(A)mor = mor(t)

0
1497

Encetem l’estaciĂł primaveral, una estaciĂł on tot sembla recobrar vida desprĂ©s del llarg hivern, la natura, els Ă©ssers vius… A nosaltres, les persones, tambĂ© ens afecta molt aquesta estaciĂł, ja que no deixem de ser animals tot i que estem ensinistrats per viure en societat, seguim tenint instints primitius. Un dels que aflora en aquesta magnifica estaciĂł Ă©s el sexual, acompanyat sovint amb el sentiment d’amor. Això Ă©s llavor de cultiu perquè succeeixin molts enamoraments, el cos i el cervell hi estan mĂ©s predisposats.

El sentiment de l’amor Ă©s una de les coses mĂ©s maques que ens pot passar a la vida, què explicar de l’estat d’enamorament? Per molt que escrigui, Ă©s ja tot dit. La mĂ gia de l’amor apareix en els moments i llocs menys pensats, mĂ©s inversemblants. D’aquests, n’hi ha que arriben a bon port, n’hi ha que Ă©s queden amb platònics. Alhora, hi ha moltes tipologies diferents de com pot avançar una relaciĂł: ja sigui per la durada, la fortalesa, tambĂ© n’hi ha de romĂ ntiques, apassionades… Els inicis sĂłn quasi tots meravellosos , encara que algunes ja apunten maneres. Inicis infinits i desiguals, però sens dubte, quan comença l’enamorament Ă©s un estat fantĂ stic i beneficiĂłs per tot el nostre organisme, encara que dura poc, s’ha d’aprofitar quan Ă©s viu!

Malauradament no hi ha amor etern i a vegades aquests inicis fantàstics es comencen a embolicar o ha agafar patrons conductuals que no ens hauríem pensat mai i que són indesitjables. Quan l´amor s’acaba, hem de tallar la nostra relació, perquè no és converteixi amb tòxica, agafi mals hàbits, faltes de respecte, i el més esgarrifós: arribi a la violència física i/o psicològica.

Tots plegats hem de ser valents, i no deixar que cap persona ens amenaci ni ens maltracti. I aquí també incloc les relacions mater/paterno filials .Així doncs, a la més mínima intolerància hem de dir: “Prou!” Per molt que emocionalment depenguem d’aquesta persona que tant estimem. L’amor, un cop s’ha perdut el respecte, ja no tornarà, ans al contrari un cop s’ha manifestat la primera agressió és molt fàcil que aquesta és torni a repetir, i incrementada amb més violència. El perdó en aquests casos no val.

Per molts minuts de silenci i manifestacions que Ă©s facin, hem de conscienciar-nos que la clau estar en separar-se a temps de l’agressor/a. Si això no Ă©s possible perquè hi ha una situaciĂł d’assetjament, s’ha de denunciar, per molt que costi, per molt que s’estimi l’altre, per molt dura que sigui la situaciĂł (fills, famĂ­lia, economia…).

Posteriorment i decidit/da a fer el pas és indispensable i del tot necessari que la víctima o testimoni quan posi la denúncia senti que té suport, i no sigui tractada com si fos ell/a l’agressor/a. Els instants que segueixen a la denúncia són decisius i de vital importància. La víctima, el que més necessita és una veu dolça, comprensiva, que l’entengui, li doni suport, empatitzi totalment amb ella, li ofereixi consells, habitatge si cal, i sobretot, sobretot, allunyar qualsevol sentiment de culpabilitat que pugui tenir.

No volia fer aquest article aprofitant una mort recent o propera. El que pretenc és fer una reflexió comunitària perquè aquesta lacra deixi de ser-ho, i que com a ciutadans i persones racionals que som, tant si ens trobem en posició de víctimes com de testimonis de qualsevol mena de violència de gènere (sigui quina sigui) o de qualsevol agressió sexual, ho denunciem. Aquí haurem finalitzat la nostra tasca.

Morir, morirem tots, però fer-ho a mans de la persona que estimes, és de les morts més cruels que avui existeixen.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li