Apunts de la comarca

El coll de Banyuls. Fa un parell de setmanes, veïns d’Espolla van obrir el pas fronterer del coll de Banyuls per tal que els veïns de l’altre costat de l’Albera poguessin assistir a la tradicional Fira de l’Oli que es celebra des de fa vint-i-cinc anys al cor de l’Albera. Al cap de dos dies, l’Estat francès va tornar a tancar aquest pas fronterer. Entre una cosa i l’altra, fa més d’un any que el coll de Banyuls està tancat. Una vergonya injustificable en una Europa en la qual una de les poques característiques que té és la lliure circulació de persones i l’eliminació de les fronteres internes. El govern Macron va prendre aquesta decisió aprofitant la crisi del covid-19 i amb una excusa —poc justificada— de la lluita contra el terrorisme internacional. No té cap sentit que aquest pas fronterer continuï tancat i que les relacions quotidianes i habituals a banda i banda de la frontera estigui impedides amb excuses estranyes simplement per intentar retenir el turisme intern. No sé quan durarà aquesta tonteria, suposo que fins després de les presidencials franceses, però a part d’una boutade, és un precedent perillosíssim. Com a metàfora de les contradiccions europees potser és de les més cruentes. Ai, les fronteres, sempre són objecte dels megalòmans.

El gran repte del romànic empordanès. Un dels reptes que tenim com a destinació turística és ordenar tots els recursos turístics patrimonials i culturals que han estat oblidats o amagats i que tenen un gran valor com a recursos turístics. Tenim molt de patrimoni oblidat i mal cuidat. Sobretot el romànic. Més enllà de Sant Pere de Rodes i els grans edificis romànics, hi ha tot un seguit d’ermites i esglésies preromàniques i romàniques que estan deixades de la ma de Déu.

El Grup Excursionista Empordanès i el Grup d’Art i Treball de la Jonquera han fet una gran tasca de recuperació i manteniment d’aquest patrimoni durant dècades i sense el suport de l’Administració. Tot això s’explica molt bé en el llibre Absis, bardisses i pa amb llangonisses, que narra com una colla d’homes i dones amb més bona voluntat que mitjans va salvar el patrimoni romànic i paisatgístic de l’Empordà.

Aquest cap de setmana he fet una excursió familiar a Santa Fe dels Solers i no parava de pensar com estaria aquesta joia preromànica sense l’esforç d’en Pitruc, d’en Rigau, d’en Cuti i tants altres que van mantenir i recuperar aquest patrimoni oblidat.

El darrer cas ha estat el dels frescos de l’església vella de Sant Andreu de Vila-robau de Ventalló, però n’hi ha molts més. I no només del romànic. Tot el patrimoni megalític o els centenars de búnquers escampats pel territori també estan molt poc cuidats. És un patrimoni cultural important que no s’ha posat en valor. Sobretot, des del punt de vista turístic. Són recursos molt importants que en països com Itàlia o França no només estarien més ben cuidats sinó que serien un atractiu més de la destinació turística.

Ja ho deia Deulofeu en el seu article de 1963 «Figueres, l’art romànic i el turisme»: Figueres, gràcies al romànic es transformarà en pocs anys en un dels centres turístics més importants d’Europa, per no dir el primer. Estem molt lluny d’això, però no és excusa per posar més en valor el nostre immens patrimoni.