Alex Gifreu: «El bon disseny és el que no es veu»

0
851

És dissenyador i escriu el seu nom sense accent a la ‘a’. Al llarg de la seva trajectòria acumula més d’un centenar de guardons i ha fet un miler de cartells, entre molts altres projectes


És qui ha canviat la imatge corporativa de la ciutat de Figueres. Com d’important és renovar la imatge d’una població?
Més que canviar la imatge d’una ciutat, per a mi el mèrit, si se li pot dir mèrit, és que a finals dels noranta es va aconseguir introduir Figueres dins el mapa del disseny català. Es feia un esdeveniment, la Primavera del Disseny, i hi havia exposicions i xerrades i llavors ja havia guanyat el primer Laus i li vaig proposar a l’Anna Capella, que era la directora del Museu de l’Empordà, de fer una exposició. Va ser quan vam fer 86.400, que són els segons que té un dia, i ens va perseguir un fotògraf, en Jordi Puig, les 24 hores del dia per veure com era el nostre procés creatiu. En aquell moment tot estava centralitzat a Barcelona i van sortir dos bolets, que érem nosaltres a Figueres i EUMO a Vic, i a partir d’aquí es va començar a parlar del disseny que es feia fora de la capital. Bé, me n’he anat de mare… Torno a la pregunta: vam fer aquest canvi d’imatge per encàrrec de l’Ajuntament. L’any passat es va voler crear una nova postal de Figueres i vam crear aquells caràcters que van rebre les seves crítiques com qualsevol cosa que es fa aquí, i per descomptat, l’exèrcit de haters locals va dir la seva.

Ho creu així?
Vinc de passar quatre mesos a Ciutadella i quan fas alguna cosa allà, tothom s’ho agafa com un bé per a la ciutat i s’ho fa seu, en canvi aquí, qualsevol cosa que facis, encara que estigui bé, sempre serà criticada pels de sempre. Però bé, el resultat ha estat positiu i durant l’estiu he anat rebent fotos i més fotos de gent amb les maleïdes lletres. Inclús em van enviar la foto d’aquell noi del «hòstia, pilotes! Que en són de bones!» [entre riures] Hauria d’haver dit «hòstia, lletres!» Bromes a part, va ser un encàrrec que em va fer molta il·lusió perquè feia molts anys que no feia res per Figueres, a part de feines per la Fundació Dalí. Inclús aquest any també he fet la identitat del 75è aniversari del Museu de l’Empordà amb agents locals. I el que comentaves, vam redissenyar la imatge corporativa de la ciutat recuperant la fulla de figuera de cinc lòbuls, ja que no sé per què, la que hi havia en tenia set, i la de set no és una fulla de figuera.

És a dir, hem estat molt temps amb la imatge d’una fulla que no tenim?
Em vaig tornar un expert en el tema i inclús hi havia mems que em feien molta gràcia, que substituïen la fulla per la de marihuana, que en té nou.

Quan es crea el mem, és que allò ha calat d’alguna manera o altra, no?
O és per aquest esperit hater tan figuerenc. És com aquell grup de Facebook de «No ets de Figueres si no… » que tot el dia pengen que si hi ha un contenidor rebentat, que si hi ha brutícia, que si algú ha escopit… Però que no veuen que això no és culpa de l’Ajuntament sinó de qui ho fa? T’explicaré un cas concret, una professora catalana parlava amb una xinesa i ben orgullosa li deia que els cinc darrers minuts de l’hora del pati es dedicaven a collir els papers que havien llençat. La xinesa li va respondre que ells no ho feien perquè els havien ensenyat a no tirar-los a terra. Resumint, és una qüestió educacional més que d’una mala gestió de l’Ajuntament, sigui del color que sigui.

Fa una mica la sensació que és d’aquell % de la societat que està fora del ramat. El disseny té tendències o no?
Sempre hi ha tendències i modes, podem parlar i veure que abans d’Internet hi havia el disseny Barcelona, el preolímpic, que era un segell, i també hi havia el disseny italià, l’holandès, el racionalisme suís, el constructivisme rus… Sempre hi ha hagut tendències, però amb Internet s’han diluït les fronteres i el que fa un tio a Kuala Lumpur, al cap d’un quart d’hora ho veus a Figueres i dius «collons, això està bé» i hi ha dissenyadors que ho adapten al seu sistema de treball. Aquest no ha sigut mai el meu patró, sempre he posat el meu treball al servei del client, no és allò que vegis un segell Gifreu, sinó que sempre es va adaptant a la natura de l’encàrrec. Per posar un exemple, Mariscal ha creat una marca, i quan veus la portada d’un llibre, un logo, un cartell o una senyalització que ha fet ell, ho associes ràpidament. Jo no, jo poso el meu coneixement al servei del projecte. Sempre he cregut que el bon disseny és el que no es veu. És a dir, el que passa desapercebut.

Fa molts anys que està rere els cartells de la Fira del Formatge i hi ha qui encara diu que són plagis. Què els diries?
Un plagi no ho és. Aquesta és la problemàtica del disseny, hi ha molta incultura. Veuen un treball i et diuen «ostres, et guanyes la vida fent quatre dibuixets» [entre riures]. Abans del dibuixet, a banda d’haver-hi uns quants anys d’aprenentatge, hi ha un procés enorme. Quan es veu un cartell de Lladó s’ha de pensar que és la punta de l’iceberg. Això que veus és la feina de mesos i mesos de treball i que ningú veu. Molta gent sap fer servir un programa d’ordinador i es creu dissenyador, però quan veus una cosa ben dissenyada vol dir que darrere hi ha un procés brutal. El mes que ve es presenta el logo del MACA (Museu d’Art Contemporani d’Alacant) i fa dos anys que estem treballant en aquest logo. I tal com dic aquest, dic Biennal d’Oslo o per Sant Jordi que veurem a la biennal de Venècia, Corrección de l’Ignasi Aballí, i vam començar a treballar-hi a finals de l’any passat.

És art el disseny?
No. És allò de: què va ser primer l’ou o la gallina, és art o és disseny? Per a mi el disseny no és art perquè remet a un encàrrec i no és pel pur plaer de crear. A més, sempre ha d’ajudar a alguna cosa com ara a vendre un producte o a facilitar la navegació per algun lloc concret, com ara una senyalització, o a comunicar com seria el cas d’un cartell… Sempre es rep un encàrrec i aquest té una funció. I l’altra pregunta del disseny és: forma o funció? El que parlàvem de les estètiques… Per a mi la funció sempre ha de prevaler sobre la forma perquè estem parlant de disseny, si no ja podríem parlar d’art. Tot i que també hi ha qui diu «soc dissenyador i soc un artista!» i dius «sí, sí, molt bé, me n’alegro». El primer cartell que vaig fer per a Lladó és el de La vaca que ríe i jo no sabia dibuixar, bé, no sé dibuixar, ja has vist els meus dibuixos a la llibreta… Sé projectar, però no sé dibuixar, i em van demanar un cartell i fer-ho amb una foto d’un formatge està més vist que el TBO. Va ser quan vam donar-hi la volta i vam començar a utilitzar marques comercials relacionades amb la llet i les vam adaptar a la fira. Realment els que diuen, des de la ignorància, que és plagi, no és cert. És apropiacionisme, i és un corrent artístic que fa més de cent anys que es practica. És com quan Duchamp va agafar La Gioconda i li va pintar el bigoti i la barba i va posar L.H.O.O.Q que vol dir «ella té el cul calent». Això és un plagi? No. És donar la volta a una cosa existent per creuar-ne una de nova. En això es basa l’apropiacionisme. Aquesta impossibilitat que tenia de dibuixar va provocar que arribés a aquesta solució per crear els cartells de la Fira i perquè des de l’organització se’ns va dir que eren una cosa tan petita que ningú aniria a buscar-nos les pessigolles en temes de copyright.

Foto: ÀNGEL REYNAL

La tipografia és molt important. Li donem la importància que es mereix?
No. La tipografia és bàsica, és expressió, et pot denotar una ubicació geogràfica concreta, com és el cas de la típica tipografia basca. La tipografia és un grau d’expressió màxima, només a través de lletres pots denotar emocions i no cal que parlem d’Apollinaire quan va fer Calligrammes o Dom Sylvester Houédard que els anys cinquanta dibuixava amb màquines d’escriure i eren brutals. No es dona prou importància a la tipografia, i ja no només la tipografia, sinó a la composició de la caixa de text, mires alguns diaris i a vegades et sagnen els ulls.

Un diari o periòdic sovint és avorrit visualment parlant. Com s’ha de fer atractiu?
Tot rau en la familiaritat que tinguis amb el diari i la facilitat de lectura de la publicació. Com s’ha de fer atractiu? És atractiu l’HORA NOVA? No vull dir noms, però teniu la foto de portada gran, a cinc columnes i és bastant més atractiva que d’altres que tenen la foto més petita, el titular principal i les notícies petites sota amb foto. És més atractiu? Sí. És millorable? També. Ara n’estic fent un per Malàisia, ja veurem com acaba, ja que hi ha molts factors que influeixen a l’hora de fer atractiu un projecte: disposició del client, qualitat de les imatges, continguts…

Quin és el seu millor disseny?
Ja que parlem de cartells, dir que n’he dissenyat més de 1.000. El millor? No ho sé. Potser diria que el que ha tingut més repercussió és el del Carnaval de Roses 2001, el toro d’Osborne amb orelles de Mickey Mouse, ja que ha sigut portada de Visual, l’única revista de disseny que hi havia en aquells moments, ha guanyat un Laus i ha sortit a trenta mil llocs.

I el pitjor?
Soc molt inconformista i quan acabo una feina, l’entrego i n’estic supersatisfet, i al cap d’una setmana ja canviaria mil coses. Ara mateix estic fent una publicació per a la Fundació “la Caixa”, l’havia d’haver entregat dilluns passat i he demanat una setmana de pròrroga perquè la vaig fer a l’agost i quan vaig arribar aquí vaig començar a canviar coses i vaig decidir començar de zero.

Ens ha desgranat alguns projectes, però què més té entre mans Alex Gifreu?
En aquest moment estic fent Cotton Under My Feet, una exposició de Walid Raad, pel Thyssen-Bornemisza Art Contemporary que s’exposarà al Thyssen de Madrid. També estic dissenyant Corrección d’Ignasi Aballí per la Biennal de Venecia; If I Could Wish for Something de Dora García a Fotogalleriet d’Oslo i a Netwerk d’Aalst (Bèlgica); una publicació de Mireia Sallarès per a la Filmoteca i una de Lua Coderch per a Tecla Sala; la partitura sinthomo de Dora García per Mattatoio a Roma; un llibre sobre el treball de Vicens Vacca aper Tecla Sala; l’exposició Adolf Mas. Els ulls de Barcelona a l’espai KBr de la Fundación Mapfre i el mes que ve surt el 58è volum de la meva editorial. D’altra banda, ara inaugurarem La Divina Comèdia de Dante il·lustrada per Salvador Dalí i la setmana que ve inaugurem al CaixaForum de Sevilla una exposició de cartells modernistes del fons del MNAC que es diu Carteles de la Vida Moderna. I a finals d’octubre a CaixaForum Barcelona inauguro La propera mutació, una expo col·lectiva d’art contemporani. Què més?

Déu-n’hi-do.
Ah, i un parell de projectes a Londres, i també n’estic fent un amb l’Alicia Framis per Munic.

Com s’ho fa perquè no li exploti el cap?
No ho sé, ja és el rodatge de tants anys. Sempre he sigut molt multitasking.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li