de desocupació continuaran sent dels més alts de la Unió Europea.

D’algun temps ençà, la comunitat científica mundial, avisa de les conseqüències del canvi climàtic. La Terra ha sofert altres canvis climàtics que s’han anat gestant en centenars de milers d’anys. El canvi climàtic actual l’ha generat la humanitat quan el seu progrés va deixar de ser harmònic amb la naturalesa. Des del 1950, la contaminació i la deterioració del medi ambient han estat exponencials, fins a arribar a la situació actual, en la qual se’ns adverteix que no hem de continuar deteriorant les condicions del planeta i, també, que el que hem destruït, de moment, no té solució. Els objectius són que la temperatura de la Terra no pugi més de 3°; en cas de no fer-ho, les conseqüències seran catastròfiques. En molts llocs del planeta, aquestes catàstrofes ja han arribat.

No recordo qui va fer la previsió, però vaig llegir que la població d’Espanya serà de 23 milions a la fi de l’actual segle, és a dir, serà la meitat de la població actual. Mal auguri pel país! Ser un país envellit, avui ho som, repercuteix en les despeses socials. En altres paraules, es gasta més en sanitat, en pensions i hi ha menys treballadors que cotitzen, menys generació de riquesa, entre altres conseqüències.

Un altre dels problemes és la multiculturalitat. Serem –ja ho som– un país multicultural, amb diferents religions i poblat de persones de diferents ètnies (segons un estudi, només hi ha una raça humana). Aquesta serà la nostra riquesa i prosperitat. Per molt que s’obstinin alguns a voler expulsar ciutadans d’altres ètnies i països, aquesta serà la nostra riquesa futura, aquesta i la nostra capacitat de crear una cultura comuna nascuda de la multiculturalitat.

Al principi, havia pensat titular aquesta tribuna amb la paraula indignació, però he pensat que la nostra societat no està indignada; crec que la paraula és fastiguejada. No sé quan aquest fastig es convertirà en indignació ni quan els indignats sortirem al carrer a manifestar el nostre rebuig a una situació social cada vegada més explosiva. Aquest temps ens exigeix afrontar decididament la crisi sanitària, econòmica i social.

Finalment, a manera de reflexió del que som, els proposo aquest poema de la poetessa polonesa Wislawa Szymborska, Premi Nobel de Literatura: «De cada cent persones, les que tot ho saben: cinquanta-dos; / les insegures a cada pas: gairebé tota la resta; / les ràpides a ajudar, sempre que no duri molt: fins a quaranta-nou; / les inofensives, d’una en una, però salvatges en grup: més de la meitat, segur; / les cruels quan les circumstàncies obliguen, això millor no saber-ho ni tan sols aproximadament; / les mortals: cent de cent./ Xifra que ara no sofreix cap canvi».