Alegria Bellosta: «He intentat transmetre que amb la veritat es pot anar arreu del món»

0
1514

Ha dedicat la seva vida a l’educació. L’Alegria és d’aquelles mestres que viuen l’ensenyament d’una manera especial. Va ser la primera professora laica que va formar part de l’escola Vicenç de Paül i ara n’és voluntària. Durant l’entrevista, també intervé sor Rosa Mendoza, membre de la Fundació


La Fundació Sant Vicenç de Paül commemora el 125è aniversari i per conèixer-ne els inicis hem d’anar a l’any 1897.
Una mica abans perquè els estatuts estan redactats abans, però la fundació i el patronat com a tal es va fundar el 1897. I neix per atendre infants i joves amb necessitats d’educació i alimentació. Sobretot alimentació.

Al cap dels anys es crea l’escola i vostè en forma part durant temps. Quants anys?
Des de l’1 d’octubre del 1971 al 31 d’agost del 2005. Per tant, tota la vida. Vaig ser la primera professora que va entrar a l’escola sense ser monja i vaig tancar l’escola. Quina pena. Ara fem moltes coses, però el tancament el vam viure amb tristesa. Després vaig continuar treballant a l’escola pública, em podia jubilar, però vaig anar a la pública i em feia la sensació que no em sabria posar davant d’una classe.

Després de 35 anys exercint, pensava que no en sabria?
Doncs no ho sé, aquí estava molt còmoda, hi havia la comoditat de saber el 30 de juny què faries l’1 de setembre i quan vam tancar estava molt ben adaptada a l’escola. Sempre dic que n’estic agraïda perquè he tingut unes vivències que si no hagués tancat l’escola, no les hauria viscut.

Com la recorda, l’escola?
Com la meva família. Érem molta gent, vam arribar a ser 600 o 700 persones, però havíem arribat a ser molts.

I com ha vist evolucionar l’educació?
Quan vaig arribar a Sant Vicenç de Paül, l’alumnat eren els fills de famílies treballadores en què ells, els pares, no havien pogut estudiar i volien que els seus fills estudiessin. La relació que teníem amb els pares era completament diferent de la que vaig veure i viure després, quan vaig estar a l’escola pública. Encara ara, quan em trobo amb algunes d’aquestes famílies em paren pel carrer i m’expliquen com els va la vida. Cal pensar que les famílies treballaven perquè els fills estudiessin, ja que si tenies estudis, hi hauria feina. Després va anar evolucionant, ja que a la ciutat de Figueres va arribar molta immigració i cada quinze dies hi havia la junta de matriculació de l’escola. Cada divendres t’enviaven llistes de mainada que entrava nova i nosaltres havíem de trucar a les famílies. Recordo cada divendres, a 17 h, era l’hora de trucar als pares de la mainada que havia tocat a la nostra escola.

Era escola de matrícula oberta, doncs?
Sí, durant tot l’any. Va ser abans que fessin el calendari de tancament perquè cada any es tancaven els cursos que marcava el BOE. Però ja abans, cada quinze dies, la junta repartia la mainada a les escoles. Aquí, als anys seixanta hi havia mainada d’Andalusia. I, quan vaig entrar com a mestra, hi havia molta gent de la Marca de l’Ham, de les Forques i de per aquí Figueres també. A la mainada dels jugadors del Figueres, de l’època d’en Xinxó, també els portaven aquí. Però, majoritàriament, venien família treballadora que volia que els seus fills estudiessin.

Eren molt diferents els dos sistemes educatius, llavors?
Eren sistemes una mica diferents, tampoc puc dir massa perquè el primer lloc que vaig anar després de l’escola Vicenç de Paül va ser la Mare de Déu del Mont, ja que havia fet un màster d’educació especial i en apuntar-me a llistes, al cap de deu dies ja estava a la Mare de Déu del Mont. Després vaig estar dos mesos a l’escola Sant Pau i després mig any a Palau. Però, és clar, això ho fa una noia jove, no jo que ja llavors era gran. És per això que vaig demanar anar a l’escola Pous i Pagès, tot i que vaig fer oposicions i em van tornar a enviar a la Mare de Déu del Mont, però vaig demanar al director del Pous i Pagès si m’aniria reclamant fins que em jubilés i allà em vaig jubilar. No puc comparar el Pous i Pagès amb cap altra escola. Sempre dic que els mestres haurien de passar una temporada a l’escola Mare de Déu del Mont i també al Pous i Pagès, sobretot al Pous i Pagès perquè pots tenir una sessió programada i automàticament n’has de fer una altra i has d’estar tota l’estona pensant què faràs. Potser tens unes programacions fetes la mar de bé, però aquell dia no pots treballar-les. Sempre dic: vist ara des de la perspectiva, va ser positiu per a mi que tanqués l’escola perquè ara no estaria fent tot el que faig, com ara el voluntariat. Per a mi va ser un enriquiment.

Se li nota la vocació de mestra.
Sempre he dit que en comptes de cobrar hauria de pagar per fer la feina que he fet. Això no vol dir que algun dia no fos dolent, eh? Però sempre he anat a treballar molt a gust. He intentat transmetre que amb la veritat es pot anar arreu del món i que estudiar és molt bo, però més ho és ser bona persona. És important saber coses, però si ets mala persona, no serveix de res. Mentre hi hagi algú a qui li he deixat un pòsit, ja em dono per satisfeta Al cap dels anys, quan ja feia el voluntariat, vaig estar fent classes al projecte ATURA’T, per a joves expulsats dels instituts, i són els que més m’agradaven perquè venia del Pous. I ara també estic al CIE amb Càritas, hi faig classe cada dia de 17 h a 19 h.

Com definiria el servei que dona Sant Vicenç de Paül a la societat?
Aquesta pregunta la respondrà millor sor Rosa Mendoza.
S. R. M.: És una tasca de respecte a la persona i, en aquest sentit, a l’Alegria li anava com anell al dit. També és una tasca d’exigència, ja que tota persona té capacitat de resiliència i l’Alegria ha aconseguit que moltes persones que havien passat per l’escola ara són mestres de les seves llars, de comerços, de conreus, de la política, la medicina, el periodisme… Això és el carisma de Sant Vicenç; treure el màxim de les persones. En aquest sentit, l’Alegria ha estat una lluitadora.

Fa la sensació que, actualment, estem convivint en una societat mancada de certs valors com ara el respecte entre les persones. Ho creu així?
S’està perdent una mica, sobretot el respecte per la gent i també en la manera de dir les coses. Quan era mestra, a l’alumnat sempre els donava els exàmens amb algun error, comès expressament, perquè quan anessin a l’institut sabessin defensar-se, però sempre amb educació. Ells sabien que podien dir-me que m’havia equivocat en alguna cosa, però sabien que ho havien de fer amb educació. Per tant, un dels meus objectius és que sabessin que tot es pot dir, però sempre mantenint l’educació i el respecte. Penso, però, que és un problema de la societat en general, no és només la mainada que parla o contesta malament, també són els pares. S’ha perdut el respecte i les formes, ja que la mainada són igual de bons que ho eren abans, però les famílies estan una mica dilatades i no és que hi hagi abandó per part de les famílies, però hi ha certs valors que si no els practica la família… l’escola no hi arriba.

Se celebren els 125 anys, però la fundació segueix amb la mateixa missió: ajudar els desfavorits.
S.R.M.: La fundació no ha perdut el nord, la voluntat és atendre les famílies que venen aquí. Ara parlem d’immigracions, però compte: la Primera Guerra Mundial va portar a Figueres molta gent i l’any 1914 la gent no sabia què fer. Hi havia tres menjadors socials, de la Mendicitat era un model i col·laboraven en la guarderia i el petit internat, el dispensari metge, i hi havia set metges voluntaris que venien a ajudar. amb les migracions de la post-Guerra Civil va venir molta gent d’Andalusia, Extremadura… La fundació ha treballat sempre amb els seus principis; ajudar la gent i col·laborar amb altres institucions. Les filles de la caritat no han treballat mai soles. Sempre hi ha hagut una coordinació estupenda amb l’Ajuntament, els altres centres educatius, el consell comarcal… fins i tot amb Òmnium. Vam ser les primeres de fer cursos de català. I hi havia molts pares que ens preguntaven per què fèiem català i ens deien que marxarien, però encara són a Figueres [entre riures]. Havíem fet la carrera en castellà i ens vam apuntar per ser de les primeres escoles a fer classes de català a les aules.

Es podria equiparar la manera de fer de Sant Vicenç de Paül amb Sant Joan Baptista de la Salle?
Sant Vicenç de Paül era per a la gent més senzilla i desfavorida. Als inicis,La Salle també va començar atenent les persones, amb Sant Joan Bosch, sobretot als barris. L’essència comparteix valors i també la filosofia cristiana. Llavors feia molta falta. Les Escolàpies van arribar i van fer una escola per a nenes, ja que no n’hi havia. A l’escola només hi anaven els nens, les nenes a treballar. La meva mare va anar a les Escolàpies fins que va morir la seva mare, després la van treure i, com que era una nena, havia d’ajudar a casa. I a Sant Vicenç de Paül hi havia un factor important que era el d’aixecar la dona.

Ara la Fundació treballa en un marc de multiculturalitat i religions diferents. És complex?
S. R. M.: No, nosaltres el que fem ara són reunions interreligioses i reunim la mainada que vulgui en un ambient recollit i llegim un tros de l’Alcorà i un de la Bíblia, fem reflexió o bé la mainada parla de les seves preocupacions i inquietuds, però sempre amb molt de respecte a les diferents religions. És per ensenyar a la mainada que les diferències religioses no han de ser un mur que separi les persones. Al contrari.

La seva vocació per l’ensenyament i la mainada ha fet que continuï lligada amb la Fundació i un dels projectes que té entre mans és el de Grans Moments. En què consisteix?
Se’n diu Grans Moments i la feina que fem és anar a les residències de gent gran de la ciutat amb l’alumnat de 4t d’ESO. Hi anem una hora a la setmana i passem per diferents residències com Els Arcs, les Forques, el Bernat Jaume i també la residència Catalunya. Hi van set o vuit joves i es passen una horeta parlant, jugant i fent activitats, per relacionar les dues generacions. Una generació té molt per explicar i l’altra molt per aprendre. Però els que venen a aprendre també donen molt a la gent gran, n’estan encantats… Hi ha avis que no tenen família o pitjor: tenen família i no van a veure’ls.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li