Aniversari(s)

0
1238

A mig mes serà l’aniversari d’un confinament històric arreu causat per un virus xinès, que, al cap d’un any, encara campa sense excessiu control per qualsevol indret. Ha tingut i té uns efectes nefastos: morts, malalts, contagiats, amb terribles efectes també socials, econòmics, psicològics. Tant de bo en recordar el II aniversari, la primavera del 2022, puguem celebrar la seva derrota promoguda per vacunes, viròlegs i epidemiòlegs. (R.I.P.). I no oblidem els estralls causats pel temporal Glòria, al qual ha succeït aquest hivern el temporal Filomena.

Des del vessant positiu (cal reivindicar molt mĂ©s les bones noves i menys les notĂ­cies negatives!), enguany hi ha moltes commemoracions, algunes oficialitzades pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Entre altres, els 175 anys del naixement del polĂ­tic aragonès Joaquin Costa, (MontsĂł 1846 – Graus 1911), impulsor del regeneracionisme, els 100 de Carmen Laforet (Barcelona 1921 – Madrid 2004), Joan TriadĂş i Font (Ribes de Freser 1921 – Barcelona 2010; article del maig) i Victòria Pujolar Amat (Barcelona 1921 – Madrid 2017) i els 75 anys de Montserrat Roig (Barcelona 1946 – 1991). Els 125 anys de la mort d’Isabel VilĂ  i Pujol (Calonge 1843 – Sabadell 1896), els 100 anys d’Emilia Pardo Bazán (La Corunya 1851 – Madrid 1921) i els 75 de Joaquim Xirau i Palau (Figueres 1895 – Ciutat de Mèxic 1946: proper article), i com a esdeveniments històrics, entre altres, els 50 anys del discurs de Pau Casals a l’ONU (article de juny) i els 20 anys de Viquipèdia.

Veus més autoritzades que la meva parlaran a bastament en els mitjans de comunicació, aules universitàries, congressos i altres tribunes de les aportacions respectives a la cultura catalana de M. Roig, i a la literatura castellana d’E. Pardo Bazán i de C. Laforet, autora d’una novel·la molt popular: Nada, lectura obligatòria en molts centres educatius. Jo modestament em permeto recordar que s’ha d’encabir en un gran capítol de la història de la literatura ibèrica: homes i dones nascuts a Catalunya que empren el castellà com a llengua literària. Remeto a l’interessant llibre de Sergi Vila-Sanjuán: Otra Catalunya.

Em centro avui en dues personalitats femenines: l’empordanesa Isabel Vilà, més coneguda pel sobrenom «Isabel Cinc Hores», i la barcelonina Victòria Pujolar, no gaire estudiada, però amb un currículum extraordinari, dens, intens, ple de vicissituds, inclosa una primícia. Ambdues, la vida de les quals s’escola en dos segles diferents —XIX i XX—, comparteixen molts trets comuns com ara lluita social, inesgotable energia vital femenina, compromís cívic i unes primícies que ja avanço: la calongina fou la primera a introduir a Catalunya un ensenyament laic, inspirat en els principis pedagògics de la Institución Libre de Enseñanza, i a defensar la reducció de la jornada laboral dels infants. La barcelonina fou la primera veu femenina en una emissora clandestina. D’Isabel Vilà hom pot dir que la seva vida ve marcada per aquests trets: fou una lluitadora al màxim, en el camp polític, sindical, social, professional, educatiu i ètic; és un resum immens de grans i d’especialíssimes actuacions per a una dona del seu temps. Dona sindicalista, oradora als mítings de Llagostera, la mestra de francès que propagà una pedagogia laica a Sabadell. Dona rebel, que va contra el poder establert sense cap mena de prejudicis, pors o covardies; que estima la humanitat; que treballa pels desvalguts i menys afavorits; que brega en un moment donat cap a l’operativa del sindicalisme internacionalista; que planta cara a les autoritats; que lluita a favor de les classes treballadores, en la tasca directa per millorar la situació social dels obrers, en el treball constant per trobar la justícia i l’emancipació dels més marginats; que defensa amb insistència la jornada de cinc hores per als menors de 13 anys (d’ací el sobrenom «Isabel 5 Hores»); que treballaven a les fàbriques. En definitiva, perfil humà polièdric: Infermera, mestra, exiliada política, va participar en totes les causes i moviments progressistes del moment, capdavantera com a dona coratjosa, valenta, defensora i pregonera de la feminitat ben entesa, com a precursora de moviments posteriors reivindicatius.

Victòria Pujolar fou republicana, militant del PSUC, represaliada pel franquisme; empresonada i exiliada a diferents països d’Europa; a més, pintora i il·lustradora (sobretot El Mundo Obrero quan vivia a París). La seva activitat pictòrica s’inicia fent alguns decorats de representacions teatrals i culminant amb exposicions a París (1992), Madrid (Sala Blanquerna 2002) i Barcelona (Biblioteca Francesca Bonnemaison 2005). Amb tot, la seva primícia fou i és haver estat la primera veu femenina (amb el sobrenom de «Montserrat Canigó»), en català de la clandestina «Radio España Independiente», més coneguda per la «Pirenaica», amb seu a Bucarest. (Incís personal: en dono fe per haver-la sentit en el meus anys figuerencs en un modest aparell de ràdio de casa).

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li