Aniversaris (III): Joan Triadú

El ribetà Joan Triadú és una figura clau en la recuperació de la identitat catalana des de la cultura i l’educació. Heus ací el seu brillant currículum: ingressà a la UB l’any 1939 i es llicencià en Filologia Clàssica. Fou un dels fundadors de la revista clandestina Ariel (1946). Dos anys abans, arran d’una convalescència a Cantonigròs, impulsà els Concursos de Poesia (1944-1978) i la Festa Literària de Collsacabra. Lector de llengua i literatura catalana a la universitat de Liverpool (1948-1950). Un dels fundadors de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona. Assessor i Secretari tècnic d’Òmnium Cultural (1961-1984). Director de la institució Cultural del CIC, promotor i director de l’escola Thau (1963). Crític literari a l’Avui i a Serra d’Or. Creu de Sant Jordi (1982). Premi d’Honor Jaume I (1982). Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1992). Medalla D’Or al Mèrit Científic de l’Ajuntament de Barcelona (1996). Doctor Honoris Causa per la Universitat Ramon Llull (1998), .

Donem, però, pas a les seves pròpies paraules, molt significatives. «[…] Sóc de poble, i a Barcelona de barri, i em considero gracienc i molt poc barceloní. De tota manera les arrels són a la Garrotxa i per naixença, a Ribes de Freser, un lloc que em diu molt de la infantesa i primera joventut i que m’estimo de lluny com un amor impossible. […] La meva infantesa a Ribes, on vaig néixer l’any 1921 i on vaig fer estades, a casa dels meus oncles, fins a ben entrada la joventut, només em va deixar bons records, de benestar i d’agradable contrast amb la vida de Barcelona […]. Durant l’any hi pujàvem amb motiu d’algun esdeveniment familiar, de la nombrosa família del meu pare, però penso sobretot en els estius […]. Ho tinc present com si fos ara i me’n separa tota una vida. […] Els Triadú que procedeixen de Les Preses, a la plana d’en Bas, havien anat de colònia en colònia fins a Ribes, on s’instal·laren amb tota la quitxalla (la meva àvia Antonia Aulina tingué 13 fills).»

Destacà com a creador, assagista, crític, traductor. Així ho avalen una setantena de pròlegs, una munió d’articles i obres, i les traduccions de les Odes de Píndar (2 vols. 1957-59), els sonets de Shakespeare (1958).

Com a pedagog fou un defensor de la identitat nacional de Catalunya i sobretot, des de la llengua i la cultura. Partint del principi que calien mestres i alumnes, elaborà una estratègia cíclica i d’onades expansives, ja que entenia que calia una formació del futur planter de professors, a partir d’un nucli molt reduït. Calien mestres i alumnes. Els primers alumnes de les classes de català impartides per ell esdevenen mestres dels alumnes que s’incorporen posteriorment per tal d’aconseguir que la base de la piràmide d’alumnes sigui sempre ampliable, amb un in crescendo continu, a manera d’ones concèntriques i expansives.

El seu pensament, clar, sòlid, propi d’un intel·lectual de cap a peus entoma l’ideari del cristianisme humanista i ho fa amb totes les conseqüències, és a dir, allunyant-se tant del tradicionalisme catòlic com de les utopies col·lectivistes. Necessita compaginar el seu ideari cristià amb la modernitat literària. Així, a la revista Forja publica articles de crítica literària cristiana durant els anys cinquanta, on es fa ressò del primer volum de Literatura del siglo XX y Cristianismo de Charles Moeller. Triadú escriu: «Partint de la idea de cercar un mètode susceptible de llegir en cristià les obres mestres de la literatura començà pels clàssics i s’endinsa ben aviat en el laberint contemporani». Entén el món d’una manera global, característica de la modernitat. L’època de la modernitat és l’època dels pensaments globalitzadors. Aposta per la llibertat, per la llibertat moral o per la llibertat exercida d’una manera responsable si es vol precisar, en una aposta radical.
En resum, cal valorar la seva tasca de crític literari, de mentor de noves generacions, d’impulsor d’institucions i publicacions i un home clau en la recuperació de l’escola catalana. Sota la seva pell de patriota, de l’intel·lectual i del pedagog, hi havia un estratega capaç de concretar la seva doble aposta, per la llengua i la cultura catalanes.

Per altra banda, valora molt la funció d’escriptor i de l’escriptura. Així, en un article (Serra d’Or, juny 1963), a propòsit de la situació a la URRS, recorda que la llibertat de l’escriptor és una condició indispensable per al desenvolupament de la seva personalitat creadora i afirma que «en matèria d’art ningú té dret a imposar una mesura d’allò que ha d’ésser tingut per real. Escriure, per a mi és llegir, compartir, rumiar i opinar. També és, per damunt de tot, escriure en català. Perquè només amb la llengua ens sobreviurem, crec jo. Per tot això escric».

Per cloure, una confessió personal seva premonitòria (Presència, núm. 1.062): «Jo soc nacionalista demòcrata i d’una manera privada cristià i practicant […] Penso que tot nacionalista, si és conseqüent, ha d’aspirar a la independència de Catalunya».