
El coll de Banyuls. Fa un parell de setmanes, veĂŻns d’Espolla van obrir el pas fronterer del coll de Banyuls per tal que els veĂŻns de l’altre costat de l’Albera poguessin assistir a la tradicional Fira de l’Oli que es celebra des de fa vint-i-cinc anys al cor de l’Albera. Al cap de dos dies, l’Estat francès va tornar a tancar aquest pas fronterer. Entre una cosa i l’altra, fa mĂ©s d’un any que el coll de Banyuls estĂ tancat. Una vergonya injustificable en una Europa en la qual una de les poques caracterĂstiques que tĂ© Ă©s la lliure circulaciĂł de persones i l’eliminaciĂł de les fronteres internes. El govern Macron va prendre aquesta decisiĂł aprofitant la crisi del covid-19 i amb una excusa —poc justificada— de la lluita contra el terrorisme internacional. No tĂ© cap sentit que aquest pas fronterer continuĂŻ tancat i que les relacions quotidianes i habituals a banda i banda de la frontera estigui impedides amb excuses estranyes simplement per intentar retenir el turisme intern. No sĂ© quan durarĂ aquesta tonteria, suposo que fins desprĂ©s de les presidencials franceses, però a part d’una boutade, Ă©s un precedent perillosĂssim. Com a metĂ fora de les contradiccions europees potser Ă©s de les mĂ©s cruentes. Ai, les fronteres, sempre sĂłn objecte dels megalòmans.
El gran repte del romĂ nic empordanès. Un dels reptes que tenim com a destinaciĂł turĂstica Ă©s ordenar tots els recursos turĂstics patrimonials i culturals que han estat oblidats o amagats i que tenen un gran valor com a recursos turĂstics. Tenim molt de patrimoni oblidat i mal cuidat. Sobretot el romĂ nic. MĂ©s enllĂ de Sant Pere de Rodes i els grans edificis romĂ nics, hi ha tot un seguit d’ermites i esglĂ©sies preromĂ niques i romĂ niques que estan deixades de la ma de DĂ©u.
El Grup Excursionista Empordanès i el Grup d’Art i Treball de la Jonquera han fet una gran tasca de recuperaciĂł i manteniment d’aquest patrimoni durant dècades i sense el suport de l’AdministraciĂł. Tot això s’explica molt bĂ© en el llibre Absis, bardisses i pa amb llangonisses, que narra com una colla d’homes i dones amb mĂ©s bona voluntat que mitjans va salvar el patrimoni romĂ nic i paisatgĂstic de l’EmpordĂ .
Aquest cap de setmana he fet una excursió familiar a Santa Fe dels Solers i no parava de pensar com estaria aquesta joia preromà nica sense l’esforç d’en Pitruc, d’en Rigau, d’en Cuti i tants altres que van mantenir i recuperar aquest patrimoni oblidat.
El darrer cas ha estat el dels frescos de l’esglĂ©sia vella de Sant Andreu de Vila-robau de VentallĂł, però n’hi ha molts mĂ©s. I no nomĂ©s del romĂ nic. Tot el patrimoni megalĂtic o els centenars de bĂşnquers escampats pel territori tambĂ© estan molt poc cuidats. És un patrimoni cultural important que no s’ha posat en valor. Sobretot, des del punt de vista turĂstic. SĂłn recursos molt importants que en paĂŻsos com ItĂ lia o França no nomĂ©s estarien mĂ©s ben cuidats sinĂł que serien un atractiu mĂ©s de la destinaciĂł turĂstica.
Ja ho deia Deulofeu en el seu article de 1963 «Figueres, l’art romĂ nic i el turisme»: Figueres, grĂ cies al romĂ nic es transformarĂ en pocs anys en un dels centres turĂstics mĂ©s importants d’Europa, per no dir el primer. Estem molt lluny d’això, però no Ă©s excusa per posar mĂ©s en valor el nostre immens patrimoni.
Leave a Reply